Tortuguero, el paradís entrevist

Pràcticament tots els amics que ja hi havien estat m'ho havien advertit, i he de reconèixer que no exageraven: Tortuguero impressiona, i ho fa, fins i tot, abans d'arribar-hi. Des del mateix moment d'embarcar-se en la Pavona en algun dels vaixells, replets de turistes, que hi porten al parc nacional (la via fluvial és, junt amb l'avioneta, l'única forma d'arribar), hom té la sensació, a penes atenuada pel trànsit incessant d'embarcacions que recorren, amunt i avall, el rio de la Suerte i la Laguna Penitencia, d'estar endinsant-se en un espai salvatge. Una sensació que, d'alguna forma, es manté fins i tot en arribar finalment a la llacuna i la barra --que separa l'aiguamoll del mar Carib-- pròpiament anomenades de Tortuguero, on a més pels petits nuclis de població de San Francisco i Barra de Tortuguero, hi ha la major part dels equipaments turístics vinculats a l'espai protegit, i on es concentren per això la major part de les desenes de milers de visitants que rep cada any el parc nacional: el bosc tropical, magnífic i omnipresent, el Carib, especialment brau en aquesta costa, i les dificultats per a desplaçar-se per la zona més enllà de la navegació pels canals, matisen el caràcter inequívocament turístic d'un enclavament que, malgrat això, representa un percentatge mínim de la superfície protegida (segons la zonificació vigent en el parc nacional, de les 18.946,9 hectàrees que abasta l'àmbit terrestre d'aquest, a les quals cal afegir 52.265 ha més en la part marina, només 524 ha tenen la consideració de zona d'ús públic, mentre que 929 ha més es consideren com "d'ús especial" i inclouen els canals d'accés al parc nacional) i on pertot arreu hom troba referències no solament a la importància ambiental de l'àrea i la seua extraordinària biodiversitat, sinó també a altres aspectes ambientals com la reducció d'emissions o la minimització i el reciclatge de residus. Salvatge, en tot cas, no significa en cap cas pristí: abans de la protecció de la zona el 1970, moltes parts que ara ocupa el parc nacional havien albergat aprofitaments agrícoles i ramaders, i el mateix poble de Tortuguero va ser, entre els anys quaranta i setanta del segle XX, una estació dedicada a l'explotació fustera de la selva. També la caça i la pesca han estat activitats tradicionals en l'àrea, i les mateixes tortugues marines que han fet famosa la zona i que són a hores d'ara un dels seus atractius principals, van ser durant molts anys objecte d'una intensa explotació.

 Vaixells amb destinació a Tortuguero en el concorregut embarcador de la Pavona; el rio de la Suerte, pel qual s'accedeix al parc, i diverses vistes del poblet de Barra de Tortuguero. 

Les tortugues marines --i en especial la tortuga verda, Chelonia mydas-- van ser, de fet, una de les principals raons que van motivar la protecció de l'àrea: milers d'exemplars de fins a quatre espècies distintes ponen els seus ous en la extensa platja del parc nacional, i atrauen cada any a milers de visitants interessats en una de les activitats d'observació de fauna més populars i conegudes del món, per bé que les pròpies autoritats del parc, junt amb diverses entitats que hi treballen en la conservació d'aquests animals, com la Sea Turtle Conservancy, tracten de compatibilitzar turisme i preservació, tot limitant l'accés a la platja: a partir de la posta del sol, aquest accés queda reservat a grups controlats i degudament acompanyats per un guia. Quant a mi, he de reconèixer que em fascinen les tortugues i que tenia certa curiositat per veure com s'organitzen les visites, però la perspectiva d'una activitat que preveia, si no multitudinària, si notablement concorreguda, va ser suficient per desincentivar-ne la participació les nits que vam estar al parc; amb veure, cada matinada al sortir el sol, els rastres deixats per les tortugues en la platja --i els estralls causats en molts nius pels oportunistes óssos rentadors-- ens vam donar per satisfets.

Platja de Tortuguero; instal·lacions de la Sea Turtle Conservancy a prop del poble de Tortuguero; rastres de tortugues en l'arena de la platja, i un niu saquejat per óssos rentadors (la política del parc nacional és no intervindre en aquests processos de predació natural)

I que queda, doncs, de Tortuguero més enllà de les tortugues? Doncs pràcticament tot; els exuberants boscos tropicals humits, per exemple, representats per diverses associacions segons els matisos altitudinals o el grau d'inundació dels sòls. O la excepcional varietat de fauna que alberga aquest ecosistema únic, i que inclou --malauradament invisibles, quasi sempre, per a l'observador ocasional-- espècies tan emblemàtiques com els manatís, els jaguars o els tapirs. Per sort, moltes altres espècies de mamífers i, especialment, d'aus, són més fàcils d'observar, per bé que quasi sempre a través dels recorreguts guiats que s'efectuen pels diferents canals, naturals i artificials, que recorren el parc nacional --els itineraris a peu per la selva estan limitats a unes poques ubicacions, com ara en la rodalia de les instal·lacions del parc a Cuatro Esquinas o al Cerro Tortuguero, un dels pocs relleus rellevants de l'àrea-- i que evoquen en el visitant una impressió quasi "amazònica". Entrellucar des de la vora de l'aigua, sota l'intens xàfec tropical, l'esponerositat luxuriant de la vegetació, les lianes entreteixides als arbres, les omnipresents epífites, imaginar tota la vida invisible amagada en cada racó del bosc, resulta immensament seductor, però també inquietant: "Lo que más me asombraba era el inacabable mimetismo de la naturaleza virgen. Aquí todo parecía otra cosa, creándose un mundo de apariencias que ocultaba la realidad, poniendo muchas verdades en entredicho. Los caimanes que acechaban en los bajos fondos de la selva anegada, inmóviles, con las fauces en espera, parecían maderos podridos, vestidos de escaramujos; los bejucos parecían reptiles y las serpientes parecían lianas, cuando sus pieles sostenían nervaduras de maderas preciosas, ojos de ala de falena, escamas de ananá o anillos de coral", escrivia Carpentier; "La selva era el mundo de la mentira, de la trampa y del falso semblante; allí todo era disfraz, estratagema, juego de apariencias, metamorfosis".

Algunes espècies fàcils d'observar en un recorregut pels canals de Tortuguero, a saber: el jacana americà (Jacana spinosa); la serp bejuquilla verde (Oxybelis fulgidus); el mono aullador o congo (Allouatta palliata); el martinet tigrat o avetigre (Trigrisoma mexicanum); l'anec agulla (Anhinga anhinga); la iguana verda (Iguana iguana); l'oropendola (Psarocolius montezuma); el caiman (Caiman crocodrilus); el tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); i una parella d'amazones de front roig (Amazona autumnalis). 

Tortuguero va ser el nostre primer contacte amb la natura de Costa Rica, i amb un paisatge --el bosc plujós tropical-- fins llavors només llegit i imaginat. Lectures i imaginacions en les que no eixien (o, si ho feien, no els hi prestava molta atenció) els inevitables mosquits, la xafogor en el seu sentit més estricte, la pluja omnipresent i la humitat amaradora i permanent, el brogit del Carib, les olors dolces i penetrants de les flors i els fruits, els mil sorolls nocturns de la selva... i, per què no dir-ho, les Imperials ben fresques, a l'horabaixa, amb vistes a la llacuna. Llegir-ho, i imaginar-ho, no serà el mateix a partir d'ara.