Temps

Potser és només que, amb tantes ganes de que arribe, l'espera se'ns està fent llarga; però fa l'efecte que, a la primavera fenològica, li està costant un poc arribar plenament a aquestes terres. Ahir, passejant pel que podria haver estat la ciutat perduda de Batrûsha (ja vos contaré en un altre moment, que darrerament estic molt arqueofílic i tampoc és cosa d'abusar), només algunes abelleres fosques reeixien a animar ací i allà un paisatge endormiscat i amb pocs senyals, diria, de voler encara desvetllar-se. Veurem la setmana que ve com va la cosa perquè hui, l'oratge --plou, ara si, com cal i per fi-- ha aconsellat canviar la muntanya per llar encesa i llibre obert. Diumenge de pluja, doncs, i d'aniversari, també: dos anys ja, només, per tornar a fer compte redó. El temps que va passant, aparentment lent en ocasions, ràpid, molt ràpid, en moltes altres, però sempre en la mateixa direcció: camí de ser colors, quan així haja de ser; però ara i pel moment, font fresca tot i encara.