Aigües cercades

Afortunadament, el cas de la Séquia del Port, de la qual parlava no fa molt ací mateix, no és en absolut excepcional: cada volta més pobles valencians disposen ja d'iniciatives per tal de fer visibles els seus elements hidràulics tradicionals i reivindicar-ne el seu valor històric i patrimonial. Fonts, alcavons, basses, séquies o molins, majoritàriament d’origen medieval, van eixint a poc a poc de l’oblit i la degradació a què havien quedat relegats durant molt de temps, i van sent incorporats a propostes culturals, recorreguts senderistes i itineraris interpretatius fàcilment accessibles i entenedors per al públic general. No ho havia previst així, però precisament aquest darrer cap de setmana he tingut ocasió de (re)conèixer dos casos més, tots dos relativament a prop de casa, als quals feia molt de temps que no m’hi aplegava i que no puc resistir-me a ressenyar, ni que siga molt breument. 

El primer, sobradament conegut (i concorregut) per la gent de la rodalia, és el denominat Canal de Bellús, una extraordinària infraestructura, aparentment d’origen medieval (tot i que és molt probable que fora traçada sobre estructures més antigues), que discorre pel denominat Estret de les Aigües, un congost obert a la Serra Grossa a través del qual el riu d’Albaida abandona la seua vall per passar a la veïna comarca de la Costera. Els excepcionals valors ambientals, patrimonials --la importantíssima Cova Negra de Xàtiva s'enclava en aquest indret-- i paisatgístics del paratge es veuen realçats per la presència del canal cobert que, al llarg de més de set quilòmetres, conduïa l’aigua des de l’alcavó de la Font de Bellús fins a la vila i hortes de Xàtiva. Els característics respiralls que esguiten el traçat del canal, i algunes obres realment monumentals, com el conegut aqüeducte de les Arcadetes d’Alboi, aparentment del segle XIV, posen de manifest l'interès d’aquest preciós recorregut, que discorre sempre a vora riu i al llarg del qual és possible veure també altres elements vinculats a l’ús de l’aigua com séquies, assuts, molins o fàbriques de llum. 

Potser menys popular que l’anterior, però d’una rellevància igualment remarcable, és el cas de l’extens perímetre regat per les aigües de la Font d’Elca de Salem, una preciosa fondalada a peus de l’abrupta vessant septentrional de Benicadell. Com en el cas anterior, un recorregut senyalitzat permet a hores d’ara discernir sobre el terreny els elements més rellevants d’aquest sistema de reg (en aquest cas, d’origen i estructura indubtablement andalusins) que alimentava les terres de cultiu de diverses alqueries, i els elements més destacables de la qual són la pròpia font, alimentada per un alcavó (no visitable) de 350 metres de longitud, i l’enorme bassa de reg adjacent a la surgència, a la qual hi ha qui ha volgut atribuir origen romà, però que sembla ser una obra moderna bastida sobre l’emplaçament de la primitiva bassa andalusina. Un curt recorregut, abalisat com a sender local i que parteix del mateix poble, permet arribar-hi després de travessar part dels terrenys que reguen aquestes aigües, amb la possibilitat afegida d’allargar-se, si convé, fins a la immediata Lloma de les Planisses, frondós estrep avançat del sempre estimable Benicadell. 

Les fonts de Bellús i d'Elca (i també la que alimenta la Séquia del Port) són, amb els seus alcavons, exemples d’allò que el meu admirat Miquel Barceló anomenava aigües cercades, i no és casualitat que, per a encapçalar aquesta entrada, m’haja pres la llibertat de manllevar el títol del seu llibre essencial sobre els qanats de l’Illa de Mallorca. Perquè és gràcies als seus treballs pioners, i als de tots els investigadors i investigadores que han seguit treballant en aquest camp, que el nostre coneixement sobre aquestes extraordinàries estructures han fet un salt immens i comencen, com es veu, a ser també conegudes i valorades pel conjunt de la societat. Però també, i especialment, perquè com destacava el propi Barceló, la recerca sobre els perímetres irrigats i les seues estructures associades només té sentit en tant que es vincule a les gents (els camperols andalusins) que els van bastir, i a la forma com aquestes comunitats humanes s’organitzaven sobre el territori; un tema, deia l’historiador mallorquí, que tracta de persones, i no (o no solament) de tecnologia hidràulica. I crec que és important no oblidar-ho. 

Incidentalment: en la zona de l’Estret de les Aigües està duent-se a terme una actuació conjunta entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Generalitat Valenciana, per eliminar l'extens canyar que l'ocupava i restaurar la vegetació de ribera que havia estat pràcticament engolida per aquell. Entre les diferents metodologies per a eliminar els canyars de forma duradora, en aquesta zona estan fent-se servir geotèxtils que s’estenen sobre les àrees prèviament desbrossades per dificultar, en privar-los de llum, que els tenaços rizomes de la canya tornen a rebrotar amb força. Una volta aconseguit aquest objectiu, els geotèxtils --evidentment-- es retiraran i s’hi plantaran les espècies riberenques que pertoquen. Mentrestant, però, l’aspecte de la zona és com a mínim sorprenent, fins el punt que podria passar per una instal·lació d’allò que ara s’anomena land art. Vaja, o almenys a mi m’ho sembla.