"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 8 d’abril del 2021

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta
Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.


Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.



9 comentaris:

  1. Perquè et porti diners, te l'han de regalar. O això és el que explicava la besàvia del meu fill. És maca, sí!. N'he tingut un parell, unes m'han surat molt de temps i altres ben poc. I ara recordo que el primer any de casats, la besàvia me'n va regalar una i, del 21 al 22 de desembre, va créixer força... aquell any ens va tocar la loteria. No sé si tindrà res a veure, des de llavors, mai més.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja em semblava a mi que la cosa no funcionava... Jo em pensava que era cosa de l'idioma, que tinc el xinès un poc rovellat, però a la pròxima faré que me la regalen. Ara, també n'he tingudes de les dels diners d'ací de tota la vida, algunes regalades, i tampoc. Potser que a la pròxima compre un decimet ;)

      Jo aquesta --la xinesa, vull dir-- no recorde haver-la vista mai per ací, i per això em va xocar en trobar-la. Pel moment creix forta, veurem si passa bé les calorades... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
    2. Sí, d'aquestes que m'has mostrat he tingut, quan van bones són precioses, però quan no...

      Elimina
  2. És interessant saber la història de com ha arribat aquesta planta fins a nosaltres.

    Jo crec que els nosytres avantpassats, no eren gaire diferents de nosaltres i segur que també tenien plantes simplement perquè eren boniques. Aquesta n'és molt de bonica. N'hi ha tantes que en són!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em va cridar molt l'atenció, per la història en si i per la forma d'esbrinar-la. Ja veus, amb una sola mateta hi va haver prou per omplir la meitat de les cases del nord d'Europa; i encara sort que tenen fama de poc sociables ;)

      Jo també ho pense així, Carme. Al remat, el sentit estètic (i la biofília) són trets consubstancials a la nostra espècie, i segur que han fet de les seus més d'una vegada i més de dos. Salut i abraçada!

      Elimina
  3. Cada vegada més m'adono de l'important que és tenir plantes a casa.
    Tenim una planta dels diners, però és aquella més vulgar, que mai no ens ha fet rics. (Però no ha permès que siguem pobres, i això és el més important)
    Reconec que la meva dona sap cuidar-les millor que jo. Jo em cuido dels cactus i en tinc un que es diu Pau que s'està fent molt maco. Potser és perquè és a prop de la planta dels diners?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no sabria viure sense elles, xavier. Amb les d'interior, amb dificultats perquè les condicions de la casa no donen molt de si per a mantindre-les, però al poble tenim la sort del pati... Jo totes les plantes dels diners que he tingut (la corrent, com tu dius) se m'han acabat morint; però tens raó en que tampoc ens ha anat tan malament, així que algun paper degueren fer ;)

      Un cactus que es diu Pau no pot ser un mal cactus. Segur que se sent molt ben cuidat i acompanyat (ara mire els meus, que no tenen nom --encara-- i se'm fa estrany...):) Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Per a mi era una planta completament desconeguda fins que, fa uns mesos només, vam publicar a l'editorial on treballe un àlbum il·lustrat que es diu 'Les plantes de l'avi' on les autores es refereixen, precisament, a la "Pilea", i la hi dibuixen. Aleshores, un dels companys em va explicar "la fama" que envolta aquests vegetals que estan tan de moda. I ja aleshores em vaig preguntar si tenen alguna cosa a veure amb la nostra herba del melic. Quan he llegit al teu text que la Pilea es coneix com a "melics" en alguna altra llengua, m'ha tornat a assaltar el dubte. Siga com siga, però, el més important és que m'ha encantat llegir tot el que hi expliques. I com tu, jo tampoc no sabria viure sense plantes. Sense plantes o sense llibres. A parts iguals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc jo no l'havia vista mai, Maria Josep, com tampoc la gent que l'ha vista a casa d'ençà que la tinc, i a qui li crida molt l'atenció. Recorde, de les plantes que tenien a casa l'avia i la mare, alguna que tenia un aspecte similar, com ara les caputxines i, sobretot algunes begònies, però asseguraria que la Pilea no era una d'elles. Quant a la nostra herba del melic, només comparteixen l'aspecte de les fulles, però no tenen cap parentiu; aplicat a aquesta, el vaig trobar en alemany ("bauchnabelplanze"), i a la vista del que ix en el buscador en posar-ho, ha de ser el nom més habitual. Per cert, al nostre melic de Venus li diuen igual: Venusnabel.

      M'he de fer amb el llibre que esmentes, segur que m'agradarà :) I que no ens falten mai, ni els llibres ni les plantes. Moltes gràcies, salut i una abraçada gran! (llegir-te, ací o en qualsevol altre lloc, sempre és una alegria gran, però espere que puguem veure'ns prompte i posar-nos al dia)

      Elimina