Sovint, quan viatgem, allò que ens resulta més xocant no és necessàriament el que desconeixem: trobar (inesperadament o no) alguna cosa familiar en un context distint a aquell al què n'estem acostumats, pot resultar igualment sorprenent, i en ocasions fins i tot més. No puc dir que el cas dels
aufranys, de l'extraordinària abundància dels quals a Socotra ja n'havia llegit alguna cosa abans d'anar-hi, m'agafara d'improvís, per bé que venint d'un lloc en el què l'espècie és encara una raresa --al País Valencià, on va arribar a extingir-se cap al 1970, a penes comença a recuperar-se lentament a hores d'ara-- veure'ls literalment pertot arreu, i en especial alimentant-se de deixalles pels carrers de la ciutat, arribava a ser un poc impactant. Si que em va desconcertar bastant, en canvi, que una de les primeres aus que vam tindre ocasió de veure a poc d'arribar a
Hadiboh fora la
fotja banyuda, en perill d'extinció a casa nostra i que no sabia que vivia també a l'illa.
Després he sabut que els primers exemplars de l'espècie es van documentar a Socotra a principis de 2020, on probablement hi van arribar des de l'Àfrica Oriental a causa d'una sèrie de tempestes tropicals que van tindre lloc els mesos anteriors; des de llavors, unes quantes parelles s'han instal·lat a l'aiguamoll de Sirhan --el mateix on les veiérem nosaltres-- i han començat a reproduir-se.
Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure.
Aprofite aquests dies de pluja (i de baixa post-operatòria) per recuperar algunes notes i imatges del viatge a Socotra de l'octubre passat què, per diferents raons, havia anat deixant pendents i que malgrat el temps transcorregut no em resistisc a deixar escrites a la Línia: no sempre resulta fàcil compatibilitzar la mirada pretesament holística del naturalista amb l'impuls taxonòmic de posar-li un nom a tot allò que registrem, però anirem fent per reeixir. I com sempre, per si teniu curiositat: a banda dels aufranys (als qui els socotrians anomenen sow'iydo en la seua llengua; feu una ullada a aquest magnífic treball si teniu curiositat per saber-ne més de l'espècie a l'illa) i les fotges banyudes, les demés imatges són d'un curiós carranc d'aigua dolça (Socotrapotamon socotrensis), el camaleó de l'illa (Chamaeleo monachus), dues espècies de dragonets (Pristurus insignis i P. sokotranus), la tórtora riallera (Spilopelia senegalensis ssp. sokotrae), el zosterop (Zosterops socotranus) i el sit (Emberiza socotrana) endèmics, la subespècie local de la piula becllarga (Anthus similis ssp sokotrae), el pardal de l'illa (Passer insularis), una colònia de corbs marins (Phalacrocorax nigrogularis) i un grup de mascarells bruns (Sula leucogaster) als penya-segats de la platja de Shu'ub, i una parella d'estornells de Socotra (Onychognathus frater), difícils de distingir dels de Somàlia, freqüents també a l'illa. Gràcies a tots ells per tindre la bondat de posar-se a tir de càmera...
Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 
