"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 13 de setembre de 2011

Microtresors

D’ençà que recorde, les meues inclinacions malacològiques sempre han tendit a accentuar-se amb l’arribada de l'estiu. No és estrany que siga així si es té en compte que, durant molts anys, era només en aquesta època que la mar esdevenia per a mi una realitat palpable i immediata i, amb ella, també les conquilles objecte de la meua afició, afanosament cercades per les platges de Piles, Gandia o Oliva. Tot i que ara el meu veïnatge amb la mar ja no es limita a les setmanes de vacances familiars, i que internet ha esdevingut la meua font principal de proveïment de nous exemplars, conserve aquesta tendència atàvica a associar estiu i col·lecció; la propensió diletant de les vacances, com també disposar d’un poc més de temps lliure, són factors que també ajuden.

Luria lurida, una de les espècies de cipreids
 mediterranis. Aquests exemplars provenen de
Sicília.
Encara que, com he dit alguna vegada, els col·leccionistes solem prestar una atenció preferent a certs grups exòtics d'atractives i acolorides conquilles (les porcellanes o ciprees, els cons, els múrex o les volutes, per exemple), la varietat i abundància de gasteròpodes a la Mediterrània no és en absolut menyspreable. A les aigües que banyen les nostres costes poden trobar-se nombroses espècies que, per les seues característiques, resulten atractives per als aficionats. De fet, la nostra mar alberga només quatre espècies de Cypraeidae o una de Conus, però altres grups amb conquilles de grandària significativa i aspecte suggerent són relativament diversos i freqüents: un simple passeig per les nostres platges després d’un temporal permet recollir fàcilment espècies com Thais haematostomaHexaplex trunculus, Aporrhais pespelecani, Gibbula cineraria o Naticarius hebraeus –per esmentar-ne només algunes de les més habituals—que, potser sense tindre l’espectacularitat dels seus parents tropicals, resulten tot i això ben remarcables pels seus colors brillants o per la forma de les seues closques.

Un dels hàbitats mediterranis que mostra una major diversitat quant a la presència de gasteròpodes marins són els alguers de posidònia oceànica. Desenes –centenars, de vegades-- d’espècies diferents de caragols marins viuen sobre les fulles o entre els rizomes d’aquesta importantíssima fanerògama marina, exclusiva de la Mediterrània i element bàsic d’un dels ecosistemes més valuosos, característics i amenaçats de la nostra mar. Algunes d’aquestes espècies són fàcilment visibles, amb un poc d’atenció, per la seua grandària relativa –entre 0,5 i 1,5 centímetres, en la majoria dels casos-- i per estar dotades, sovint, de dissenys més o menys atractius. Tricolia pullus, Jujubinus exasperatus, Calliostoma laugieri, Smaragdia viridis –una de les meues debilitats--, Bittium latreillei o Nassarius incrassatus solen figurar entre les espècies més freqüents i abundants en els nostres alguers, i per això no es estrany trobar les seues conquilles en les platges. Però moltes altres, representades de vegades per milers d’exemplars en uns pocs metres quadrats d’alguer, apenes superen uns pocs milímetres de grandària. Microconquilles de nombroses espècies de rissòids, ceritiòpsids, eulímids, piramidèl·lids o túrrids, quasi imperceptibles a simple vista, que en ser observades amb una lupa sorprenen per les seues formes i colors, sovint tan fascinants com els dels seus parents de major grandària.

Invisibles als nostres ulls, milions d’aquestes petites conquilles formen part fonamental, junt amb molts altres materials d’origen orgànic, de les sorres que tant apreciem a les nostres platges. I és per això que m’ha vingut hui al cap parlar-ne: de Formentera vaig dur-me una petita bossa amb arena de la platja d’Es Caló; només he pogut començar a fer-li una ullada, però sense arribar ni de bon tros al que succeeix amb les arenes coral·lines (l’any passsat, un amic va dur-me una bosseta amb unes desenes de grams de l’atol de Rangiroa, a les illes Tuamotu; a hores d’ara, hi he recuperat centenars d’exemplars de més de cinquanta espècies diferents) les perspectives són prometedores. En un parell d'estonetes que l’he posada sota la lupa binocular, pinces en mà, he pogut treure algunes desenes de petites joies, closques minúscules –algunes passen amb prou feines del milímetre—que formen part, com tants altres tresors ocults, de la riquesa natural de les nostres costes. Llàstima que, hui per hui, no puga fotografiar-les com cal; per aquesta vegada, i sense que servisca de precedent, haureu de fiar-vos de mi...





Reconec que, tot plegat, sona bastant friqui; però col·leccionar microconquilles és una activitat cada vegada més estesa entre aficionats a la malacologia de tot el món. Evidentment, és més complicat que fer-ho amb exemplars grans: s’ha de disposar d’una lupa adequada, i la determinació de moltes espècies és complexa per la seua petitesa o per tractar-se de grups taxonòmicament complicats i en general pitjor coneguts. Però, a canvi, resulta relativament senzill i barat obtenir paquets de sediment recollits en moltes parts del món i a diferents profunditats –per exemple, comprant-los en eBay o en pàgines especialitzades, o bé aprofitant viatges propis o aliens— i la sensació d’anar trobant els diferents exemplars a mesura que va furgant-se en un muntonet d’arena aparentment estèril, és d’alló més estimulant: a les meues filles els encanta. I, a sobre, és amanós: una col·lecció de milers d’exemplars ocupa molt poc espai.


Com probablement haureu vist, i com he fet altres vegades que he parlat d’aquestes coses, he enllaçat la majoria de les espècies citades a la imprescindible web d’Eddie Hardy sobre gasteròpodes de tot el món. Tot i això, podeu trobar també diverses pàgines específicament dedicades a les microconquilles (microshells, micromolluscs o microgastropods), com per exemple aquesta, dedicada a espècies mediterrànies, o aquesta altra, amb espècies de tot el món. Moltes altres webs, sense dedicar-s’hi específicament, resulten molt útils per a recolzar la determinació de certs grups, com ara NaturaMediterraneo o Eurasiashells, per esmentar-ne només un parell.

6 comentaris:

  1. La primera notícia que vaig tindre d'aquesta dèria del col·leccionisme de petxines, la malacologia, em va vindre, com gairebé tot, a partir de la poesia. Jo era un adolescent que llegia completament absorbit la poesia de Neruda, la Residencia en la tierra del qual em va deixar trasbalsat. Buscava on podia -res d'Internet, no cal dir- notícies sobre ell, i no recorde en quina revista de literatura vaig llegir que era un col·leccionista compulsiu, com els bons col·leccionistes, sobre tot de petxines. De fet, sembla -ell, que havia viatjat per tot el món, per la seua activitat diplomàtica i política- que la seua col·lecció era prou important. Salut i magnífic apunt.

    ResponElimina
  2. M'he quedat boja amb aquest món tan 'mini', però almenys m'has ensenyat una paraula ('malacologia') que no és poca cosa... I sí, tens raó, tot plegat sona bastant friquiiiiiiiiiii! jajaja
    Cinderella

    ResponElimina
  3. Boniques explicacions... a partir d´ara, jo que tinc la platja a tocar, portaré sempre a la bossa una lupa!
    Tens un espai bonic, felicitats!

    ResponElimina
  4. És cert, Vicicle! Moltes gràcies per recordar-ho. Vaig saber de l'afició de Neruda fa pocs anys per la notícia d'una exposició que es va fer, i reconec que em va sorprendre --i em va alegrar-- moltíssim descobrir-li aquesta faceta de la què no tenia ni idea. Sembla ser, com tu dius, que va acabar reunint una col·lecció molt respectable, però el més interessant és que, pensant-ho fredament, la relació entre la poesia i les conxes em sembla, ara, evident: hi ha poques manifestacions de la vida tan belles i diverses com les que produeixen aquests animalets... La sensibilitat i la intel·ligència, com deia Humboldt, sempre fan de mal encabir en els estrets marges de les "especialitzacions" i les disciplines. Salut!

    ResponElimina
  5. I micromalacologia, Cinderella, que ja és massa... de friqui i de tot. I ara jo podria dir que la grandària no importa i que si la bellesa de les coses petites, però quasi que hi deixe córrer ;) Veselibu un paldies!

    ResponElimina
  6. Mira, m'has donat una idea, Judit... Potser provaré jo també a dur-me la lupa a la platja en lloc de dur-me l'arena a casa... encara que només siga per veure la cara de la gent. Moltes gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...