Antipàtic

Sóc conscient de tindre, entre algunes persones que em coneixen, una certa fama d’antipàtic. La veritat és que no em considere cap prodigi de simpatia o sociabilitat, però tampoc em veig especialment aspre, esquerp o pudent. Tinc els meus dies, i m'admiren algunes de les eixides de House, però en general, i com quasi tot el món, procure moure'm en un context general d’educada cortesia i bon rotllo moderat que fa més còmode i agradós el tracte regular o ocasional amb els congèneres. La major part de la gent amb la què em relacione encaixa, sense grans dificultats, en les tres categories socials bàsiques –que he sentit dir sempre a Alcoi, encara que potser són universals—d’amics, coneguts o saludats. Cadascuna d'elles, per pròpia naturalesa, requereix o proporciona diferents graus d’interacció que cultive de manera tan escaient com puc. Al final, en preguntar-ho, la fama en qüestió quasi sempre té el mateix origen: l'omisió de compliments en creuar-nos. Coneguts o saludats que s'han sentit des-coneguts o in-saludats.

Reconec que hi ha ocasions excepcionals en les quals simplement esquive algú concret per causa litigiosa més o menys recent i/o justificada. Però en absència de tal causa, allò més probable és que la suposada antipatia obeisca, essencialment, a dues possibilitats: sóc bastant distret i se'm desconeixen fàcilment els caràcters, i creieu-me que ho lamente; i a més, i especialment, gaudisc des de la més tendra infància d’una miopia notòria. Així és que, si hem parlat recentment i no he donat senyals de no recordar-vos; no hem discutit iradament per res realment rellevant; i, malgrat això, em saludeu des de certa distància sense que em done per al·ludit, no ho dubteu: o no vos he vist, o si ho he fet simplement no vos he reconegut enmig de la boira de les diòptries. Deixe al vostre criteri fer-me un crit –tinc bona orella--, acostar-vos per facilitar una adequada identificació visual, o simplement deixar-ho córrer. Però tingueu present que no és res personal: cada vegada em costa més distingir a distàncies prudents els números dels autobusos de l'EMT, que ja podria fer alguna cosa al respecte.

M’ha vingut tot açò al cap perquè dues o tres persones, amigues i conegudes, m’han dit els últims dies que han enviat (o han tractat de fer-ho) algun comentari i que no els he posat... Paraula que no els he rebut. Segur que he fet alguna cosa mal configurant la paradeta aquesta, encara que ocasionalment si que sembla passar-se algú per ací i deixar dita la seua, cosa que he de reconéixer que anima bona cosa. Però en aquests casos que vos dic, no en tinc cap constància ni, per tant, responsabilitat censora alguna. Ja veuré de solucionar-ho, si és que sé com fer-ho. Però no m’ho tingueu tampoc en compte, que de veres que no és antipatia ni desconsideració. Si ho fóra, ja m’apanyaria jo per fer-vos-ho saber inequivocament. Perque digueu-me, si no, quína gràcia té ser antipàtic si els destinataris no se’n assabenten...

El dimoni meridià

“--Qué aburrimiento. ¿Nos volvemos?
--¿Dónde?
--A la infancia.”

(d'una il·lustració de Forges)


No és estrany que les persones que mostren una major propensió a experimentar els efectes negatius del tedi siguen precisament aquelles que, amb certa freqüència i convicció, declaren no avorrir-se (quasi) mai. No necessàriament menteixen: havent conegut, amb major o menor intensitat, els efectes d’aquest sentiment, aquesta mena de persones han desenvolupat una intensa aversió –pànic, fins i tot-- que els força, de vegades compulsivament, a un estat d’activitat permanent, d’ocupació física o mental constant i, en suma, a la cerca continuada de qualsevol ocupació, sensació o estímul capaç d’omplir activament el seu temps “lliure”. En canvi, per a moltes altres, les estones d’inacció, fins i tot aquelles dedicades a activitats aparentment repetitives o monòtones (siguen o no de lleure) no són percebudes com especialment dolentes o evitables. Són, aquestes segones, persones privilegiades, alliberades per actitud, naturalesa o convicció de la lluita contra l’avorriment que tants esforços fa esmerçar a les primeres. En elles, per alguna raó, la passivitat, la reiteració o la rutina no desencadenen fàcilment aquest sentiment, o si ho fan no assoleix intensitat o virulència remarcables. Per això rarament en fan referència, ni per a constatar-ne la seua aparent immunitat: a penes coneixen, com els que en son proclius a patir-lo, l’horror a horroritzar-se (“ab-horrere”, origen etimològic del terme), aquella mena de temor més o menys accentuat al buit que es manifesta entre els primers quan allò que fan no interessa o es repeteix i que, per tant, els fa tindre la sensació feixuga d’estar perdent el temps. Un temps preciós i balafiat, que no està sent dedicat a res creatiu, constructiu, divertit o entretingut. Un temps inútil, buit, mort.

Imprevistos familiars (en forma de lleus però molestes malalties) han frustrat els meus plans de sortida per a aquests dies de cap de setmana post-faller. La qual cosa, junt amb un oratge suficientment rebolicat com per a desincentivar fins i tot les habituals i brevíssimes escapades compensatòries a les serres de la rodalia, m’ha mantingut confinat a casa la major part del temps... i ha fet aparéixer el temut fantasma de l’avorriment. Afortunadament, en aquesta ocasió, la cosa no ha passat a majors, en part per que no ha estat molt de temps i per una certa sensació d’estar actuant (ai!) amb la responsabilitat deguda. Però també per la utilització activa de diferents recursos adquirits amb l’experiència i desenvolupats amb la dedicació de qui, com s'haurà evidenciat ja a aquestes altures, resulta com jo tan predisposat a patir els efectes destructius del tedi en totes les seues modalitats i manifestacions. Com en ocasions similars, he hagut de recórrer a les habituals maniobres de distracció, que no sempre resulten reeixides però que en aquesta ocasió han fet els dies de més bon passar. En enumeració decorosa i per tant no exhaustiva, les hores han estat ocupades, amb diferent grau d'intensitat, en: manteniment i manipulació –un punt lasciva-- de col•leccions; jardineria relativament recreativa, modalitat “primavera enfangada”; un poc de footing, entre xàfec i xàfec; pràctica reiterada i voluntariosa del riff de “In the gallery” en una guitarra ja vella que demana a crits ser substituïda per la totèmica i massa vegades postergada Fender Stratocaster; lectura (o relectura) de papers i llibres diversos --entre els quals he de dir que no resulta recomanable incloure, en circumstàncies com l’enunciada, el per altra banda imponderable “Llibre del desassossec” de Pessoa. Lògicament, ha hagut també estones de paternitat responsable compartint jocs i comprovant, per cert, que naixen amb una habilitat natural per als comandaments que jo no adquiriré ni amb milers d’hores de pràctica. Fins i tot, he tingut ocasió de fer el seguiment de la incipient nidificació de la colònia d’oronetes que, des de fa un parell d’anys, s’han instal•lat a l’antiga cotxera i a les què enguany s’ha afegit, en un arbust proper, una sorollosa parella de merles que em té fascinat i de la que ja en parlaré un altre dia. En contra del que podria esperar-se, i com es pot constatar fàcilment, no ha funcionat allò d’escriure en el bloc. No sé molt bé perquè, però la veritat és que no apetia gens...

Però el que al remat ha resultat més entretingut –el que, per tant, ha allunyat amb major fermesa la possibilitat d’avorrir-se irremissiblement-- va estar, ja com a últim i desesperat recurs, teclejar “avorriment” al buscador. I confirmar, amb una certa sorpresa, quantes coses s’han dit sobre un tema tan aparentment banal, però que no deu ser-ho tant a la vista de les aproximacions filosòfiques, psicològiques o literàries, algunes d'elles realment brillants i esclaridores, que ha generat al llarg dels segles. I a la mateixa xarxa, o a llibres recordats a partir de referències obtingudes d'ella, he passat temps llegint sobre la cabdal distinció –a la que caldrà tornar, de la ma entre d'altres del ja esmentat Pessoa—entre avorriment i tedi; he decidit que he de llegir a Lars Svendsen i el seu necessari “Filosofia del Tedio”; he retrobat a l'innegablement brillant (però un poc avorrit per a mi) José Antonio Marina i la seua aproximació a les quatre causes principals de l’avorriment; he trobat idees interessants sobre l’ennuie dels francesos i l’spleen dels anglesos, que són tedis amb denominació d'origen. I sobre l'apasionant daemon meridianus, el "diable del migdia", que inoculava en els innocents monjos medievals l’acídia (“taedium cordis”), vici capital del "cansament o inquietud del cor"... Així és que, pel moment, val a dir que una de les millors coses que he trobat aquests dies per lluitar contra l’avorriment ha estat, precisament, pensar-ne un poc sobre ell. Però no crec que funcione sempre.

Taula amb els set pecats capitals (entre ells, l'acídia) de Hieronymus Bosch

Arrels populars

No, no són dolçainers. Segur que els coneixeu: se'n diuen Dropkick Murphys, són de Boston --d'origen irlandés, evidentment--i jo no en sabia res d'ells fins que vaig veure "Infiltrados" de Martin Scorsese: crec que la seua cançó és el que més em va agradar de la pel·lícula. Tinc una debilitat reconeguda per la música folk irlandesa, més o menys neta o en combinacions diverses. O siga, des de Chieftains fins a aquesta cançó ("I'm Shipping Up to Boston") que no m'ha semblat malament per descansar de pasdobles a mitja setmana de falles. Per a un altre dia, "The State of Massachussets" o "The Spicy McHaggis Jig", totes dues en la línia. Per cert, treuen disc nou ja mateix.




A mi, demà, la feina em torna a dur cap a Madrid. I, vistes les interessants espectatives per a aquesta vesprada-nit, probablement donaré per complidament coberta la meua dosi fallera d'enguany. Des d'allí mateix ja faré marxa, amb tota seguretat cap a braços acollidors i serres o mars un poc més tranquil·lets; però --privilegis de l'edat-- improvisant un poc sobre la marxa i segons bufe el vent. Vigileu que no se'n quede ni una sense cremar, i diumenge ja ho repassaré jo per si de cas.

Encés en flama

El cor, clar. Què, si no, se'ns hauria d'inflamar a tots els que vivim i treballem a València en aquestes dates entranyables? Les orelles? No, home, ni pensar-ho. Val que cada any sembla haver-hi més guirros amollant petardets sense cap consideració i que, de vegades, els fotries (a ells i a son pare, que segurament serà una bellíssima persona la resta de l'any) un bon carxot de set eixides; però són dies d'això, deixa-les criatures, i a més som valencians i els valencians som únics "celebrando fiestas", segons diu aquell que ja sabeu. Tampoc és el fetge qui se'ns encén en flama, tot i que ja podria ben bé fer-ho, literalment i per raons òbvies; ni la vista, que a penes s'enrogeix davant de com els paren (a elles i a ells) certs vestits fallers amb banda o sense. Ni molt menys les gònades, que un poc si que s'alteren en descobrir massa tard com l'enèsim carrer tallat --per l'entaulat de torn o per l'ofrena interminable-- s'interposa entre nosaltres i el nostre objectiu. Res d'això. Només el cor. Així és que, un any més, renunciem a entrendre perquè es fa tot això en setmana faenera i ens sumem resignadament a l'atàvica celebració, ritualitzada a través dels petardets, els bunyols, els masclets, les disco-mòbils, els embussos, els ninots, el foc purificador i el que faça falta. Al cap i a la fi, alguns encara tenim la sort de poder-nos tancar en un despatx. Amb deixar aparcar el cotxe fins el dia vint --alerta amb les "zones de foc" i els envelats, altrament dits "carpes"-- i tancant les finestres amb clau i pany, podem sobreviure amb certa dignitat a unes noves festes josefines, a Rita desfermada, als trons de bac i a l'audició ininterrompuda de "Festa en Benidorm". I l'experiència ajuda, que també hem viscut temps pitjors, com aquell any a Burjassot amb la falla baix de casa i la Pantoja sonant dia i nit ("los valencianos somos únicos integrando culturas", ya te digo) o quan, maleït relativisme cultural, tan alcoians com som ens vam atrevir a veure de què anava allò de la "Parada Mora": parada sí, però cardiàca...


La tradició és la tradició, i com mana aquesta, un any més toca remugar de Falles. Però el cas és que, en el fons, tenen alguna cosa; i no ho dic per voler torcar-ho ara amb els amics i amigues fallers, que alguns en conec. És cert que jo soc més d'altres festes, i que els meus intents d'aproximació --diguem-ne--racional a les Falles i la seua complexa realitat sociològica han fracasat estrepitosament any rere any i ja fa temps que ho he deixat córrer. I crec també que, com quasi sempre passa, hi ha gent amb molt poc trellat que et trau de polleguera i que es fan alguns excessos que, d'altra banda, podrien evitar-se perfectament i no passaria res. Però amb tot hi ha alguna cosa, de veres, que m'agrada: potser l'olor a pólvora, els carrers sense cotxes i plens de gent, el cremar --encara que siga simbòlicament--tantes coses com sobren en aquesta terra, o la ingènua grolleria dels ninots mamelluts i idiosincràtics i les caricatures voluntarioses però definitivament fallides; potser, simplement, la festa per la festa, que és el que la gent plana busca i gaudeix. El cas és que, si no estiguera, trobaria a faltar la petita dosi periòdica de destrellat organitzat i extemporani que són per a mi les Falles des de fa anys, encara que aquesta dosi es limite a alguna mascletà vista (sentida) des de lluny, al recorregut ritual, cerveseta en ma, pel centre farcit de forasters, a la volteta --si pot ser-- per Na Jordana i les modestes falles del Cabanyal, que és el meu barri. Tot culminat, abans del colapse final, amb una eixida honrosa i alliberadora terra enllà, on no se celebren les Falles però on estiga començant, també, la primavera.


Perquè, probablement, és això el que més m'agrada, d'elles: el que tenen d'anunci d'una primavera que és de les poques coses que mai no fallen a València. Amb una precisió fenològica desconcertant però contrastada, les Falles representen sistemàticament el final real de l'hivern, fins i tot en aquells anys --com aquest-- en que l'hivern sembla resistir-se a marxar de molts llocs. A València, no. Amb la plantà, s'acaba. Potser no hauran tornat encara les oronetes, o es retardarà la floració d'aquest o aquell arbre; potser, fins i tot, que encara refresque un poc massa per a l'època. Però acompanyant els carrers tallats i el soroll dels masclets, amb els primers ninots encara embolicats, la llum canvia i l'hivern s'acaba. De seguida, fan la seua aparició triomfal les primeres samarretes de tirants, celebrades cada any per la concurrència com autèntica consagració de la nova estació. I encara que la calor siga forastera i el cul se'ns engarrote amb la gelor de les cadires metal·liques, de sobte ja abelleix la cerveseta a les tauletes de carrer i fins i tot deixar-se caure per la platja a (pensar de) fer el primer bany. I això, a València, és així amb independència del que marque el termòmetre: són les Falles, i en el fons m'agraden. I quasi que ho deixe ahí, que es veu que la coentor s'apega i tot plegat m'està quedant un exemple de llibre del que Josep Vicent Marqués anomenava "Narcissisme i determinisme meteorològic". Ho explicava, allà pel 1974, en el seu impagable "País Perplex", que m'agrada rellegir de tant en tant per constatar, no sé com dir-ho, que en aquest temps i aquest País trenta-sis anys no són, dissortadament, res ("Dissortadament: adverbi que encapçala la major part de les reflexions dels valencians sobre ells mateixos"). I, ja posats, vos en deixe un altre trocet --en el llenguatge de l'època-- per si després de la cremà vos abelleix de llegir-lo:


"Doncs bé, una vegada a l'any, solemnement, ritual, inevitable i apoteòsica, els valencians es retroben a ells mateixos, es reconeixen, s'auto-saluden, fan una edició extraordinària d'"El Narcissista" --diari d'autobombo local--, se senten animats a fer alguna cosa, opten per fer concessions als forasters, s'erigeixen en comuna fallera, disputen als jueus la paternitat de Sant Josep, dubten entre ser ells mateixos el Mercat Comú i l'ofrena de "nuevas glorias a España". Finalment i definitiva, la cosa es queda en un terrible dolor de peus. (A l'autor li agradaria dir ací alguna cosa bonica i fonda sobre el simbolisme del foc, però no pot, no li ix. Domina totalment el dolor de peus.) Tanmateix, les Falles són realment un acte de afirmació i un fenòmen socialment molt més positiu que no sospitarien els "progres" locals. Quede aquest aspecte per a una altra ocasió"


Au, a passar-ho bé, que aquests dies és l'únic que compta. I alerta amb els peus.

Les Falles de Durro, una de les que se celebren cada any, en juny i juliol, a diversos pobles de la Vall de Boí. La "falla" és la torxa amb que els corredors baixen el foc, des d'una foguera ("faro") encesa en la muntanya, fins una altra preparada a la plaça del poble. Veges tu que coses...

Als germans

Era el típic disc de germans majors. Tots el tenien (junt amb molts altres, i una guitarra amb el símbol de la pau, i algun llibre estrany i encara mal vist sobre política) al porxe ple de coixins i secrets que ara, nosaltres, gosàvem disputar-los perquè ens feiem grans i havia de notar-se. Anàvem d'amagat quan ells no estaven, pujàvem en silenci per l'escala vella de pisos de dos claus, perquè l'àvia, que vivia al segon, no ho sapiguera. I sentiem els seus discos sense saber molt bé si ens agradaven o no; crec que ho feiem, sobre tot, perquè sabiem que s'enfadaven molt quan els posàvem, i jo els entenia un poc perquè jo era el major de ma casa. Però no ho deia, i els posàvem. Sentiem la Credence Clearwater Revival, la Steve Miller Band ("Books of Dreams", insuperable) i el "Wish You Where Here" de Pink Floyd, que era una altra cosa però estava molt bé. I mentre, amb cara de milhomens i reballats pels coixins, ens beviem el seu conyac, ens fumàvem maldestrament un parell de cigarrets i els canviàvem els Lib de lloc, més que res per emprenyar i mirar-los una estoneta de passada.

Sense voler, o potser justament per això, ells --els germans majors dels nostres amics--ens van obrir més d'una porta, i això els ho deurem sempre. Alguns d'ells potser conserven encara un LP de "The Last Waltz" on "The Weight" estarà ratllada de tant sentir-la. Feiem bromes sobre el grup i la putada de fer-se coneguts justament en el seu comiat, perquè com nosaltres no els coneixiem abans, ningú devia haver sentit parlar mai de The Band, ni de Robbie Robertson... Amb aquell disc vàrem descobrir a Eric Clapton, Neil Youg o Van Morrison, i a un Bob Dylan diferent del de les adaptacions dels cançoners de missa i que ens agradava més, i ja veus com ha acabat...

"The Weigth" serà sempre una de les meues cançons preferides de tots els temps, per bé que durant molts anys no vaig entendre res del què deia. Ni falta que feia. Bon cap de setmana (i una abraçada als germans majors dels nostres amics de llavors, allí on estiguen)

I pulled in to Nazareth, was feeling 'bout half past dead
I just need some place where I can lay my head
"Hey mister, can you tell me where a man might find a bed?"
He just grinned and shook my hand, "No" was all he said
Take a load off, Fanny
Take a load for free
Take a load off, Fanny
And you put the load right on me
I picked up my bag, I went looking for a place to hide
When I saw Carmen and the Devil walking side by side
I said "Hey Carmen, come on, let's go downtown"
She said "I gotta go but my friend can stick around"
Go down Miss Moses, there's nothing you can say
It's just old Luke, and Luke's waiting on the judgement day
"Well, Luke my friend, what about young Anna-Lee?"
He said "Do me a favour son, won't you stay and keep Anna-Lee company?"
Crazy Chester followed me and he caught me in the fog
He said "I will fix your rat if you'll take Jack my dog"
I said "Wait a minute Chester, you know I'm a peaceful man"
He said "That's okay boy, won't you feed him when you can?''
Catch a cannonball now to take me down the line
My bag is sinking low and I do believe it's time
To get back to Miss Fanny, you know she's the only one
Who sent me here with her regards for everyone.