Santuaris nuclears

L'amic Ignacio Jiménez, de qui parlava en una altra entrada anterior, m'envia des de l'Argentina la referència d'aquesta notícia apareguda en la premsa xilena: Tomkins, el filàntrop, ha visitat la zona d'exclusió de Txernòbil, per interessar-se en projectes de conservació i recolzar la creació d'un santuari de vida salvatge. N'havia sentit dir alguna cosa sobre el tema --potser també vosaltres--però arran d'això he actualitzat un poc la informació, que abunda en la xarxa: els voltants de la central, on es va produir la major incidència de l'explosió i d'on va ser evaquada tota la població, han esdevingut vint anys després una zona salvatge a la que han tornat (o per la què s'han estés) nombroses espècies animals, moltes d'elles amenaçades: llops, linxs, óssos, teixons, castors, cèrvols, ants, llúdries, agrons blancs, galls lira, cignes, grúes, brúfols o àguiles marines. Bisons europeus i cavalls de Przewalski, reintroduïts fa pocs anys, multipliquen la seua població al voltant del "bosc roig", la zona on els pins es van veure més afectats. Hi ha desenes d'estudis, notícies i pàgines web sobre el tema, per si vos ve de gust ampliar informació; alguns exemples poden ser aquest, aquest o aquest, per triar-ne només alguns. Si trobeu alguna cosa que vos semble especialment rellevant, no dubteu en dir-ho.

I és que el tema, amb independència dels diferents tractaments i interessos que hi concorren --convé no oblidar que estem parlant d'un accident que va matar directament 31 persones, va obligar a l'evaquació permanent de 135.000 i ha causat i seguirà fent-ho un nombre indeterminat de morts a causa de la radiació-- dóna per a molt. Fins i tot, hi ha qui a partir de l'evident recuperació de la vida salvatge i dels resultats oficials del seguiment dels seus efectes sobre les persones, arriba a negar la magnitud dels efectes de l'accident i l'atribueix a "propaganda ecologista i antinuclear" per a demorar el programa de desenvolupament nuclear. També resulten especialment interessants les investigacions en curs sobre els aparents efectes de la radiació sobre els animals que ara viuen en l'entorn de la central. Centenars d'ocells niuen dins el sarcófag de formigó que recobreix les restes del reactor; d'acord amb algunes dades, sembla que la radiació afecta a l'ADN d'aquestes i altres espècies, però aquesta afecció no sempre es manifesta de forma visible.

Però, tot i la importància vital d'aquestes qüestions (i d'una anàlisi científica rigorosa i independent al respecte), convé també parar atenció a la dimensió ètica dels fets, tal i com es presenten a hores d'ara. No és casual, des d'aquest punt de vista, l'interés de Tomkins --un dels principals suports de la Deep Ecology-- en un cas com el de Txernòbil. I ve al cap, immediatament, la reflexió sobre el paper de la humanitat i la seua relació amb la resta de la natura, en la línia de "El mundo sin nosotros", d'Alan Weisman (Debate, 2007). I també, en certa manera, el principi antròpic popularitzat per Stephen Hawking ("Historia del Tiempo", Ed. Crítica 1988) però que té arrels filosòfiques remotes i profundes. Sembla evident, es mire com es mire, que la nostra espècie és, en un context biosfèric, tan prescindible com qualsevol altra, i de que els exemples de què "la vida s'obri camí", que deia el doctor Malcom, són infinits. La recuperació de la vida salvatge (i d'espècies emblemàtiques i particularment mediàtiques) en l'entorn d'una catàstrofe nuclear és un més, d'aquests exemples. I, a més, resulta en tot cas encoratjadora pel què té de positiu creure que les nostres errades només són parcialment irreversibles, i què fins i tot en circumstàncies extremes la restauració dels ecosistemes, o de part d'ells, és possible. Però també cal parar atenció al fet que aquesta recuperació es produeix, precissament, després de què haguérem de fugir d'allí: el "santuari natural" en que està convertint-se Txernòbil no solament té el seu origen en un accident previsible i evitable, en una tecnologia si més no arriscada i en la mort i en el patiment de milers de persones que han vist les seues vides arruïnades. També expressa, amb tota claredat, el llarg camí que ens queda per recórrer per tal que els humans aprenguem a conviure amb altres espècies. Si perquè elles visquen nosaltres hem de marxar, alguna cosa no va bé, tret que simpatitzeu amb el VHEMT. Però a mi, i em perdonareu la ingenuïtat i l'antropocentrisme, quasi que m'agradaria més si trobarem la forma de quedar-nos a veure-ho.





Nota final: fa uns mesos vaig sentir parlar per primera vegada d'una associació anomenada "Wild Europe", que treballa per la conservació de les àrees salvatges en el continent. D'entrada em va semblar una cosa curiosa en la humanitzada Europa, però són seriosos i saben el que fan: "There are a few parts of Europe where large truly wild or ‘wilderness’ areas can currently be found in the sense of the IUCN Classification, referring to very substantial regions that are largely untouched by the hand of man. They occur in parts of Finland, Sweden, Norway, Ukraine and Western Russia together with bordering states; there are also elements in Central and Southern Europe. The strategy focus here is on protection of existing heritage". Si més no, va bé saber que existeixen, pel que poguera passar.

Només és futbol

Això de guanyar està de categoria, no vos ho negue. I més encara al màxim rival. Però a més d'això, i en aquests temps, una de les coses que més s'agraeix de ser del-Barça-de-tota-la-vida és no tindre que fer equilibrismes intel·lectuals i semàntics per a justificar determinades coses, ja sabeu: em dol un poc veure amics intel·ligents i madridistes (característiques en absolut excloents, encara que puga semblar estrany) tractant de fer passar la xuleria més prepotent i ravalera per "esperit guanyador", l'individualisme per "ambició", la ràbia impotent per "orgull racial" i la idea temible i reaccionària de que tot es pot comprar amb diners, com si fóra simplement "un nuevo proyecto ilusionante". I del Villarato ja ni en parlem.

També la gent blaugrana hem passat per això en altres èpoques no tan llunyanes, i també hem hagut de tirar mà d'arguments surrealistes per justificar el que sabíem que era injustificable. Però en el fons, com ho saben ara ells, sabíem que era mentida. Ara, a més del plaer general de veure un equip (un equip!) jugar al futbol com feia temps que no ho veiem, ens sentim ben devanits del seny de Xavi, de la classe infinita i inesgotable de Guardiola, de la força de Puyol o de la humilitat de Messi dins i fora del camp. Valorem els projectes que posen per davant el grup, construïts des de la base, basats en l'esforç i pensats a llarg termini, i ens creiem que l'orgull, l'ambició i l'esperit guanyador ho són perquè estan al servei d'un col·lectiu, encara que venguen menys samarretes. Encara no hem guanyat la Lliga, i la Champions no està gens fàcil. Però aquest any també estarem orgullosos.

Potser tornarà el dia en què les coses no ens aniran tan bé. I, a ells, els anirà millor. Llavors, potser serem nosaltres qui caurem rendits en els braços de qualsevol senyoret que ens prometa fitxar algun figurí, si això ens fera recuperar la grandesa perduda; si és així, probablement haurem de tornar a fer servir els mateixos arguments que ells utilitzen ara, i se'ls creurem tan poc com ells. I llavors recordarem que, afortunadament, el futbol només és un joc. Potser. Però hui, ara, ací, quin gust tan gran, quina alegria, quin goig que fa guanyar-los!

Divendres, lletra i música

I encara un poc més, ja que parlem de decència: ha estat només una estoneta de ràdio mentre conduïa, però les perles són de tal magnitud que no m'he pogut resistir a buscar-les a la premsa escrita i a referir-les ací. La primera, a El Mundo o a El País --equànime que és un-- de l'inefable Esperanza Aguirre: "Yo destapé la trama Gúrtel". La segona, sense qualificatius, del senyor Cotino al Levante: "Lo que está pasando en España es una vergüenza. Los socialistas están poniendo el Estado de Derecho en duda, porque tienen funcionarios que se dedican a escribir lo que ellos quieren y a filtrarlo antes". La tercera (pel moment, que hui estan sembrats) de la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, a propòsit del Cabanyal i que podeu veure en Vilaweb: "¿Actuaría Zapatero del mismo modo si se tratara de una ley catalana o un plan urbanístico catalán? ¿Por qué el Gobierno perjudica constantemente los intereses de la Comunitat?".

Després diran que són "frases sacadas de contexto". Però, per a mi, la cançó de hui no admet cap dubte.

De justícia i decència

Ho he sentit moltes vegades, sota formes i procedències diverses, i per això ja fa temps que volia dir alguna cosa. Perquè els seus efectes pràctics, sense entrar en embulls etimològics ni erudites disquisicions sobre filosofia moral, no són en absolut inofensius. Però ha estat després de sentir-ho ahir mateix per enèsima vegada, i en boca del principal partit de l’oposició, que crec que cal, almenys, deixar-ho escrit. La cosa, d’entrada, pot semblar irrellevant: en les seues declaracions –que no recorde textualment—Rajoy deixava en mans de la justícia la capacitat de decidir sobre la "decència" de determinades persones imputades en el cas Gürtel. Ja dic que, d’entrada, podria semblar una ximpleria i que no vull enredrar-me en definicions, però l’assumpte té la seua importància. D’aquestes paraules, i de les que molta altra gent –a dreta i esquerra—llança en ocasions i amb propòsits similars, se’n deriva una cridanera confusió de conceptes i una perillosa atribució de responsabilitats, i és això el que m’alarma. Perquè segons aquesta visió, determinar si algú és o no decent (que ve a ser que respecta els bons costums, que no ofèn el pudor o que obra dignament) no està en mans del comú de les persones, sinó que han de ser els jutges qui ho facen. Ja veus, i jo que creia que, en un estat de dret, la feina d’aquesta gent era determinar la legalitat de les coses, i ara va i resulta que tornen a ser guardians de la decència i els bons costums...

Sobre la relació conceptual –sempre estreta, sovint confusa—entre ètica, moral, justícia i dret s’ha escrit molt i ja he avançat que no és aquest el lloc per a complexes exposicions al respecte. Però qualsevol text bàsic sobre el tema comença distingint entre allò "cultural" o moral (és a dir, allò que és "just" en base a una concepció general sobre el que és bo o roïn en cada moment i societat) i la codificació formal d'aquestes concepcions en base al dret. Tampoc no vull embolicar-me ara en discutir qui té la legitimitat per definir aquesta "concepció general del que és bo o roïn". Per als creients de qualsevol religió, aquest paper està clar, i faran per adaptar el seu comportament moral als "manaments" que corresponga. Els no creients, òbviament, ho tenim més complicat: es mire com es mire, tenir algú que et diga què és bo sense necessitat de pensar-hi massa és molt pràctic, i això del "pecat" és un gran invent pel que té de simple i eficaç. Tendir a unificar actituds immorals, pecaminoses i delictives en un únic concepte és, en aquest sentit, lògic i comprensible. Però també totalment inapropiat, perquè –per sort—els origens i les conseqüències de totes tres qualificacions són, ara i ací, radicalment distintes. Ser immoral t’allunya –o hauria de fer-ho—de les persones que comparteixen un codi moral determinat; el pecat et duu a l’infern de cap, previs els tràmits pertinents, i el delicte doncs depén de com siga de bo el teu advocat. Les combinacions, per tant, són diverses, a saber. L’avortament és legal, moral (per a mi) i pecat. Rebre un rellotge o un vestit com a regal d’un corrupte és immoral (per a mi), però no sembla ser pecat ni delicte, al menys per a dos de tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València. Impedir el pas a una excavadora és moral (per a mi), però il·legal i, supose, serà pecat segons de qui siga la constructora. Mentir és pecat, immoral i, de vegades, il·legal; tret que sigues Canal 9, que llavors simplement és normal.

En última instància, i definició en mà, la major part de les conductes delictives duen aparellades actituds immorals, indignes o indecents. Però no sempre és així, i ho serà menys com més injustes sigues les lleis. Igualment, presuposar la contrària per simplificació extrema (és a dir, creure que només és immoral allò que és il·legal) és una fal·làcia inacceptable. I, a més, tòxica. Insistisc, i aquest és l'origen i sentit d'aquestes ratlles, en que hi ha molts comportaments immorals, indecents, indignes i inacceptables que no estan tipificats com a delicte, i que per tant no poden caure dins l’àmbit judicial ni hauriem d'esperar una eventual condemna per qualificar-los com a tals. Som les persones, d’acord amb les nostres conviccions i principis –i no en base a aparells legislatius més o menys complexes en la seua formulació i aplicació—les que valorem aquests comportaments, o hauriem de fer-ho, per actuar després en conseqüència. Jo no sé vosaltres, però per elegir amics, parella i fins i tot representants polítics, jo no demane un certificat de penals, ni molt menys la partida de bateig. En tinc prou amb establir una valoració (sovint intuitiva, sempre revisable) d’allò que espere de les persones amb les que em relacione, d’acord al meu codi del que és bo o roïn; si no m’apanya el que veig, encara que la persona en qüestió complisca escrupulosament les lleis, faig via.

El que vull dir, en suma, és tan discutible com vulgueu, però a mi m’aprofita per anar fent. El meu comportament cap als demés (i cap a mi mateix) està guiat per un conjunt de normes morals, per definició bàsicament comunes a les de la majoria de la gent del meu entorn social immediat. D’aquesta gent espere, per tant, comportaments comparables als que tracte d’aplicar-me, i quan valore que això no es compleix, ho considere immoral. Com que no crec en la justícia divina, no em cal aplicar el concepte de pecat ni delegar en ningú aquesta aplicació ni els consegüents càstigs o penitències. I, quant als delictes, els restringisc al domini del dret i a la jurisdicció dels jutges. Del que, al remat, se’n deriva que admiraré, faré cas, aniré de festa, m’enamoraré i/o votaré no només a qui cumplisca la llei, sinó a qui es trobe més pròxima o pròxim a la meua concepció moral de la societat: a qui em semble, a mi, decent, honest, honrat, noble o com vulgueu dir-li. La Conferència Episcopal i l’Audiència Nacional, a les seues coses. Però sobre la decència o indecència d’algú, diga el que diga Rajoy o qui siga, ja decidiré jo. M'estime més equivocar-me que deixar en mans de ningú aquesta responsabilitat.

Tramuntana

"El paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai."

Josep Pla, "El carrer Estret"

Aquests dies passats he estat per l’Empordà. Com que dimarts després de Pasqua havia d’anar a una reunió a Girona, he aprofitat per fer una volta –curta però intensa—per aquelles comarques a les que feia massa temps que no tornava. I, ja de pas i aprofitant també les vacances escolars, han vingut les meues filles, que mai no hi havien estat i sempre és bo veure altres paisatges i sentir accents diferents. Comence pel final: a Girona va dur-me una amable invitació per conéixer de primera ma una iniciativa que, per bé que incipient, apunta un llarg i interessant recorregut. L’han batejada com "Xarxa de Cooperació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània per a la Custòdia del Territori", i consisteix en una agrupació informal d’entitats que treballen en aquest camp de la conservació. El seu objectiu és dur a terme una acció coordinada dins l’àmbit de l’esmentada Euroregió, que està formada per Catalunya, Aragó i Balears, d’aquesta banda, i per les regions de Mieidia-Pirenèus i Lengadòc-Rosselló a l’altra. Els valencians i valencianes, cal també recordar-ho, ens trobem exclosos d’aquest territori, de cartografia estimulant i propostes avançades, per la curta visió d'uns governants que, legitimitat democràtica a banda, estan convençuts que les seues fòbies –i les seues fílies— han de ser també les nostres, i les hem de pagar entre tots. 31/08/2004: "Camps asegura que convertir a la Comunidad Valenciana en periferia de una eurorregión no favorecerá su desarrollo"; algunes perles més sobre el tema, ací o ací, entre molts altres llocs. I així ens va.

Siga com siga, les entitats que han creat aquest àmbit de cooperació (essencialment, l’XCT i l’ICTIB, a Catalunya i Balears respectivament, i els "Conservatoires des Espaces Naturels" d'Arièja, Lengadòc-Rosselló i Mieidia-Pirenèus), han convidat Avinença, com a xarxa valenciana d’entitats de custòdia del territori, a participar activament en la iniciativa, tot i que amb les limitacions derivades de la no pertinença formal del País Valencià a aquest àmbit territorial. Cal que aquesta invitació siga encara discutida i ratificada pels órgans de govern d’Avinença –a l'enllaç que hi ha ahí al costat tindreu informació puntual del que es decidisca—i detallar, també i en el seu cas, la fòrmula i els projectes conjunts a desenvolupar dins el marc de la conservació i la custòdia del territori. Però pel moment valga açò per cridar l’atenció sobre dues qüestions genèriques: primera, la capacitat de la societat civil per vertebrar espais efectius de treball i col·laboració quan les instàncies institucionals estan per altres històries; i segona, la notable ignorància en la què, massa sovint, ens trobem a aquestes terres (o ens trobem molts de nosaltres) pel que fa a capacitats, instruments i possibilitats que la Unió Europea ofereix, especialment des del punt de vista de la participació social i l’acció cívica. I vos assegure que, a aquestes altures, no passe d’un europragmatisme justetet, i gràcies.

L'altra qüestió: Girona, Euroregions i Eurodistrictes han estat un bon motiu per avançar uns dies el viatge i recórrer de nou aquelles comarques a les què, com dic, feia anys que no hi tornava. Potser per això –per tornar-hi—vaig escollir Sant Feliu de Guíxols com a punt central i de partida per a algunes incursions estratègiques i equànimement repartides entre historicoartístiques, naturalístiques i simplement lúdiques. Així és que, evocant quan s'ha pogut les paraules de Pla, i amb lletra i música de Llach ("que no hi ha terra que a la meua carn la sedueixi tant"; ja puc dir que he estat a Verges, i a Torroella i a Ultramort) hi ha hagut temps per revisitar les platges i les cales que, entre l’Estartit i el propi Sant Feliu, esguiten aquesta costa tan brava com edificada, però encara plena d’encant, suredes i camins de ronda vora els penyasegats. Com a punts de referència, sota la permanent evocació de les costes de Xàbia (potser que un altre dia en parlarem d’aquestes comparacions, que no han mancat al llarg de tots aquests dies, i que van més enllà de l’evident semblança entre Sa Riera i la Granadella) les reserves de les Illes Medes, d’una banda, i d'altra la de Ses Negres, a Begur, fruit del treball, també, d’entitats socials com Nereo o el CRAM.

De Figueres, inevitablement, un Museu Dalí reblit de japonesos i que admet pocs comentaris descriptius i convincents: diguem-ne només que cal veure’l, tot i que jo sóc més de romànic i això del surrealisme dalinià a mi em sembla tot plegat així com molt faller, o a l'inrevés... També inevitable Pals, tot i un cert regust a tramoia (elegant, però tramoia). He saldat un deute, contret fa molt de temps, amb Sant Pere de Rodes i el Cap de Creus, una vora del país que, creieu-me, paga la pena d’anar a conéixer. I encara va quedar una estoneta per a les cigonyes dels Aiguamolls de l'Empordà, una –altra—història de pressió social i seducció ambiental, a la salut de l’amic Jordi Sargatal i de molts altres que hi van lluitar per evitar que la desfeta d’Empuriabrava (que allí també couen faves, que diuen aquells) traspassara irreversiblement les portes d’aquest paradís verd hui recuperat, ventejat de tramuntana i fill del Ter, la Muga i el Fluvià. Empòrion, el Montgrí o Cadaquès, entre moltes d’altres, han quedat pendents per a la pròxima, que segur que n’hi haurà i més prompte que tard.

Després, ja a València, vam saber dels quatre gols gloriosos de Messi, que va camí de ser la segona de les coses que mai fallen en aquest país. I de les (poques) novetats desvetllades sobre Álvaro Pérez i els seus còmplices (pressumptes) del mercat de taronges, de missa fàcil i vestits cars, mentre la gent normal ens mirem tot açò amb un depriment i general escepticisme però amb la remota esperança de que el trellat, per a variar, s’impose i/o de que la justícia es deixe caure també per aquesta banda del Canal d’Eivissa per a ajudar-nos a fer neteja. Però sembla que no serà prompte: aquest mateix matí ací, a la vora mateixa d'on treballe, gent normal ha estat tractant d’evitar que les excavadores seguiren assolant el Cabanyal. La policia --la local i l’altra—ha carregat contra ella. I el Banc de València li ha deixat els diners a Matas, pobret ell, per a que pague la fiança... Els dies a l’Empordà, de sobte, se m’han antoixat com a llunyans, molt llunyans. I Europa ja ni et conte.