Ender i les rosses

Va ser dimarts passat, a l’estació. Era rossa, com manen els tòpics. Va haver d'alçar-se per deixar-me entrar al meu seient, junt a la finestreta, camí de Madrid. Només passar vaig veure, de reüll, el llibre que llegia: “El juego de Ender”, d’Orson Scott Card. Jo duia a la meua cartera “La voz de los muertos”, segona entrega de la mateixa saga que, com he dit en altre lloc, rellegia des de feia un parell de mesos. Tot va passar en un sospir: va ser moure el tren, abans que haguera pogut pensar en fer res (posar distretament el meu llibre a la seua vista, dir-li alguna cosa –“vaya, que casualidad!”-- ) i ja s’havia canviat a un altre seient del vagó semidesert… Tot constatant que les meues habilitats seductores es trobaven al nivell habitual (xorrant sang), amb l’orgull íntimamente ferit, vaig treure finalment el llibre –no m’havia donat ni temps, la bella, la traïdora—i vaig decidir oblidar el que va haver entre nosaltres. I vaig decidir, també, que ja era hora de complir el compromís d’escriure alguna cosa sobre Ender i el seu joc.

Em va resultar, quan el vaig llegir, un llibre certament sorprenent. Per a un aficionat a la ciència-ficció, l’argument de “El juego de Ender” (Ediciones B, 1990) no semblava gran cosa, tot i l’aval dels premis; però el boca a boca era inapel·lable. Per si no l’heu llegida i voleu fer-ho, no xafaré la història més enllà de la sinopsis de la contraportada: “La Terra es veu amenaçada per una raça extraterrestre que es comunica telepàticament i que considera no tindre res en comú amb els humans, als quals vol destruir. Per a vencer-los, cal un geni militar, i per a això s’ha permés el naiexement d’Ender”. S’ha permés (la natalitat, l’any 2070, està restringida a dos fills) pels antecedents familiars del protagonista, que fan pensar que serà algú excepcional. Els extraterrestres són els Insectors (curiosa raça social), i la major part de la trama correspon a l’etapa de formació i entrenament militar d’Ender (Andrew Wiggin), apenes un xiquet, per a la seua missió d'eliminar-los. En realitat, però, el llibre està ple de referències psicològiques, amb una atenció especial a les complexes emocions que experimenta el protagonista i altres personatges rellevants com els companys de l'acadèmia militar, Mazer Rackam o els germans d’Ender (Peter/Locke i Valentine/Demóstenes). Abunden les reflexions sobre les relacions humanes (i extrahumanes) i sobre la percepció de les amenaces i els enemics (el llibre va ser escrit en plena guerra freda). Però on m’ho vaig passar bé, francamente bé, va ser amb les simulacions a que sotmeten a Ender per entrenar-lo: si vos agraden aquestes coses dels ordinadors, i aplegueu –que segur que si—a imaginar-ho en tres dimensions, vos assegure estones molt entretingudes.


Amb aquests antecedents, no es estrany que em llançara de cap a la segona entrega de la saga, “La voz de los muertos” (Ediciones B, 1999), només per comprovar que es tractava d’un llibre radicalmente diferent, molt més complexe que aquell però igualment apassionant. Tres mil anys després (coses de la relativitat), un Ender penedit recorre la galàxia per superar el seu sentiment de culpa front als Insectors… podeu trobar resums fácilment, però jo m’estime més no anar més enllà, tampoc, per si vos abelleix llegir-lo, que també el recomane. Ja dic, però, que en aquest cas la trama resulta molt més complicada, amb propostes brillants d’entre les quals en destaque dues: la raça fascinant dels pequeninos, una espècie extraterrestre amb un cicle de vida… cridaner. Habiten el planeta Lusitania, on hi ha instal•lada un colònia humana d'ascendència i idioma portugués, i entre les dues comunitats s’estableix una relació complicada i plena de matissos. L'autor dedica a aquesta relació una atenció especial, amb el virus de la descolada de fons i, de nou, la psicologia de les emocions com a eix central. Junt amb el paper, trascendent, dels “Portaveus dels morts", Jane és un altre dels elements centrals del llibre: una intel·ligència artificial originada espontàniament a partir de les xarxes de comunicació per ansible desenvolupades pels humans. Trames paral·leles, molts i molt variats personatges i ramificacions de tota mena el fan més difícil de llegir; però m'he divertit tant com la primera vegada.

Card va voler, encara, aprofitar l’èxit de la saga amb dos llibres més, que van completar també la meua etapa “enderiana”. “Ender el Xenocida” té un passe: tan complicat com l’anterior en la trama, però amb una tendència metafísica, trascendent i espiritualista (Card és mormó) que desdibuixa un poc la resta del llibre, tot i que reconec que té un valor metafòric apreciable. I alguna sorpresa curiosa i planetària. Interessants també alguns detalls que completen el perfil dels pequeninos. “Hijos de la mente”, l´últim llibre de la série (encara que l’autor haja seguit utilitzant a Ender en altres obres menors), queda ja un poc forçat i, almenys des del meu punt de vista, aporta més bé poqueta cosa. O siga, i per si fa paper: definitivamente recomanable el primer, francament interessant el segon, i prescindibles tercer i quart, tret que vos passe com a mi i no vulgueu deixar de fer-ne una ullada. Ja em direu.

Vaig agafar el tren de tornada en Atocha després d’una llarga i fructífera reunió. I, ves per on, aquesta vegada era una altra rossa –més guapeta, però amb xaqueteta de pell i amb ordinador en lloc de llibre—qui ocupava la finestreta al costat del seient que indicava el meu bitllet. Una bona oportunitat per a la venjança. No ho vaig dubtar, ni li vaig deixar opció: tan bon punt vam arrancar, em vaig alçar discretament i vaig seure en altre seient sense companys ni companyes. Vaig apurar les últimes pàgines abans d'Albacete, amb la convicció d'haver llançat un clar avís a totes aquelles que s'asseguen al meu costat d'ara endavant, orgullós que és un. I previngut, que dos colps seguits a l’autoestima, no sé si m’enteneu, no sé jo com m'haurien deixat... A la pròxima, siga rossa o morena, potser que faré servir l’ansible.

Filopatria (i filopatriotes)

És sabut que, quan un alcoià aplega per primera vegada a l'Antàrtida, sol comentar: "pos a la Font Roja, l'any vint-i-sis, també va nevar una barbaritat...". Gent envejosa i malintencionada atribueix comentaris com aquests al xovinisme alcoià, un terme certament pejoratiu que, per a aquestes persones, s'associa de forma habitual a la imatge (evidentment distorsionada, qui sap per quins interessos obscurs) que tenen d'Alcoi. Bromes a banda, cal reconèixer que molta gent del meu poble té --tenim-- certa tendència a eixides d'aquest tipus, les quals poden interpretar-se en el sentit que alcoians i alcoianes ens sentim, d'alguna forma, superiors pel fet de ser-ho. Això és, essencialment, el que significa xovinista: creure, fins extrems pròxims a la paranoia, que la pròpia terra és millor que les altres en qualsevol aspecte. A mi, francament, el xovinisme em sembla una estupidesa, però també se me'n fot bastant que algú diga o pense que tots els alcoians (o socarrats, o valencians o gallecs) són açò o allò. Primer, perquè ja sóc bastant majoret com per estorar-me per favades amb tantes coses importants com hi ha per a calfar-se el cap; segon, perquè a aquestes edats puc dir que he trobat gent de categoria i autèntica gentola, si fa no fa, en quasi tots ells llocs, amb poques diferències estadísticament significatives; xovinistes, també. Qui tinga altres experiències, que actue en conseqüència.



La qüestió, en tot cas, no era aquesta, sinó parlar d'un comportament que, des del meu punt de vista, és pràcticament universal, a més de ser molt més complexe que la pura exaltació patriòtica i tindre més a veure amb la frase amb que he començat aquestes ratlles (òbviament apòcrifa; em sap mal per qui ja estava esmolant la navalla de desbudellar alcoians). Em fa l'efecte que, quan algú es desplaça fora del seu entorn més quotidià, tendeix de forma innata a atribuir allò que va descobrint a referents que li resulten més familiars. He trobat rastres més o menys evidents d'aquest comportament en gent molt diversa i procedent, també, de llocs molt diferents; i, més encara, en persones --com les meues pròpies filles-- gens sospitoses, per edat i condició, de xovinisme localista o similar. Per això, sorprèn com, de forma natural, un bosc espès és comparat amb el Carrascal, una muntanya amb el Penyagolosa, la Costa Brava amb la Granadella o el pre-desert tunisià amb el Montnegre de Xixona. També passa, amb alguns matisos, amb artefactes humans: castells, esglésies, cultius... Rarament he trobat en aquestes equiparacions --insistisc-- continguts valoratius del tipus "és més bonic lo nostre", tot i que de vegades es donen. La impressió, més aïna, és com si hi haguera una tendència natural a "interpretar" els paisatges estranys en clau d'elements coneguts de referència; a efectuar de forma quasi automàtica una mena de traducció que, simplement, facilitaria l'assimilació d'uns aspectes diferents, aliens, estranys. Fins i tot, en casos extrems, he sigut testimoni de la descomposició en elements discrets d'un paisatge especialment distint (el Kilimanjaro, per exemple) per tal de referir-lo, a trocets --un turó de certa forma, la neu i el gel, certs tipus d'arbres o un matollar-- a aquestes claus pròpies i tranquil·litzadores.


Probablement aquestes coses tindran un nom, que ignore, en psicologia; segurament, també, deuen estar molt ben estudiades en les seues causes i els seus efectes. A mi, que a més d'ignorant sóc un atrevit, sempre m'ha fet l'efecte que hi ha, al darrera, una desconfiança atàvica i inconscient front a allò desconegut, que es manifesta en molts aspectes del comportament humà. En aquest cas, la comparació tindria, com he dit, un efecte tranquilitzador, en permetre una adaptació més suau a un entorn distint (de vegades, molt distint) a l'originari. I seria, per això, un comportament escaient: com diem els biòlegs, adaptatiu.

Perquè, salvant --tant com calga-- les distàncies, hi ha en etologia una cosa que, si més no, recorda bastant tot açò, i que s'anomena filopatria. En poques paraules, la filopatria és definida com el comportament, que mostren certs animals, de romandre en el lloc de naixement, o tornar a ell en el cas d'espècies migratòries. La comparació, lògicament, no em ve al cap per aquest "amor a la terreta", sinó pels mecanismes que, en les espècies filopàtriques, permeten el retorn al lloc de naixement des de desenes de milers de quilòmetres o mesos (o anys) després d'haver-lo abandonat. Com saben bé aquells que treballen en reintroducció de fauna, moltes espècies desenvolupen en les primeres fases de la seua vida una forta dependència pel lloc en el què estan, el qual reconeixerien per una sèrie de trets físics que queden profundament impresos al seu cervell i que condicionen el seu comportament posterior, ja siga limitant la capacitat de dispersió, o bé afavorint el retorn periòdic després d'una migració: les espècies filopàtriques "reconeixen" el seu paisatge originari, i són capaces de recordar-lo i diferenciar-lo d'altres. La utilitat evolutiva d'aquest comportament es trobaria lligada a l'aposta per un lloc (un hàbitat) que ja s'ha demostrat com a adequat per a l'espècie, atès que va permetre que aquesta s'hi reproduís; la seua utilització en reintroducció es basa, també en poques paraules, en "enganyar" a les cries de l'espècie que es vol recuperar, duent-les de molt petites al lloc on s'hi instal·laran i fent, així, que reconeguen aquest lloc com el del seu naixement; és el que es coneix com hacking. Després, i si tot va bé, la filopatria farà la resta i els animals (quasi sempre, aus) faran propi aquest lloc i s'hi mantindran. Que ve a ser el que hem fet, a FAPAS-Alcoi, amb els voltors i el Barranc del Cint.


No vull passar, ara com ara, de la simple analogia. Però resulta atraient pensar que, d'alguna forma, els humans hem tendit a mantindre un cert equilibri entre un comportament evolutivament dispersiu (que ens ha dut a colonitzar amb èxit ecosistemes molt diversos arreu el planeta) i una vinculació --en aquest cas, probablement cultural-- al lloc de naixement, que en alguns aspectes recorda la filopatria. La "traducció paisatgística" a la que m'he referit abans podria ser, des d'aquest punt de vista, un mecanisme interessant per a reforçar aquest equilibri, i per això hauria de ser tingut també en compte en els estudis sobre valoració sensorial dels paisatges. Tot plegat, un tema complicat, però certament apassionant. I tot per a concloure que, per a paisatges bonics, però bonics de veres, els d'Alcoi. Això ho saben fins i tot els voltors.

Un parèntesi oportú

Pot semblar poca cosa, i probablement ho és. Però convindreu que hi ha maneres pitjors de passar un cap de setmana. I a mi, francament, m'ha sentat d'alló més bé. La proposta, sobre el paper, modesta però atraient: un parell de dies movent-se per l'entorn de la Mola de Cortes per caminar un poc i fer una ullada a un parell de projectes de conservació que hi ha en marxa per allà. Però principalment, una forma de compartir temps amb uns bons amics i --essencialment-- poder-lo dedicar, amb calma i sense preses, a xerrar una estona de qualsevol de les moltes coses que ens interessen i uneixen, entre les què casualment hi ha xerrar de (quasi) qualsevol cosa. No ha estat senzill poder coincidir, que les agendes van plenes i les responsabilitats són moltes. Però al final, aquest cap de setmana, ha pogut ser i calia aprofitar-ho. El resultat, a l'altura de les expectatives: no m'estendré molt, però em deixareu que en diga quatre coses.

Perquè xerrar, com era d'esperar, s'ha xerrat, i molt. Des del mateix moment de pujar tots tres al vehicle, certament escaient (un Mercedes dels setanta, cortesia de Juan: aire de road movie, pura elegància per les rectes d'Alpera o les pistes de Bicorp). Però sobretot caminant per la serra i a la llarga vetlada de dissabte, al mateix cor d'una Mola esplèndida aquesta primavera, refulgent de la posta de sol i amb la cara acabada de rentar per una tempesta que ens va perdonar, per minuts, una caminada més llarga del previst. Els temes, variats: ens uneix, també, una remarcable capacitat (Javier és un mestre, nosaltres còmplices) de passar en segons de Heidegger a Hugo Mujica, de Wagner a Delibes, de les dones als déus i de Benidorm a Honduras. Però també, de tots ells, a qualsevol destrellat per riure ben a gust. Ha hagut, inevitablement, moments cuartelaris, tot plegat molt viril: parlar molt mal d'alguns, i molt bé d'unes altres. Vins, faenes, viatges, amors, experiències, projectes i alguna brofegada, sense mala intenció. I trofeus i calibres, que allò és terra de cabres i cal saber de tot. Però abundants també reflexions i comentaris que mereixen parar a pensar-ne: llibres que cal llegir, teories més o menys heterodoxes, noves visions sobre temes antics, idees que obrin portes i que en un moment o un altre cauran per ací.


Diumenge, amaneixia entre boires a la bellíssima valleta de La Cañada, camí de Jarafuel, el Cinto Cabra al fons, mentre comprovàvem amb Julio que les trampes instal·lades per seguir la població de carnívors a la Reserva no havien tingut la seua nit. Raboses, fagines o gats salvatges són captures habituals, però no en aquesta ocasió. Des d'allí, terra messeguera d'un verd primaveral i un poc impropi, encara un breu passeig per les valls d'Aiora i el seu entorn per fer una ullada també als xoriguers petits acabats de retornar a aquestes planes de les que havien desaparegut fa temps. I per recuperar algun record familiar d'arrels profundes, amb un peu a Albacete i un altre a aquesta part del País de la què encara em queda molt, massa, per conéixer. M'ho deixe pendent, però no per a molt tard, ara que aquest abril de feines i astènies ha quedat enrere. I em deixe pendent unes quantes coses sobre les que queda, encara, molt per parlar i un poc per escriure.

Qui era, realment, més heròic? Aquiles o Ulísses?


También en plena noche
la nieve
se derrite blanca

y la lluvia
cae
sin perder su transparencia.

Es ella, la noche,
la que nos libra de los reflejos,

la que nos expande
las pupilas.

Lo que busca con su bastón
el ciego es la luz, no el camino.

"En plena noche", Hugo Mujica

Prioritats

Sovint, en juliol, la felicitat fa gust de sal. Posem per cas que fóra una pensió menuda en un poble menut, a tocar de les ones i del vent del Cantàbric. Un passeig pel port, balandreig de les barques. Sopar pausadament un llenguado i txacoli, el so de la trikitxa en un ball a la plaça. I un llit escaient, amb la mar a la vista, pell humida i ulls dolcíssims. Una llarga travessia, calmes i galernes, i al remat avarar --feliçment-- a l'escull dels seus pits.

En canvi, en febrer, la felicitat pot ser un cremat de rom Pujol, paladejat sense presa en un refugi de muntanya tranquil i calent. A les cames i al cap, aquell cansament dolç que només dona la muntanya quan la muntanya vol; grampons, botes i polaines escampats per que s'assequen, i una estufa de llenya amb amics a la vora. La tempesta ha passat no fa molt, la lluna fa més blanca la Coma d'Amitges, l'estany al bell mig. I el món resta allà baix, com si mai més hi haguérem de tornar.

En abril ser feliç és poder dormir huit hores. Em sembla recordar.

Passant de tòpics

Potser més enllà de les meues muntanyes no s'entenga massa bé. Potser pensareu que, venint d'un alcoià, queda tot bastant previsible i gens original. Però abril és abril, digueu el que digueu. Cert és que fa ja uns quants anys que vaig deixar penjat el vestit de navarro; fins i tot, n'he estat uns quants més sense tornar a festes perquè les coses venen com venen. Però mai, mai, en dies com aquests, he deixat de mirar la previsió del temps per al dia vint-i-dos, ni de sentir-la almenys una vegada, invariablement eriçat fins el moll de l'os. Així és que amb això, i amb que porte uns dies rarets i no trobe moment propici per escriure res amb un poc més de trellat, deixeu-me que ho deixe ací, per Alcoi i per Sant Jordi. Bé l'Ateneu de Cocentaina. I què gran, Don Amando...




(I ací, en versió de l'Apolo, amb explicació prèvia del bon amic Àngel)