Una imatge...

A l'entrada d'ahir, sobre els caragols caçadors, suggeria algunes web especialitzades en les què, entre moltes altres informacions sobre els Conus, podeu trobar videos sobre algunes espècies. Hui, seguint amable i oportú suggeriment, vos deixe ací un parell d'aquests videos (de The Cone Snail i la National Geographic) com a tast; no em negareu que són xocants... També aquesta vegada, una imatge val més que les mil paraules que em vaig espolsar ahir.

Els gasteròpodes ataquen!

L'altre dia, una bona amiga em comentava com li havia resultat de cridaner que un text sobre la conservació d'una planta endèmica parlara, com un dels riscos que amenacen les seues escassíssimes poblacions valencianes, dels "atacs de gasteròpodes terrestres". No perquè posara en dubte que els caragols es mengen la planta en qüestió (la silene d'Ifac) ni que això siga un problema significatiu --segur que ho és si qui ho entén ho diu-- sinò més aïna per l'associació entre "atacar" i "gasteròpode". Cal reconéixer que, entre les qualitats atribuïbles intuïtivament als nostres caragolets, no figura, en principi, la d'atacar; per això, la cosa es presta, segons i com, a la broma i a l'exageració, especialment en dates com aquestes en què qui més qui menys té el coneixement un poc reblanit per la calor; vull creure que va ser per això, i no per altra cosa, que vam passar una estona d’allò més entretinguda imaginant les possibilitats literàries (i encara cinematogràfiques) d’una raça de voraços –i àgils-- gasteròpodes hostils atacant ací i allà.

Tot i això, diccionari en mà i a falta d’opinió millor fundada, sembla ser que dir-ho així és correcte, i fins i tot usual. Entre les accepcions reconegudes per al verb al DIEC hi figura "començar una acció destructora (sobre alguna cosa)", i per això, sobre tot en certs àmbits, es parla habitualment d'atacs a plantes per part d’hervíbors. Ara bé, el significat principal d'atacar és "donar la primera escomesa (a un enemic o adversari)", la qual cosa implica no solament una connotació d'acció (fins i tot, d'acció impetuosa o agressiva) sinó també l'existència d'un contrari cap al qual es dirigeix aquesta acció. Per això, frases com "guaita aquells caragols atacant un encisam" o "l'herba va ser atacada per un ramat de vaques", amb ser aparentment correctes, resulten un poc estranyes i duen al cap imatges inquietants. Tret que ens alineem decididament del costat de les herbes i els encisams (o dels llauradors que les cultiven; segur que als que pateixen per les seues collites per culpa de llimacs i caragols, no els ha de fer cap gràcia tot açò). La qüestió és que, a banda d'ocioses i agosarades digressions semàntiques, i d'un fum d'acudits fàcils i ocurrències d'escàs trellat, vaig recordar-li a la meua amiga que hi ha caragols als quals s'hi pot aplicar, amb tota propietat i sense cap vacil·lació, la capacitat d'atacar. N’hi ha, fins i tot, capaços de matar éssers humans. I no és broma: caragols són, per bé que marins i majoritàriament tropicals. I, a més, es dona el cas que es tracta d'un grup molt divers i vistós, especialment apreciat pels col·leccionistes i, per tant, relativament ben representat també a les meues calaixeres: es tracta del gènere Conus.

Conus gloriamaris

Els cons (Conidae) són, com dic, un grup d’espècies tropicals fàcils de distingir per la característica forma de la seua closca –cònica, per suposat-- què, a més i molt sovint, sol mostrar dissenys acolorits i extremadament vistosos. De les més de cinc-centres espècies conegudes a hores d’ara –se’n descriuen de noves cada any—la majoria viuen en les aigües dels oceans Índic i Pacífic, per bé que altres zones, com el Carib i, sobretot, l’Àfrica Occidental, són també nuclis importants de diversificació. Només es coneix una espècie mediterrània, Conus ventricosus, relativament comuna i que viu també en les costes atlàntiques. Amb seguretat, és un dels grups de gasteròpodes marins millor estudiats i més col·leccionats, amb algunes espècies que poden considerar-se com realment mítiques. El cas més conegut és el bellíssim Conus gloriamaris: fins als anys setanta del segle passat, només se’n coneixien uns pocs exemplars, que assolien en el mercat preus desmesurats. La generalització de l’ús de l’escafandra autònoma, i el descobriment de l’hàbitat de l’espècie, fins llavors desconegut, l’ha convertida –com passa en molts altres casos-- en una espècie molt més accessible, i ha traslladat l’interés prinicipal dels col·leccionistes cap a d’altres espècies del grup. Però no per això ha perdut el seu encant i la seua innegable elegància; el meu exemplar segueix sent un dels que més m’estime.

Els Conus són carnívors. S’alimenten d'altres invertebrats i, en les espècies més grans, fins i tot de peixos. Per tal de capturar-los, han desenvolupat un mecanisme extraordinari: diverses modificacions de la ràdula han donat lloc a autèntics arpons (vegeu l'esquema del costat, manllevat de la pàgina de Giancarlo Paganelli), connectats a un órgan productor de verí, i que s’emmagatzemen en un sac fins que els caragols els disparen literalment a través de la trompa. La presa, en injectar-li el verí, queda immobilitzada i pot ser devorada. El verí conté centenars de substàncies diferents (conegudes en conjunt com conotoxines), entre elles diversos compostos neurotòxics molt potents, que han estat objecte d’estudi i investigacions per les seues eventuals aplicacions en medicina. De fet, a causa de la seua capacitat per a bloquejar centres nerviosos, des de fa uns anys es comercialitza un poderós analgèsic basat en un dels components de les conotoxines de Conus magus, una espècie indopacífica molt comuna. En aquesta pàgina, una de les moltes que parlen sobre el tema, trobareu abundant informació al respecte.


Alguns Conus de la meua col·lecció potencialment mortals. Dalt, en el centre, C. geographus, reputat com el més perillós.

En almenys una vintena d’espècies de Conus, els efectes de les conotoxines sobre els humans poden arribar a ser mortals. De fet, hi ha constància documentada d’entre quince i trenta casos de mort per picadura de Conus, sobretot en Filipines i altres illes del Pacífic. Segons es diu, els arpons dels cons poden travessar fàcilment el neopré o el plàstic d’una bossa. Entre les espècies potencialment mortals hi ha, precissament, algunes de les més vistoses per als col·leccionistes; probablement, aquesta vistositat és originalment una adaptació per advertir als eventuals predadors (el que en ecologia es denomina aposematisme), però el resultat en moltes espècies i a ulls humans és realment espectacular, no solament pels colors, sinó sobretot pel que fa als dissenys, que en alguns casos assoleixen una elegància i delicadesa realment úniques. Entre les espècies de perillositat constatada per als humans –totes elles il·lustrades més amunt-- hi ha, entre d’altres, C. geographus, C. textile, C. omaria, C. tulipa, C. magus i C. striatus. Moltes altres, sense arribar a ser mortals, poden ser també potencialment perilloses, com C. marmoreus, C. regius, C. aulicus o el mateix C. gloriamaris. Pescadors, bussejadors i turistes poc avessats són victimes habituals de les picadures de Conus en tots els indrets on viuen; si bé –com hem dit—la majoria no són mortals, totes elles són molestes i algunes poden arribar a ser molt doloroses.

Un Conus a punt de papar-se a un oncle de Nemo (vegeu el video en http://www.neogastropodtol.org/)

Total: que ja es veu que, amb independència de purismes lingüístics, n’hi ha caragols que ataquen, i no solament les plantes. Fins i tot, n’hi ha que maten, i a aquests la bellesa els fa més perillosos per a la nostra curiosa i manifassera espècie. Així és que, com amb tantes altres coses, potser caldrà que revisem els nostres tòpics sobre els caragols; o, almenys, sobre alguns d’ells. Xavi León –no us perdeu el seu blog-- ja s’ho veia vindre, però potser que, per fer-los front, busquem alguna solució alternativa...

Muntatge de Xavi León en "Distorsiones XL de la realidad"

Informació sobre els Conus, a la xarxa, podeu trobar-ne en abundància. Jo solc consultar sovint algunes pàgines de col·leccionistes (com la del ja esmentat Giancarlo Paganelli o la d'Ian Holden) i centres d’investigació (per exemple, el Conus Biodiversity Website o The cone snail; d'aquesta última, no us perdeu l'apartat de videos), però n'hi ha moltes més. Si vos interessa, també podeu consultar la revista The Cone collector, una font essencial sobre les novetats taxonòmiques en el gènere. Finalment, la monumental i imprescindible pàgina d'Eddie Hardy sobre gasteròpodes marins inclou també el grup, tot i que ha optat per la recent proposta de classificació de Tucker i Tenorio (2009), que subdivideix els Conus en nombrosos gèneres.

Formes de dir-t'ho

Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l´aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l´obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica´t;
ja ho saps, t´hi va la vida."El Refugi", Miquel Martí i Pol

El meu poble i jo

Sóc d’aquells valencians i valencianes que, des de la perplexitat, han dedicat més temps del saludable a pensar, llegir, escriure i discutir sobre la seua adscripció nacional. Però ara com ara, no en tinc cap dubte. Sóc alcoià, valencià de catalana arrel. De catalana llengua i, per tant, també de nació. Una nació que ha estat partida per la història en territoris diferents i de trets distingibles, que alguns voldrien divergents però que a mi no m'ho semblen: no aspire a uniformismes, i valore la diversitat. Per això, no sols no m’importa dir-me valencià, sinó que ho dic amb orgull perquè és això el que sóc, i la gent ja m’entén quan ho dic. Però quant a la meua nació, només en conec una, i en una em reconec: aquella que compartisc amb la gent que parla la meua mateixa llengua. A una, i a l’altra, li dic catalana, perquè ens hem d’entendre i els noms són importants. No espere que tothom estiga d’acord: que cadascú s’ho faça com puga i com millor li vinga. Però a mi ja em va bé, així, i espere que s’accepte com a cosa normal. Ja veieu que no aspire a fer-ho racional, ni a buscar arrels històriques ni arguments irrebatibles. És, simplement, sentir-se part d’un col·lectiu. Tries què el defineix, aquest col·lectiu, i t’hi apuntes, si vols.

És cert que, pel moment i a efectes pràctics, no passa gran cosa per apuntar-s´hi; podria dir-vos que em sent nacionalment friülès, fins i tot espanyol, i seguiria escrivint en català i pagant els mateixos impostos al mateix Estat. I vosaltres també. En tot cas, sóc conscient que la major part de valencians i valencianes no pensen com jo: a aquests, majoritàriament, els va d’allò més bé sentint-se espanyols, encara que molts d’ells parlen també la meua llengua. Jo, fins cert punt, ho entenc perquè és molt pràctic (fas cas als que manen i a la gran majoria, acceptes el que n’hi ha i no et calfes el cap) encara que com és obvi jo no puc compartir-ho. També entenc a aquells què, que pel que fa a la nació, no se senten ni catalans ni espanyols. Crec que d’aquests em separa, essencialment, la rellevància que donem als diferents trets que definirien la nostra nació, la dels valencians i valencianes. Per a mi és la llengua; per a ells --com per als flamencs o els austríacs-- no. La majoria, almenys, saben que parlem català; potser, algun dia, coincidirem en altres coses. En principi, no considere enemics ni a uns ni molt menys als altres, simplement perquè pensem diferent. Als que no tolere és als que s’empenyen en impedir-me que siga, parle, visca i em senta català perquè sóc valencià. O viceversa.

Com que no em sent espanyol, no em trobe còmode en les actuals circumstàncies polítiques –ja sabeu, estatuts, constitució, comunitats autònomes i tot això—perquè veig cada dia que no deixen lloc per a la meua llengua i la meua cultura, perquè volen que crega en coses que no crec, perquè volen fer-me pensar que, si encara existim, és perquè ells ho toleren i no perquè en tinguem dret. Tampoc açò em lleva molt la son, perquè m’ho procure mirar amb perspectiva històrica i un poc mohicanista, i em fa l’efecte que les coses canvien tan dràsticament (posem que en un parell de generacions) que ara mateix no gosaria predir res. Però ara i ací, la incomoditat m’ha dut, inevitablement, a aspirar a les majors quotes possibles d’autogovern per a la meua nació. I, ara mateix, i tot i els riscos evidents de cagar-la nosaltres també, només se m’ocorre com a via raonable dotar-la d’un estat. Per això, quan em pregunten, dic que estic per la independència. M’agradaria que els diferents territoris que formen la meua nació sentimental, la catalana, tingueren l’oportunitat de decidir si volen adoptar una forma jurídica, a la que solc referir-me –només per entendre’m—com Països Catalans. Però no espere, tampoc, suscitar grans suports amb aquesta proposta, perquè si anara avant, potser si que hi hauria alguns canvis en els meus impostos. I en els vostres, també. No és probable, en tot cas, que jo ho veja; potser les meues filles, o si no els meus nets. Entenc també que els camins per arribar són diversos i complicats, i passaran per llocs que no imagine ara. Tal i com jo ho veig, la qüestió és anar fent, tenaçment però amb calma.

M’ha costat alguns anys aprendre a dir les coses pel seu nom (pel què jo vull donar-li), i encara a vegades em costa, però cada volta menys. No em sap greu parlar en castellà quan l’ocasió ho demana, ni en francés ni en anglés, però mai no ho faré ni a ma casa ni per collons. Ningú em convencerà que una barbaritat ho és menys per la llengua en la què es diga, o que robar en català és més acceptable que fer-ho en castellà. Totes les banderes em semblen draps, encara que algunes més que altres. Quan pense "català", no pense necessàriament en Barcelona, perquè reconec que em costaria bastant, si és això el què penseu, sentir-me barceloní (probablement, tant com sentir-me alacantí, per entendre’ns). Però a Tortosa, Ciutadella, Tremp, Beseit, L’Escala o Reus en trobe tan a casa com a Morella, Elx, Gandia, Llombai o la Vila Vella. Quant al dia a dia, no sempre és senzill, però tracte d’adaptar-me amb un cert pragmatisme, i restringir les batalles als casos que crec que paguen la pena, que no són pocs. I per això accepte amb naturalitat que el meu Barça siga el millor equip de la lliga espanyola, o que la seua selecció faça bon futbol amb molts jugadors que són, també, d’ací, sense ser traïdors: trivialitats de les circumstàncies històriques que, a més, afecten a una cosa que em sembla tan poc substancial, nacionalment parlant, com és el futbol, amb perdó de la simbologia identitària, dels sociòlegs experts i, fins i tot, d’Invictus.



Comprenc que, des d'aquest costat, hi haja qui s’inquieta perquè açò del futbol i la selecció, als espanyols (o a alguns d’ells) sembla que els reforça l’autoestima i els cohesiona nacionalment, i això a nosaltres quasi mai ens ha eixit de bades. Però si fóra per això, i vista la trajectòria de l’esport "espanyol" fins a temps ben recents, després del Mundial del vuitanta-dos s’haguera independitzat d'Espanya fins l'Alcàrria (per cert, vist com ha quedat França, igual convindria que Perpinyà s’animara i aprofitara l’ocasió per anar obrint boca). En tot cas, a mi tampoc no em fa gens de gràcia tanta bandereta, tant discurs imperial disfressat de modernor i tanta unitat indissoluble de la pàtria espanyola versió 4-2-3-1, i ja avise que si en un futur els catalans férem el mateix que ara fan ells tampoc m’agradaria gens ni mica. Però, digueu-me oportunista, no sé si és molt bona estratègia esperar de la gent d’ací postures solemnes i compromeses (no mirar el Mundial, fer-ho desmenjadament...) sobre una cosa més aïna banal. Vull creure que lluite per una nació culta i lliure, respectuosa amb el seu territori, però feliç i divertida, amb la gravetat justeta en els moments oportuns; en la que es llisca, s’escriga, es balle i es folle tant com es puga, en la què la gent hi vulga ser perquè es viu a gust, i on no calga estar certificar contínuament cap tipus d'adhesions  inquebrantables. Jo, com que m'agrada el futbol, veuré el partit, tranquil·lament, cerveseta en mà; guanye l’equip que li diuen d’Espanya o el dels Països Baixos, l’únic que espere és que juguen bé, que no es lesionen Villa o Iniesta --no emprenyem-- i passar una estona entretinguda. I si feu el mateix, i vos sentiu fluixejar, seduïts per la "Roja" i la grandesa espanyola, no patiu: a mi, quan em passa, em pose a l'Ovidi. I ho faig a la manera de València.

De dragos

Fa uns vint-i-cinc milions d’anys, a les costes que envoltaven -pel nord i pel sud—el que els geòlegs anomenen Mar de Tetis, prosperaven boscos i matollars en els què abundaven les espècies de fulla ampla, dura i persistent. Pel que se sap, devien assemblar-se molt a les actuals laurisilves macaronèsies, i en els seus clars i vores apareixien, també, unes cridaneres herbes i arbrissols, amb les fulles estretes i apuntades i les flors semblants a les dels espàrrecs. Probablement, aquestes herbes i petits arbres havien aparegut sobre la terra alguns milions d’anys abans, quan el que ara són Euràsia i Amèrica del Nord havien començat a penes a separar-se. Però van haver d'esperar encara molts milions d’anys més perquè una espècie de primats que es considera a ella mateixa com a intel·ligent, decidira posar nom a les descendents d’aquelles herbes. Qui ho va fer les va anomenar Dracaena, a causa que algunes de les espècies del grup tenen una saba roja, viscosa, apreciada des de l’antiguitat per les seues propietats i coneguda secularment com a sang de drac. A hores d'ara, les Dracaena engloben, segons les últimes propostes taxonòmiques, més de dues-centes espècies distintes, i després de passar en els últims anys per diverses famílies, han tornat a ser incloses dins les Asparagàcies.

Majoritàriament, les Dracaena són plantes herbàcies, i només cinc d’elles arriben a ser petits arbres. Quasi totes les espècies conegudes es distribueixen a banda i banda de l’Àfrica septentrional, en dos nuclis geogràfics aïllats a l’est (incloent-hi Aràbia i Socotra) i a l’oest del continent. Només dues d'elles (D. americana i D. cubensis) viuen en les selves d’Amèrica Central i Cuba, i es consideren per això autèntics fòssils vivents, restes dels temps en què els seus antecessors florien en les terres aspres del sud de Lauràsia i el nord de Godwana. Moltes d’elles són conegudes perquè es cultiven com a ornamentals, i és rara la casa o el jardí que no té algun exemplar de D. marginata o D. fragans; però l’espècie més emblemàtica, a la què es dediquen aquestes ratlles, és Dracaena draco, el popular i emblemàtic drago de Canàries. O, més pròpiament, un dels dragos canaris, perquè fa uns pocs anys es va descriure, de l’illa de Gran Canària, una nova i fascinant espècie anomenada Dracaena tamaranae, més relacionada amb el grup d’Àfrica Oriental que amb el seu parent macaronèsic i del descobriment de la qual podeu trobar un interessantíssim i evocador relat, en boca d’un dels seus protagonistes, en aquesta pàgina.

Com a planta ornamental, el drago es cultiva pràcticament en totes les zones temperades del planeta. Potser per això, i pel seu aspecte característic, resulta una espècie molt popular i fàcil d'identificar. Alguns exemplars, a més, resulten molt coneguts, com ara el celebèrrim arbre d'Icod de los Vinos, a Tenerife, probablement un dels vegetals més fotografiats del planeta. De referències de tota mena sobre els dragos de les illes atlàntiques, n'hi ha un grapat, com també d’històries i llegendes al seu voltant. Des de Ladó, el drac de cent caps encarregat de guardar el Jardí de les Hespèrides i les seues pomes d’or, fins a la fascinació de Humboldt davant el desaparegut drago del Jardí de Franchi, en l’Orotava. Hi ha també nombroses referències a la ja esmentada sang de drago, una substància usada com a tint i medicina, i que tenia també un rellevant component màgic. La sang de drago era molt apreciada per fenicis, grecs i romans; segons sembla, l’aconseguien de comerciants orientals que, al seu torn, l’obtenien de l’illa de Socotra, on era recol·lectada d'una altra espècie endèmica de Dracaena, D. cinnabari (*); segons algunes fonts, Plini el Vell ja esmentava com a origen de la substància les "Illes Afortunades" ("Sane hodie eliam num frequens est in Insulis Fortunatis arbor illa, quae crinabarim gignit, vulgo sanguinem dracor is apellan"). També per als àrabs era una substància apreciada i de múltiples utilitats mèdiques, com demostren nombrosos textos medievals sobre la matèria.



Durant segles, per tant, s'ha pensat que el mític drago --simbol legendari, font de l’estimada saba, relíquia botànica i joia biogeogràfica-- era una espècie originàriament restringida a les illes macaronèsiques, ja que a més de Canàries, apareix també de forma espontània en Madeira –on és extremadament escàs-- i Cabo Verde. Però el 1996, Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van canviar radicalment aquesta idea. En un racó remot de l'Antiatles marroquí, acantonada sobre els inaccessibles penyasegats del congost d'Assif Umarhuz, a les muntanyes Imzi i Adad-Medni, una població de dragos --estimada en milers d'exemplars-- havia passat desapercebuda per als botànics. Però no per als pobles amazigh que viuen a la zona, coneguda també per ser l'única del món on apareix un altre arbre emblemàtic, l'argan. Descartat que es tractara de poblacions introduïdes per l'home en algun moment històric, Benabid i Cuzin van trobar suficients diferències entre aquests exemplars continentals i els procedents de les illes com per a considerar-los una subespècie diferent. La van anomenar Dracaena draco ssp ajgal, que és el nom que reb l'arbre en la parla amazigha local (o tachelhiyt). Segons algunes fonts, ajgal significaria "el que viu en alt", però d'altres --probablement més fiables-- tradueixen la paraula com a "rusc", ja que els troncs són utilitzats amb aquesta finalitat. També la sang de drago seria utilitzada pels pobladors locals com a vernís i tint, i fins i tot es diu que les pintures rupestres de la zona, que ha estat declarada per tot plegat Patrimoni Mundial, haurien estat fetes amb ella. I encara s'ha demostrat que els dragos naturalitzats de Gibraltar o Cadis corresponen també a aquesta subespècie, per la qual cosa degueren ser portats des de l'Atlas a la Península en algun moment històric, probablement de la mà dels musulmans.




Imatges estretes de les pàgines web de Pan-Global Plants, A.C.E.C. Viera y Clavijo i Nils Köster, en les què podeu trobar també més informació sobre els dragos de l'Atlas.


Espere tindre ocasió, en un dia no llunyà, de visitar aquelles terres esquerpes de la Macaronèsia continental, que parlen tamazight i serven tals tresors de la natura, la història i la cultura. Mentre, no puc més que conformar-me amb imaginar els dragos, acantonats en les seues talaies, sobrevivint tenaçment al foc, la destral, el ramat i l'oblit, evocant memòries de continents que es parteixen, muntanyes que s'aixequen, espècies que apareixen i que desapareixen. I somniar històries de gents, pobles i llengües que, com els dragos, s'han hagut de fer roques per poder sobreviure en un altre paradís perdut. Per bé que, de paradís i de perdut, només ho ha estat, probablement, per a nosaltres.


(*) De la sang de drago hi ha tanta informació, i tan diversa, que requeriria massa espai per a tractar-la dignament. Però com que no voldria passar sense dir res, em limitaré pel moment a apuntar que, a més de les Dracaena, s'obté de molts altres gèneres de plantes (sobre tot, Croton i Daemonorops). Quant al color característic de la seua saba, i pel que fa almenys a Dracaena cinnabari, sembla deure's a la presència abundant de diversos flavonoides. Dels seus usos --actuals i històrics, medicinals i màgics-- ja en parlarem, si s'escau, en altra ocasió; però n'hi ha qui diu que protegeix de la màgia negra i és molt bona per dissoldre energies negatives. I per a l'amor, però sobre açò --posologia, via d'administració, contraindicacions o efectes secundaris-- no he trobat, malauradament, detalls.