Geografia humana

Quan es tracta de fer-se una idea del patrimoni natural d’un territori i no es compta amb massa temps per explorar-lo, els espais naturals protegits solen ser una opció especialment recomanable. En el nostre cas, tres dels quatre parcs nacionals declarats al territori frisó –en total, n’hi ha actualment vint-i-dos al conjunt dels Països Baixos-- ens quedaven relativament a mà des del lloc on ens allotjàvem. A això cal afegir el ja esmentat Paisatge Nacional dels Boscos del Nord de Frisia (Nasjonaal Lânskip De Noardlike Fryske Wâlden), una de les vint àrees designades sota aquesta figura destinada a protegir àrees caracteritzades per “una combinació única de terres agrícoles, natura i història cultural”, com també altres espais inclosos en la denominada  Natuurnetwerk Nederland, la xarxa ecològica dels Països Baixos en la qual, a més dels governs estatal i provincials, hi participen organitzacions com Natuurmonumenten, entitat de referència en la custòdia del territori que gestiona tres-cents cinquanta-cinc espais d’alt valor natural, amb una superfície de cent dotze-mil hectàrees. En conjunt, Natuurnetwerk Nederland inclou un 21 % de la superfície continental de l’estat.

Marjals, pastures i boscos constitueixen una part fonamental de la natura frisona, i el Parc Nacional d’Alde Feanen alberga alguns dels millors exemples d’aquests hàbitats i de les espècies que hi viuen, amb especial referència a la majestuosa i escassa àguila marina, que va tornar a reproduir-se al país el 2006 després de segles d’absència. No tinguérem la sort de veure-la en aquesta ocasió, però els recorreguts per la rodalia d’Earnewâld, on hi ha el centre d’informació del Parc, resulten totalment recomanables per fer-se una idea dels valors de l’espai, gestionat per l’associació It Friske Gea (“El Paisatge Frisó”) en coordinació amb diversos departaments provincials, i l’origen del qual està relacionat amb l’extracció de torba al llarg dels segles XVIII i XIX. Sense menystenir, però, l’interès d’aquesta mena d’aiguamolls de terra endins, he de dir que l’element que em resultava més atractiu per la seua singularitat era sense dubte el Mar de Wadden (Waadsee en frisó) i tot el seguit de sistemes ecològics als quals dona lloc, hàbitats dinàmics i canviants que a aquells que estem familiaritzats amb les pràcticament inapreciables marees mediterrànies ens resulten fascinants, sorprenents i potser un poc inquietants.

Platja d'Oosterstrand, al nord de l'illa d'Skiermûntseach; hel·leborina de fulles amples (Epipactis helleborine) als herbassars humits del Parc Nacional de Lauwersmeer; observatori Romsicht, junt al canal de Headamsleat al Parc Nacional d'Alde Feanen; centre d'informació del Parc, i algunes imatges d'aquest: escultura de llúdria al port d'Earnewâld, oca de galta blanca (Branta leucopsis), oroneta (Hirundo rustica) i falguera (probablement Dryopteris dilatata) creixen epífica sobre un tronc de salze escapçat. 

El Waadsee és una massa d’aigua d’escassa fondària  --el seu nom al·ludeix a les extenses planes d’arena i fang que queden al descobert en la marea baixa-- que s’estén entre la costa del continent i les denominades Illes Frisones, i abasta territoris danesos, alemanys i neerlandesos; declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO per constituir “el major sistema mundial ininterromput de fangars i bancs de sorra intermareals”, acull una gran quantitat i varietat d’aus, i a les seues aigües es deixen veure foques comunes i grises. L’illa d’Skiermûntseach (Schiermonnikoog en neerlandès), inclosa dins l’àmbit protegit per la UNESCO, té també la consideració de Parc Nacional, i la seua visita representava per tant una bona oportunitat per fer-se una idea, ni que fora necessàriament superficial, d’aquest paisatge extraordinari: potser en una altra ocasió en plantejarem arribar fins a l’illa caminant, però l’opció del ferri des de Lauwersoog tampoc ens va anar gens malament. I recórrer a peu o en bicicleta les dunes i les platges del parc, gestionat en aquest cas per l’abans esmentat Natuurmonumenten, una experiència altament recomanable que pot completar-se encara, a la tornada al continent, amb una visita a Lauwersmeer, el nostre tercer parc nacional. Situat en el límit entre Frísia i la província de Groninguen, l’espai uneix als valors ambientals el seu caràcter directament lligat a l’acció humana: aïllat de Wadden el 1969 per la construcció d’un dic, l’antic estuari del riu Lauwers ha acabat esdevenint un llac d’aigua dolça d’innegable interès paisatgístic i especial rellevància per a les aus.

Foca comuna (Phoca vitulina) en un banc d'arena junt a Skiermûntseach; vistes del Mar de Wadden en el trajecte amb ferri des de Lauwersoog; far del nord (Noardertoer) de l'illa; dunes i bosquetons del parc nacional; gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus); roser del Japó (Rosa rugosa), espècie exòtica molt estesa a les dunes; Bunquer Wassermann, una de les nombroses restes de la Segona Guerra Mundial existents a Skiermûntseach (hi ha un museu que se n'ocupa); el Waadsee en marea baixa des del dic que el separa del Lauwersmeer; instruccions per a veure les estrelles a un observatori del Parc Nacional, i vistes d'aquest a les bandes de llevant i ponnent. 

Lauwersmeer en particular, i les costes del Wadsee en general, constitueixen un exemple evident de fins a quin punt l’acció humana ha configurat secularment (i segueix fent-ho en l’actualitat) la geografia d’aquest país que seria radicalment diferent sense el concurs de dics, pòlders i terps, i en el què per tant la separació entre patrimoni natural i cultural resulta sovint innecessària i fins i tot inoportuna. Deixeu-me doncs que, tot i haver començat amb el primer, acabe amb el segon aquesta breu ressenya, amb dues referències específiques: per una banda, i havent de tornar ja cap a Amsterdam al final del nostre viatge, vam optar per fer-ho pel sud-oest de Frísia per conèixer ni que fora de passada alguns nuclis rellevants per diferents raons: Snits i el seu important port de terra endins que connecta amb l’Iselmar; Stavoren, a hores d'ara un poblet de pescadors a la vora d’aquest però que va ser la ciutat frisona més antiga; i molt especialment, el pintoresc poble de Hylpen (Hindeloopen en neerlandès). I per una altra: en cercar informació, abans del viatge, sobre els elements d’interès de la preciosa ciutat de Frjentsjer (Franeker), vaig passar per alt la seua rellevància com a capital del joc de pilota a mà frisó o keatsen, similar al nostre joc de llargues i del qual no solament alberga des de 1854 la què es considera la competició esportiva regular més antiga del món, sinó també diverses edicions del campionat mundial del denominat Joc Internacional, del qual la Selecció Valenciana de Pilota ha estat guanyador en diverses ocasions; una circumstància sense dubte interessant per a Francesc i per a mi, però un poc més que això per a Rafa, que n’ha estat practicant actiu d’aquest esport profundament arrelat a les nostres comarques i que en sap d’ell bona cosa. I en tot cas, una constatació més de tot el què han donat de si aquests pocs dies coneixent un poc millor la terra i la cultura d’un dels pobles més antics d’Europa del qual, com passa malauradament massa sovint, sabem molt menys del que convindria. Per cert: les vaques van ser fàcils, però els cavalls es van fer de pregar una mica més; segurament és que no miràvem on devíem.

Dic front al Mar de Wadden a prop de Harns; dues vistes del port d'Snits; cases al port d'Stavoren i monument a la Dama d'Stavoren; canals i carrer de Hylpen; església de Sant Martí (Martinikerk) a Frjentsjer; cartell d'informació en frisó: museu del joc de pilota; camp de joc en preparació per a la competició de la Permanente Commissie (PC) que tindria lloc dies després; cartell en una de les torres del camp; cavalls frisons al Paisatge Nacional de Súdwest-Fryslân; Ulleboerd ("forat de mussol"), típica culminació de les granges tradicionals frisones pensat per a que les rapinyaires nocturnes hi accediren per mantenir a ratlla els rossegadors; i un despistat que passava per allí i que, veges quina casualitat, duia damunt una senyera d'Alcoi.