La Font de Forata quasi a migdia d’un dia d’agost: aigua fresca i una pausa a l’ombra d’un garbuller abans de reprendre el camí. Si es tracta d’estar bé, no hi ha dubte que l’on és important; però en no poques ocasions, és el quan qui fa que siga realment memorable.
No havia tornat a Aitana després de lliurar fa unes setmanes el material del futur llibre, i en pensar alguna opció per estirar un poc les cames em va semblar una destinació oportuna: per l’esperança de que l’altitud alleugerira un poc la calorada, sobretot; però també per veure de captar alguna imatge de la serra pròpia d’aquest temps en el què no solc caminar-la massa. Quant a la calor, deixem-ho en què, amb l’ajuda de l’aigua de Forata (no molta però suficient; la Font de l’Arbre a penes que brollava), es va fer suportable, almenys fins que el sol va començar a picar de veres. I quant a les fotos, segur que algun paper faran...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada