La negror del dia

Ara mateix tem per Mariola. I em fa mal fins i tot escriure-ho. Amb tota la impotència, amb una immensa ràbia i una tristesa immensa, tem que es faça fosc i tornar a veure el tètric resplendor de les flames mostrant-se rere el Cerincal. Com si no fóra prou amb l'incalculable desastre que està assolant la Vall d'Albaida des d'anit, amb Agullent i Ontinyent tocats pel foc de molt a prop, amb Bocairent --segons estic llegint als fòrums, que ens venen informant des de fa hores, i ara també a la premsa-- assetjat per les flames, amb les serres d'Agullent, i l'Ombria, i el Torrater, que s'han fet fum altra vegada. Pot passar (si no ho ha fet ja) pel mateix Bocairent, per la Masserra, per Alfafara: Mariola és ara mateix més vulnerable que mai, l'amenaça massa gran. Tant de bo la feina de tanta gent, i també la sort, impedisquen que les flames tornen a profanar una serra que, com tantes altres --com les que han cremat des d'anit, i encara cremen ara--, a penes comença a reviscolar després de l'any de cendres. Hem viscut açò massa vegades (un dia de ponent, una mà criminal...) però mai no ens acostumarem, mai no ens ressignarem. Ja hi haurà temps per a preguntes i respostes; ara, l'únic desig, l'única esperança, mentre el maleït ponent cobreix la Valleta i el Benicadell d'un núvol fosc i infaust, és que el mal, amb tot el què ja és, no passe d'ací. I que no hajam de tornar a plorar vides perdudes.

PD. A la matinada del dia 8, el foc no ha arribat a tocar Mariola, encara que el risc persisteix i el vent de ponent, que ha bufat tota la nit, no sembla que vulga amainar. Les flames han anat avançat, aquestes últimes hores, cap a la Cova Alta, a la què estan a punt d'arribar, però no sembla que hagen pogut creuar la Valleta cap a les ombries d'Agres. En una estona, els mitjans aeris tornaran a actuar i, amb sort --i gràcies a l'esforç de molta gent-- potser que puga donar-se per acabat aquest malson, que s'ha endut per davant, en primeres estimacions, 2.500 hectàrees. I caldrà seguir, també, la possible detenció del responsable, de la que parla ara mateix la premsa.

E all’improvviso eccola quà...

La tentació és forta, però cal resistir-se'n. Per raons morals, si voleu, vist com està el pati i les llistes de l'atur; però també, i sobretot, per pur pragmatisme: la vida no pot ser això que comença en eixir del treball. Val que convinga fer una ullada --fugissera, com qui no vol-- a com cau enguany el Nou d'Octubre, i fins i tot trobe d'allò més lícit començar a somniar en cims, mars o llavis que voldriem conéixer en les pròximes vacances. Les tornades sempre són feixugues, la carn és dèbil i tota ajuda és poca. Però, al remat, no és solament tindre la sort --qui la té; jo m'hi compte-- de gaudir d'un treball més o menys interessant, creatiu o motivador, o de tractar que ho siga malgrat tot. És que renunciar, per poc que siga, a viure activament allò que ens ocupa una part tan substancial de les hores que vivim, és una temeritat difícil d'acceptar per a una vida tan curta com la nostra.

Ja em direu, i amb tota la raó, que hi ha feines i feines, i que alçar parets o tornejar pistons o fer peces de tela és una altra cosa; d'acord, i res més lluny de la meua intenció que les apologies o els alliçonaments. Però també conec manyans, obrers i teixidors que pensen si fa no fa com jo, per bé que cadascú fa servir vies i estratègies diferents --i, de vegades, admirables-- per tractar d'aconseguir-ho. Enteneu-me, no parle de sentir-se "realitzat", ni de que tots els dies hagen de ser extraordinaris, que ja ens pilla un poc granadets per a aquestes històries. És, simplement, no voler acceptar d'entrada que hom comença a viure en fitxar d'eixida, no ajornar necessàriament la felicitat fins la fi de la jornada laboral; com aconseguir-ho, si es pot i es vol, és cosa que cadascú haurà de resoldre.

Ens passarem l'any --un altre any-- esperant l'estiu, i de sobte (all'improvviso) haurà arribat... M'ho dic cada matí, des de dijous passat, quan sona el maleït despertador. I m'ho repetisc unes quantes voltes fins que arriba l'hora de marxar. Sé que, com tots els anys, acabaré aconseguint-ho. I ara que hi pense: heu vist com cau, Tots Sants?

Val, ho reconec: l'escrit només era una excusa per posar aquesta cançó, composta --i excepcionalment interpretada sempre-- per Paolo Conte, encara que es fera universalment coneguda per la versió cantada per Adriano Celentano. En qualsevol cas, simplement antològica. I un record, també, per als amics de la Filà Mallorquins de Benialí, a la Vall de Gallinera. Cave ad sumus...

Horacianes (homenatge a Vicent Andrés Estellés)

Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a Mallorca.

Les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Un 4 de setembre va nàixer Vicent Andrés Estellés. I, al voltant d'aquesta data, s'han fet enguany dues propostes especialment interessants, i a les quals he volgut, modestament, sumar-me. La primera, llançada per Josep Lozano, és la celebració, coincidint amb aquest dia, de la Festa Vicent Andrés Estellés. La idea és tan senzilla com encoratjadora: ens proposa "fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos". Per la meua banda, he optat pel format domèstic, aprofitant que una reunió familiar ens ajuntarà a una bona colla. I, d'acord amb el suggeriment, menjarem fort, beurem vi, llegirem alguns poemes i en sentirem d'altres en la veu de l'Ovidi. La segona, que naix del blog Amics arbres, arbres amics però de la què s'han fet ressò nombrosos blogs arreu els Països Catalans, és fer-li a Estellés un "homenatge blogaire", penjant hui una entrada en record del poeta de Burjassot. Jo em limitaré, tal i com veieu, a recordar-lo amb els seus poemes. Només amb aquests dos, arrelats al paisatge, dels molts que m'han acompanyat al llarg dels anys i què, per tot el que m'han representat, podrien haver estat també hui ací...

He llançat el pot a l’aljub
mentre veia el migdia
calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l’aigua.
Era una aigua verdosa,
o m’ho semblava a mi,
era un petit miracle d’aigua.
N’he begut lentament i complagudament.

He comprès que m’estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,
distretament beguda.

En el blog de Víctor Pàmies Raons que rimen --un dels principals animadors de la proposta d'aquest homenatge-- podeu trobar un llistat actualitzat dels blogs que s'hi han anat afegint, i que passen de llarg dels dos-cents.

L'illa de la Fusta

És evident que els boscos constitueixen un dels trets distintius i característics de Madeira, fins el punt que un dels seus components –segurament, el més útil des de la pragmàtica visió de João Gonçalves Zarco i Tristão Vaz Teixeira, els primers navegants portuguesos que hi desembarcaren el 1419—va acabar donant nom a l’illa. Però ja abans, almenys des del segle XIV, aquesta apareixia esmentada en diversos atles i documents --junt amb les veïnes Desertes i Porto Santo—sota els noms de Legname, Ligname o Leiname, problement derivats també de “legna”. Hui sabem --alguns— que els boscos són molt més que fusta, i han estat ells (i, en particular, la meua reconeguda fascinació per les laurisilves macaronèsiques, de les quals ja he parlat en un altre lloc), la causa principal del meu interés en conéixer Madeira. Per això, em permetreu que tanque aquesta série d’entrades –que tampoc no convé abusar de la vostra benevolència-- amb quatre ratlles sobre el que constitueix, des del meu punt de vista, un dels majors tresors naturals que encara hui, i malgrat tot, guarda Madeira: la seua floresta laurissilva, joia biològica i Patrimoni Mundial.

Principals hàbitats de Madeira, estrets de la pàgina Madeira Gentes e Lugares, de recomanable visita. En verd més clar, la distribució actual de la laurisilva a l'illa.

No m’estendré, però, en descripcions sobre les característiques i peculiaritats d’aquest bosc singular; són moltes les pàgines on podeu trobar-ne complida i detallada informació, tant pel que fa al cas específic de Madeira, com per a la resta d’illes de la Macaronèsia on encara apareixen retalls més o menys ben conservats d’aquestes formacions relíctiques i excepcionals. Si és d’aquesta illa que parlem, em permet suggerir-vos una visita al magnífic blog “Árvores da laurissilva”, un projecte didàctic en el qual podeu trobar una senzilla però precisa descripció de les principals espècies que configuren el bosc, com també un breu estudi sobre les característiques i distribució d'aquest. També són interessants les pàgines de Madeira Nature o de WWF, per esmentar-ne només un parell, mentre que per a una introducció més general a la riquesa vegetal de l’illa, pot consultar-se per exemple aquest article de la pàgina Rincones del Atlántico. Des d’una perspectiva més excursionista, i entre la també abundant informació, pot ser interessant escomençar per fer una ullada al portal de Turisme de Madeira, en el seu apartat dedicat al senderisme.

Tal i com he dit en les entrades anteriors, les circumstàncies no m’han permés gaudir d’aquests espectaculars paisatges illencs tant com haguera volgut. Però almenys he tingut ocasió de poder caminar per algunes de les àrees on encara apareixen retalls interessants d’aquest ecosistema, entre elles les conegudíssimes levadas que discorren a prop de Rabaçal i Ribeiro Frio. Tot i ser, també, dues zones molt visitades per caminants i turistes, una i altra permeten fer-se una idea consistent sobre les peculiaritats d’aquest bosc i d’altres ecosistemes característics de l’illa --com les brugueres de muntanya--, com també d’algunes de les espècies de flora i fauna més característiques: és molt fàcil veure en aquestes àrees animals com l’endèmic colom de Madeira (Columba trocaz), el pinsà (Fringilla coelebs ssp madeirensis) o les confiadíssimes sargantanes (Podarcis dugesii), també endèmiques i omnipresents per tota l’illa.


En tot cas, poder fer un passeig per les ombrívoles, humides i antiquíssimes laurisilves, acompanyat pel soroll de l’aigua de les fonts i séquies i emmarcat per la boira dels cims i el blau de la mar, m’ha tornat a semblar un d’aquells plaers íntims i intensos dels què saps que voldràs tornar a gaudir sempre que la vida t’ho permeta. Tant de bo, i que no tarde massa. I vostés que ho vegen.

As mais belas e livres

La primera impresió que dóna Madeira en aplegar al seu aeroport no és molt diferent de la que hom tindria davant qualsevol altra destinació turística intensiva: urbanitzacions, hotels, carreteres i vies ràpides --l'illa està corcada per desenes de túnels-- i "complexos balnears", llocs habilitats per al bany que supleixen la falta de platges. El mateix Funchal apareix, a primera vista, com una ciutat corrent, dispersa i costeruda, solcada de barrancs canalitzats --no són estranyes les innundacions catastròfiques, com les de febrer d'enguany--, a penes distinta d'altres nuclis vacacionals arreu del món; però és només una imatge superficial. N'hi ha prou amb acostar-se al centre, on es troben els tres nuclis històrics --la Zona Velha, la més primitiva, amb el fort de São Tiago i la capella do Corpo Santo; la Zona da Sé, amb la catedral dels segles XV i XVI, i la Zona de São Pedro, amb les monumentals quintas de les famílies benestants de l'illa o l'emblemàtic Convent de Santa Clara-- per veure que, sense assolir l'espectacularitat d'altres ciutats d'aire colonial, convé fer una volta pausada pels seus carrers, jardins i monuments, pràcticament els únics de certa rellevància de tota la illa, tret de les esglèsies i capelles --quasi sempre barroques-- existents en les diferents freguesias.

Palau a la Zona da Sé, fort de São Tiago i capella do Corpo Santo

La mà humana, en tot cas, està ben present en tots els racons de l'illa. Es diu que, en iniciar la seua colonització en el segle XV, i per tal d'artigar terrenys per al cultiu, els incendis provocats pels portuguesos van cremar els boscos de Madeira durant set anys seguits. Els cereals, la canya de sucre --hui pràcticament desapareguda--, la banana o la vinya van ser conreus (i, en part, ho són encara) què, gràcies a la fertilitat dels sòls volcànics i l'abundància d'aigua , van fer d'aquesta una illa relativament pròspera entre els segles XVII i XIX, a despit de la competència d'altres colònies portugueses como Brasil. Terratinents i mercaders es van enriquir a l'ombra d'aquestes i d'altres activitats com la pesca, la caça de balenes o el comerç d'ultramar. Les espectaculars quintas o finques d'aquestes famílies, moltes d'elles amb jardins esponerosos --a conéixer les que s'alcen en el barri de Monte, com la quinta do Bom Sucesso, actual Jardí Botànic de Funchal, o la quinta do Palheiro, propietat de la família Blandy-- en són testimoni d'aquesta època d'esplendor.

L'herència d'aquesta història agrícola és perceptible pertot arreu, però té algunes fites de referència obligada per al visitant: les peculiars i emblemàtiques cases de la zona de Santana, cridanerament similars, amb el seu sostre --o colmo-- de palla de blat, a les barraques de l'Horta; els enginys de canya de sucre, dedicats hui dia a obtindre mel de canya i vinculats a la producció de poncha, el deliciós licor característic de l'illa que mescla el rom de canya amb llimona, taronja o maracujà; però, sobretot, les omnipresents levadas, que formen una xarxa extensíssima sobre la que es recolzen, en part, els nombrosos itineraris senderistes que recorren l'illa. Bastides principalment entre els segles XVI i XX, la seua funció era traslladar l'aigua des del vessant nord al sud per a la irrigació i altres usos, per a la qual cosa travessen --sovint obertes a pic en la roca o mitjançant túnels-- barrancs, muntanyes i vessants. Després, van vindre les crisis agràries, l'emigració --molts madeirenses van marxar a Veneçuela, país amb el qual l'illa manté per això una estreta relació-- i, finalment, l'extensió d'un turisme que ha configurat l'actual paisatge, amb les seues llums i les seues ombres: al capdamunt de l'imponent penya-segat de la Ponta do Pargo, a l'extrem occidental de l'illa, ho han assolat tot per fer un camp de golf.

Casa típica a Santana (una de les icones turístiques de Madeira) i Levada do Risco

La gent de l'illa, en general, m'ha semblat oberta, amable i raonablement comunicativa. Indefectiblement, i detectat l'origen valencià, el primer comentari sempre té a veure amb el barri de Santo António de Funchal, on sembla que va néixer un tal Cristiano Ronaldo. Però una vegada aclarit que, posats a parlar de futbol, Messi és molt millor, ningú sembla tindre problemes per canviar de tema i parlar del que siga. Fins i tot, algun taxista locuaç es va permetre assabentar-nos sobre alguns matissos de la política local, i sobre la peculiar i controvertida figura de Alberto João Jardim, President de la Regió Autònoma els últims trenta-dos anys: un polític dretà --tot i militar en el PSD-- amb vinculacions amb el salazarisme, a qui s'atribueixen actuacions i comportaments si més no dubtosos, i al voltant del qual sembla existir una densa i opaca xarxa de fidelitats, favors, subvencions i concessions relacionades amb l'urbanisme, les obres públiques, els serveis i els mitjans de comunicació, malgrat els quals --o gràcies als què-- obté una majoria absoluta rere altra sense que l'oposició reïsca a oferir-ne alternatives que il·lusionen a la població. Temiblement familiar, de fet.

Recorde la divisa de l'escut de Madeira ("De les illes, les més belles i lliures") mentre plou a València i sembla refermar, també, la tempesta del Gürtel. I és què, fins i tot en els llocs més bells, la llibertat no brota de la terra, sinó que cal guanyar-la a pols.