As mais belas e livres

La primera impresió que dóna Madeira en aplegar al seu aeroport no és molt diferent de la que hom tindria davant qualsevol altra destinació turística intensiva: urbanitzacions, hotels, carreteres i vies ràpides --l'illa està corcada per desenes de túnels-- i "complexos balnears", llocs habilitats per al bany que supleixen la falta de platges. El mateix Funchal apareix, a primera vista, com una ciutat corrent, dispersa i costeruda, solcada de barrancs canalitzats --no són estranyes les innundacions catastròfiques, com les de febrer d'enguany--, a penes distinta d'altres nuclis vacacionals arreu del món; però és només una imatge superficial. N'hi ha prou amb acostar-se al centre, on es troben els tres nuclis històrics --la Zona Velha, la més primitiva, amb el fort de São Tiago i la capella do Corpo Santo; la Zona da Sé, amb la catedral dels segles XV i XVI, i la Zona de São Pedro, amb les monumentals quintas de les famílies benestants de l'illa o l'emblemàtic Convent de Santa Clara-- per veure que, sense assolir l'espectacularitat d'altres ciutats d'aire colonial, convé fer una volta pausada pels seus carrers, jardins i monuments, pràcticament els únics de certa rellevància de tota la illa, tret de les esglèsies i capelles --quasi sempre barroques-- existents en les diferents freguesias.

Palau a la Zona da Sé, fort de São Tiago i capella do Corpo Santo

La mà humana, en tot cas, està ben present en tots els racons de l'illa. Es diu que, en iniciar la seua colonització en el segle XV, i per tal d'artigar terrenys per al cultiu, els incendis provocats pels portuguesos van cremar els boscos de Madeira durant set anys seguits. Els cereals, la canya de sucre --hui pràcticament desapareguda--, la banana o la vinya van ser conreus (i, en part, ho són encara) què, gràcies a la fertilitat dels sòls volcànics i l'abundància d'aigua , van fer d'aquesta una illa relativament pròspera entre els segles XVII i XIX, a despit de la competència d'altres colònies portugueses como Brasil. Terratinents i mercaders es van enriquir a l'ombra d'aquestes i d'altres activitats com la pesca, la caça de balenes o el comerç d'ultramar. Les espectaculars quintas o finques d'aquestes famílies, moltes d'elles amb jardins esponerosos --a conéixer les que s'alcen en el barri de Monte, com la quinta do Bom Sucesso, actual Jardí Botànic de Funchal, o la quinta do Palheiro, propietat de la família Blandy-- en són testimoni d'aquesta època d'esplendor.

L'herència d'aquesta història agrícola és perceptible pertot arreu, però té algunes fites de referència obligada per al visitant: les peculiars i emblemàtiques cases de la zona de Santana, cridanerament similars, amb el seu sostre --o colmo-- de palla de blat, a les barraques de l'Horta; els enginys de canya de sucre, dedicats hui dia a obtindre mel de canya i vinculats a la producció de poncha, el deliciós licor característic de l'illa que mescla el rom de canya amb llimona, taronja o maracujà; però, sobretot, les omnipresents levadas, que formen una xarxa extensíssima sobre la que es recolzen, en part, els nombrosos itineraris senderistes que recorren l'illa. Bastides principalment entre els segles XVI i XX, la seua funció era traslladar l'aigua des del vessant nord al sud per a la irrigació i altres usos, per a la qual cosa travessen --sovint obertes a pic en la roca o mitjançant túnels-- barrancs, muntanyes i vessants. Després, van vindre les crisis agràries, l'emigració --molts madeirenses van marxar a Veneçuela, país amb el qual l'illa manté per això una estreta relació-- i, finalment, l'extensió d'un turisme que ha configurat l'actual paisatge, amb les seues llums i les seues ombres: al capdamunt de l'imponent penya-segat de la Ponta do Pargo, a l'extrem occidental de l'illa, ho han assolat tot per fer un camp de golf.

Casa típica a Santana (una de les icones turístiques de Madeira) i Levada do Risco

La gent de l'illa, en general, m'ha semblat oberta, amable i raonablement comunicativa. Indefectiblement, i detectat l'origen valencià, el primer comentari sempre té a veure amb el barri de Santo António de Funchal, on sembla que va néixer un tal Cristiano Ronaldo. Però una vegada aclarit que, posats a parlar de futbol, Messi és molt millor, ningú sembla tindre problemes per canviar de tema i parlar del que siga. Fins i tot, algun taxista locuaç es va permetre assabentar-nos sobre alguns matissos de la política local, i sobre la peculiar i controvertida figura de Alberto João Jardim, President de la Regió Autònoma els últims trenta-dos anys: un polític dretà --tot i militar en el PSD-- amb vinculacions amb el salazarisme, a qui s'atribueixen actuacions i comportaments si més no dubtosos, i al voltant del qual sembla existir una densa i opaca xarxa de fidelitats, favors, subvencions i concessions relacionades amb l'urbanisme, les obres públiques, els serveis i els mitjans de comunicació, malgrat els quals --o gràcies als què-- obté una majoria absoluta rere altra sense que l'oposició reïsca a oferir-ne alternatives que il·lusionen a la població. Temiblement familiar, de fet.

Recorde la divisa de l'escut de Madeira ("De les illes, les més belles i lliures") mentre plou a València i sembla refermar, també, la tempesta del Gürtel. I és què, fins i tot en els llocs més bells, la llibertat no brota de la terra, sinó que cal guanyar-la a pols.