"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 6 de setembre de 2010

E all’improvviso eccola quà...

La tentació és forta, però cal resistir-se'n. Per raons morals, si voleu, vist com està el pati i les llistes de l'atur; però també, i sobretot, per pur pragmatisme: la vida no pot ser això que comença en eixir del treball. Val que convinga fer una ullada --fugissera, com qui no vol-- a com cau enguany el Nou d'Octubre, i fins i tot trobe d'allò més lícit començar a somniar en cims, mars o llavis que voldriem conéixer en les pròximes vacances. Les tornades sempre són feixugues, la carn és dèbil i tota ajuda és poca. Però, al remat, no és solament tindre la sort --qui la té; jo m'hi compte-- de gaudir d'un treball més o menys interessant, creatiu o motivador, o de tractar que ho siga malgrat tot. És que renunciar, per poc que siga, a viure activament allò que ens ocupa una part tan substancial de les hores que vivim, és una temeritat difícil d'acceptar per a una vida tan curta com la nostra.

Ja em direu, i amb tota la raó, que hi ha feines i feines, i que alçar parets o tornejar pistons o fer peces de tela és una altra cosa; d'acord, i res més lluny de la meua intenció que les apologies o els alliçonaments. Però també conec manyans, obrers i teixidors que pensen si fa no fa com jo, per bé que cadascú fa servir vies i estratègies diferents --i, de vegades, admirables-- per tractar d'aconseguir-ho. Enteneu-me, no parle de sentir-se "realitzat", ni de que tots els dies hagen de ser extraordinaris, que ja ens pilla un poc granadets per a aquestes històries. És, simplement, no voler acceptar d'entrada que hom comença a viure en fitxar d'eixida, no ajornar necessàriament la felicitat fins la fi de la jornada laboral; com aconseguir-ho, si es pot i es vol, és cosa que cadascú haurà de resoldre.

Ens passarem l'any --un altre any-- esperant l'estiu, i de sobte (all'improvviso) haurà arribat... M'ho dic cada matí, des de dijous passat, quan sona el maleït despertador. I m'ho repetisc unes quantes voltes fins que arriba l'hora de marxar. Sé que, com tots els anys, acabaré aconseguint-ho. I ara que hi pense: heu vist com cau, Tots Sants?





Val, ho reconec: l'escrit només era una excusa per posar aquesta cançó, composta --i excepcionalment interpretada sempre-- per Paolo Conte, encara que es fera universalment coneguda per la versió cantada per Adriano Celentano. En qualsevol cas, simplement antològica. I un record, també, per als amics de la Filà Mallorquins de Benialí, a la Vall de Gallinera. Cave ad sumus...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...