Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!

Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.

Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.

Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.

El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit

Making friends

Moltes comarques valencianes, sobre tot al litoral, alberguen una població permanent i significativa de residents procedents d'altres països europeus. Sovint, i per raons diverses (principalment de tipus social i idiomàtic), la percepció que aquestes persones tenen de la nostra realitat --ambiental, cultural, lingüística o històrica-- és molt limitada, quan no simplement errada o biaixada. Aquesta situació provoca, entre altres efectes, un allunyament d'aquest col·lectiu respecte a les iniciatives de conservació i divulgació ambiental que duen a terme les entitats del País. La qual cosa resulta, si més no, cridanera, tenint en compte que molts d'aquests residents estrangers --amb freqüència, jubilats amb un nivell econòmic i cultural elevat-- mostren una notòria sensibilitat ambiental, i no pocs estan vinculats a entitats conservacionistes i de custòdia del territori (land trust) en els seus països d’origen. La veritat és que, per regla general, no pot dir-se que aquest col·lectiu es distingisca per una gran capacitat d'integració, com tampoc és sempre fàcil la comunicació inclús més enllà de les barreres idiomàtiques. Però hi ha excepcions, i amb elles la possibilitat d'establir àmbits de contacte i col·laboració: la situació del nostre litoral, la necessitat d’adoptar mesures de control i limitació de l’actual model d’ocupació del sòl i de consum dels recursos naturals, exigeixen sumar esforços vinguen d'on vinguen.

Per això, i fa uns mesos, Avinença (la xarxa valenciana d'entitats de custòdia del territori, de la què ja he parlat altres vegades) es va plantejar la possibilitat d'encetar un projecte, dirigit específicament a aquest col·lectiu, amb la finalitat d'aproximar-lo a les característiques i problemàtica ambiental de les nostres terres, i a les iniciatives de conservació i custòdia del territori que moltes associacions i entitats valencianes estan duent a terme. El projecte es va batejar com "Una Terra per a Tots-A Land for All", ha comptat amb la col·laboració de la Fundación Biodiversidad, i ha estat desenvolupat pels amics de la Fundació Nus i la mateixa Avinença --amb una menció específica a la tasca entusiasta dels companys Jordi Domingo, Ciro Pascual i Zafira Ferrer. Per a posar en marxa i dur a terme les diferents activitats previstes ha estat vital, també, la complicitat de la U3A (The University of the Third Age, una entitat interessantíssima de la que potser caldrà parlar en altra ocasió) i de Paul i Pat Pruden, que han mobilitzat amb la seua capacitat extraordinària al col·lectiu dels "expats", com ells s'autodenominen, que hi han participat.
No és aquest el lloc per a descriure amb profunditat el projecte, alguns dels detalls del qual podeu consultar ací. Però és interessant remarcar que un dels seus resultats --imprevist en el disseny inicial-- ha estat la creació d'un grup, format per estrangers, que ha decidit denominar-se Friends of Avinença. Un grup extraordinàriament actiu, amb iniciatives autofinançades i gestionat pels propis components, que ha estat realitzant excursions per a conèixer sobre el terreny el treball realitzat per les entitats valencianes. Però a més d'això, el grup ha decidit executar un projecte propi de restauració a la marjal del Senillar de Moraira (Teulada, Marina Alta), en uns terrenys municipals i amb la col·laboració de l'Ajuntament i d'altres entitats. Friends of Avinença ha esdevingut, així, una autèntica entitat de custòdia, amb accions com ara la neteja de residus, la plantació d'espècies amenaçades, el cens d'aus al llarg de tot l'any o el control de fauna exòtica. Fa molt de goig llegir, a la seua pàgina web, el seu objectiu ("the main aim of Friends of Avinença is to introduce folk from the expat communities to aspects of Valencian life and culture which may be unknown to us"), però més encara el seu suport "to allow Avinença to progress in its aim, which is to form a “National Trust" of Valencia".

Dissabte al vespre, Friends of Avinença i altres amics i amigues ens reunirem al Jardí de l'Albarda, a Pedreguer (una de les singulars i interessants iniciatives de FUNDEM, de les què deixe pendent parlar en altre moment), per a celebrar amb un sopar el primer any del projecte. Verdures ecològiques de l'Associació Neroli i el Col·lectiu Vall de Vernissa, anyellets de ramats vinculats a FAPAS-Alcoi, el vi de les microvinyes del Celler la Muntanya (un altre projecte pel qual sent una debilitat especial, i del què em compromet, també, a parlar amb més detall), i la impressió de què, amb un poc d'esforç per totes les parts i si és per una bona causa, totes les barreres poden ser salvables. Amb l'avantatge afegit dels horaris europeus: encara vaig arribar a temps de sentir cantar al "Botifarra" en l'Alqueria.

Polvo, niebla, viento y sol

Recordant, dos anys després, que un dia com hui ens va deixar Antonio Estevan, m'acabe d'assabentar que aquest dènou de setembre s'ha apagat també la vida de José Antonio Labordeta. També un lluitador, també un exemple de compromís i coherència, amic de l'Ovidi i veu d'un poble i d'una època. També una notícia esperada, però igualment dolorosa. I recorde que algú va dir, ara fa dos anys: "hay muertes que no existen". Tampoc aquesta.

Contra gustos

Cada vegada em fixe més en la mirada i en la veu. Eròticament parlant, és difícil que una dona m'agrade molt si, a més de ser --o semblar-me-- intel·ligent, els seus ulls no em resulten seductors i la seua veu em sona tosca o banal. La qual cosa no impedeix, evidentment, que hi haja moltes altres dones que m'atraguen bastant --o simplement el suficient-- a pesar de que les trobe menys intel·ligents, d'ulls discrets i veu ordinària. Sovint, en aquests casos, valore uns altres dons, aptituds o qualitats interessants què, sense arribar a suplir aquests dèficits essencials, doten a les seues portadores d'un atractiu remarcable. Altres aspectes físics, òbviament, tenen la seua rellevància, però no solen ser en absolut determinants. Per exemple, sobretot quan es tracta d'aquestes qualitats diguem-ne "complementàries", sóc especialment sensible als caràcters desimbolts, naturals i independents; però la superficialitat ostentosa o l'histrionisme extemporani poden desincentivar qualsevol expectativa d'aproximació, per poc ambiciosos que foren de bestreta els seus objectius.

Quant a l'apariència física, sóc més partidari de l'harmonia de les proporcions que de les magnituds absolutes, dins d'un context general d'oportunes sinuositats. Aprecie com a sensuals cossos i talles de característiques, volums o edats molt diverses, però defugint primeses excessives i amb una preferència creixent cap a la maduresa, també anatòmica. Un cos que es mou amb gràcia em sembla, en general, un cos atractiu, més enllà de la valoració específica i estàtica dels seus diferents elements. Parlant amb propietat, l'exuberància no és sinònim de voluptuositat, però no negaré l'atractiu torbador de la copiositat quan es disposa de forma topogràficament adequada i deixa endevinar la consistència oportuna. Tot i això, em sembla que els excessos puntuals --més que no pas les escassedats prudents-- poden arribar a desbaratar l'equlibri del conjunt o, al menys, deformar una adequada percepció d'aquell. El cabell és un element poderós, però sóc també de gustos eclèctics al respecte; tendisc a valorar la seua coherència amb l'aspecte general, però en igualtat de condicions, i si he de triar, bru i llarg.

És evident que aquests principis, aplicables a les relacions personals i a distàncies reduïdes, tenen una validesa relativa quan es traslladen a àmbits icònics, en els quals és impossible d'avaluar qualsevol tret no fisonòmic. Potser és per això que, en general, mai he estat molt de sex symbols, amb l'excepció d'una primerenca i relativament persistent predilecció per Jessica Lange. Alguns dels mites sexuals oficials de les últimes dècades --pense per exemple en Madonna, Sharon Stone, Angelina Jolie o Megan Fox-- no han passat de semblar-me dones més o menys guapes, però difícilment diria que han personificat els meus ideals sexuals. Tot i això, i al llarg dels anys, he anat adoptant diversos referents simbòlics en la matèria, des de Kim Bassinger a Gisele Bündchen (passant per Cindy Crawford, Kylie Minogue o Monica Bellucci). Però quasi sempre han tingut un origen molt concret --una imatge especialment atractiva, una escena mítica-- i un abast molt limitat. Més o menys el que em passa ara, amb tantes cares atractives i cossos esculturals innundant de forma més o menys merescuda cinemes, revistes, webs i programes de televisió. M'agrada la carnalitat espontània d'Scarlett Johansson o la sensualitat desbordant (i la veu encisadora) de Leonor Watling. Però, sobretot, l'elegància carismàtica i l'esguard marí d'Olivia Wilde...

Si, ja sé que tot açò te poc trellat i no porta enlloc. Però el més curiós (i un poc preocupant) és que, quan m'he posat a escriure fa una estona, després de fullejar la premsa del dia, ho he fet amb la idea de dir alguna cosa sobre la visita de Benet XVI al Regne Unit, Richard Dawkins, la British Humanist Association i el llibre d'Stephen Hawking... i ja veus com he acabat. M'ho faré mirar. Però almenys, ha resultat més divertit buscar en la xarxa una imatge de la mirada d'Olivia que una del Summe Pontífex amb la Reina d'Anglaterra. Siga dit amb tot el respecte, que contra gustos no hi ha disputes.