Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.

Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.

Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?

PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.

Setmana avant

I un poc de música, per començar-la amb els ànims escaients. Com tants altres, va morir massa prompte, però Stevie Ray Vaughan és un dels meus músics preferits, i Texas Flood --el seu primer disc, junt amb la seua banda Double Trouble-- una mostra excepcional del millor blues. La cançó que dona nom al disc, o la instrumental i vertiginosa "Rude Mood", són simplement magnífiques, però em quede amb "Pride and Joy", una de les més conegudes, i en la què la mítica Fender Stratocaster d'Stevie Ray ofereix els seus sons més característics. De la sempre sorprenent serra Escalona i les seues àguiles, que m'han tingut ocupat aquest cap de setmana que s'acaba, ja vos conte alguna cosa més avant, perquè paga també la pena.

D'aigua i vida

En la mitologia grega, Limnê era una nàiada associada, com totes les de la seua classe, a les aigües dolces. Filla del riu Ganges, segons el poeta romà Ovidi, el seu nom procedeix de la mateixa arrel grega que designava els llacs (limnee, Λίμνη) i que, per extensió, ha donat nom a la limnologia, ciència que estudia els medis associats a les aigües continentals --llacs, rius, marjals, estuaris, etc. Per la mateixa raó, Limne és també el nom d'una fundació valenciana que té, com a objectiu general, fomentar la participació ciutadana en la conservació del patrimoni social i ambiental dels ecosistemes aquàtics. La Fundació Limne es va constituir  l'any 2007 com una organització sense ànim de lucre, d'àmbit estatal --el seu camp d'actuació prinicipal abasta no solament el País Valencià, sinó també les àrees de Castella-La Manxa compreses dins la demarcació hidrogràfica del Xúquer--, i en formen part diverses persones --entre les quals em compte -- relacionades amb la investigació, la gestió i la conservació dels rius i aiguamolls.

Inicialment, la funció primordial de Limne va centrar-se en desenvolupar, en el seu àmbit d'actuació, el denominat Projecte Rius. Aquesta iniciativa, que potser coneixeu, va nàixer fa més de deu anys a Catalunya de la mà de l'Associació Hàbitats, i va anar estenent-se progressivament a altres territoris ibèrics, entre ells al País Valencià, on va ser inicialment implantat per l'associació Xúquer Viu --què, a hores d'ara, forma part també del patronat de Limne. Essencialment, el Projecte Rius promou, en una primera fase, la constitució de grups de voluntariat que duguen a terme un seguiment de l'estat ecològic dels rius i zones humides, mitjançant l'aplicació d'una metodologia comuna i científicament contrastada. Actualment, al País Valencià, hi ha més de quaranta grups duent a terme aquestes inspeccions; podeu consultar l'informe dels resultats de l'any 2009 clicant ací. A més d'aquestes tasques de coordinació del voluntariat d'inspecció i seguiment de rius, Limne desenvolupa altres projectes relacionats amb el seu camp d'actuació, com ara diverses actuacions de voluntariat per a la neteja i conservació fluvial ("Mans al Riu"), la confecció de materials i programes didàctics ("Camins d'Aigua") o la promoció de l'Adopció de Rius per part de grups de voluntaris, que s'impliquen així de forma més activa en la gestió d'aquestes àrees mitjançant la realització de diverses accions. De totes aquestes iniciatives, i d'altres que es desenvolupen des de la Fundació, podeu obtindre informació en la web ja indicada.

Limne no és, ni de bon tros, l'única entitat valenciana preocupada per la conservació dels rius i els ecosistemes humits del País. Des de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (en la constitució de la qual, com també de la mateixa Fundació Limne, va tindre un paper primordial el desaparegut Antonio Estevan) al ja esmentat Xúquer Viu, passant per Acció Ecologista-Agró, AEMS-Rius amb Vida o molts altres grups d'abast local o comarcal, són nombroses les entitats ciutadanes que reclamen una gestió adequada i responsable dels nostres ecosistemes humits i dels recursos hídrics, tot i que la seua tasca no sempre és coneguda ni valorada per la major part de la societat. I tot açò ve a tall del fet que, com heu vist ací al costat, el Blog Action Day d'enguany està dedicat genèricament a l'aigua (i, específicament, al dret a l'accés a l'aigua neta i potable del qual encara careixen quasi mil milions de persones al planeta). Més de quatre mil blogs d'arreu del món s'han compromés a parlar hui d'aquest tema des d'un punt de vista o un altre. I, des del meu punt de vista, és un tema pertinent, també a casa nostra. Perquè de seguir la tendència fluvicida que ha caracteritzat el nostre País els últims decennis, és probable que fenòmens ben coneguts --com la contaminació o la sobrexplotació--, junt amb altres, com el canvi global, dels quals apenes comencen a esbrinar les conseqüències, ens posen més  prompte que tard del costat de la humanitat que no té accés a un bé tan vital i necessari com l'aigua. Però també perquè no hauriem d'oblidar que mai podrà garantir-se aquest dret --tampoc en aquestes terres-- si seguim concebint rius, marjals i aqüífers com a simples dipòsits o canonades al nostre servei (i dels nostres camps de golf), com a canals disponibles per a desguassar  revingudes, com a clavegueres més o menys dòcils i conspícues. Sense rius i marjals vives, diverses i ecològicament viables, l'aigua està també en perill. I nosaltres amb ella, per moltes tecnologies i infraestructures que s'hi invoquen per a dissimular-ho. 

El rastre de les atzebres

"correns atzebres,
lludries, vebres,
hon bo ni bell
sino la pell
als no s’i troba"

Jaume Roig, L'Espill

L'anàlisi de la distribució històrica dels animals és un assumpte realment fascinant. Les fonts arqueològiques o, quan es tracta de temps més recents, les documentals, aporten dades interessants (i sovint sorprenents) sobre la sort que han seguit les diferents espècies de fauna que, des de fa mil·lenis, han hagut de conviure amb els humans en territoris com el nostre, i permeten aproximar l’evolució de les seues àrees de distribució al llarg del temps. Gràcies a aquestes fonts, per exemple, se sap de la caça de llúdries en la Cocentaina del segle XIII (prenc la referència del bon amic Josep Torró, tot i que l'episodi ha estat citat per molts altres autors; a més, com que el protagonitzaren quatre xiquets cristians i un musulmà, és invocat amb tenaç persistència pels defensors d'un suposat romanç parlat pels musulmans valencians abans de la conquesta). Es disposa, també, de nombrosa documentació sobre els esforços per exterminar els llops en moltes comarques valencianes, en base a la qual, i també com a exemple, es coneix la caça de més de dos-cents exemplars en Oriola en la primera meitat del segle XVIII, segons un magnífic treball de José Ojeda. El mateix Jaume Roig, en el fragment de l’Espill que obre aquestes ratlles, es refereix entre molts altres animals a les vebres. Aquest és el nom medieval dels castors, què van desaparéixer de la Península Ibèrica en el segle XVII –pràcticament es van extingir en tota Europa, tot i que a hores d’ara han estat reintroduïts en diversos països, entre ells i de forma il·legal, Espanya-- però que devien ser relativament freqüents en l'Edat Mitjana, quan eren caçats per la seua carn i la seua pell (es cridanera, per exemple, aquesta referència sobre la seua possible presència en l’Ebre en època andalusina).

La referència al llibre de Roig, però, és especialment interessant perquè és un dels aparentment escassos textos medievals valencians que parlen d'un animal sobre el qual se sap molt poc i què és, encara, objecte de vives polèmiques entre els especialistes. Ell els anomena atzebres, però altres fonts valencianes parlen d'azebres o enzebres, forma que coincideix amb un topònim (Les Enzebres, pedania de El Pinós, escrita també de vegades Les Encebres) que devia guardar-ne alguna relació, com assenyala Coromines i com succeeix amb molts altres noms de lloc arreu la Península. Les variants en les diferents llengües peninsulars són molt diverses (encebro, encebra, enxebre, zebro, cebra...) i fins i tot alguns adjectius recollits per Xavier Terradó en els llibres de mostra de cavalls medievals (açebru, adzebruno, azebruno, azembruno) deuen fer referència a alguna qualitat de l'aspecte o el temperament similar als de les atzebres en els animals als què s'aplicara. Però què era, en realitat, l’atzebra?



Una possible reconstrucció de l'atzebra, en la que no s'han
representat les línies fosques que serien característiques de
l'espècie. De la revista on-line "Murcia Enclave Ambiental"

Probablement, un dels estudis més complets que s’han escrit sobre aquest particular és el degut a Carlos Nores i Corina Lesau, que podeu consultar ací. També conté informació interessant sobre aquesta qüestió aquest treball, però hi ha moltes altres obres i pàgines que en parlen, com ara aquesta o aquesta altra. De les diverses descripcions històriques conegudes, moltes de les quals s’hi indiquen en els estudis abans esmentats, es desprén que les atzebres eren un èquids salvatges, similars als ases o als cavalls, el pelatge dels quals, de color cendrós (“a manera de yeguas cenizosas, de color de pelo de las ratas”), mostrava típicament unes llistes fosques en les pates i el llom, a l’altura de la base del coll. De fet, es pensa que aquestes ratlles són la causa que els primers portuguesos que descobriren, a Àfrica, el que ara coneixem de forma general com a zebres, els aplicaren un nom que originàriament havia servit per a designar un animal ibèric. Els mateixos textos fan referència a altres trets característics de les atzebres, com ara el seu caràcter esquerp –en alguns dels textos coneguts, i el mateix "Espill", s’aplicava l’apel·latiu d’enzebres a les dones poc dòcils--, la seua velocitat, per la qual eren muntures apreciades, i l’aprofitament de la seua carn.

Però més enllà d’aquesta atribució genèrica al grup dels cavalls i els ases, no hi ha un acord general sobre què era exactament l’atzebra. Per a alguns autors, es tractaria simplement d’ases salvatges, probablement relacionats amb l’onagre (Equus hemionus), atés que molts textos medievals en llatí o en romanç identifiquen totes dues parales (enzebro i onager) o, fins i tot, ases domèstics assilvestrats. D’altres s’inclinen per creure que el nom d’enzebra d’aplicaria en realitat a una raça autòctona de cavalls, i que fins i tot restes del patrimoni gènic de l’espècie s’haurien mantingut en els cavalls de raça sorraia, una varietat portuguesa que per les seues característiques s’ha relacionat amb els cavalls ibèrics primitius i que, segons aquests mateixos autors, podria correspondre als èquids representats en l’art rupestre paleolític en moltes coves ibèriques. Finalment, d’altres especialistes, com els esmentats Nores i Lesau, defensen que l’enzebra era diferent d’onagres i cavalls, i que en realitat correspondria a una altra espècie actualment extinta, Equus hydruntinus, present en els jaciments paleontològics i arqueològics ibèrics des de l’Holocè.

Cavall (o atzebra?) representat a la Cova d'Ekain, Gipuzkoa. Imatge estreta de la web Cave Paintings and Sculptures. En la mateixa pàgina apareix una il·lustració del famós poni de Devonshire esmentat per Darwin (l'amic Juan Jiménez, que d'aquestes coses sap molt, és qui me'n va parlar), i que mostrava també les característiques ratlles en pates i llom.

Ara com ara, les incògnites sobre les atzebres continuen obertes. L’únic que se sap del cert és que, cap a la meitat del segle XVI, els últims animals als que s’anomenava com a tals van desaparéixer definitivament dels reductes on sobrevivien, a prop de la frontera meridional valenciana. La qual cosa converteix les atzebres, a més, en un dels últims mamífers europeus extingits definitivament --i no sols localment, com els bisons o els mateixos castors, que comencen a recuperar-se després d’haver estat a la mateixa vora de la desaparició— en temps històrics, junt amb l’uro o bou salvatge o, molt més recentment, el bucardo dels Pirineus. Moltes altres espècies van ser incapaces de suportar la pressió humana i van desaparéixer molt abans, des de l’os de les cavernes, extingit fa uns 18.000 anys, als últims lleons europeus, abatuts el segle I, en terres gregues, per caçadors romans. Algunes espècies balears especialment notables van seguir una sort pareguda, però d’elles deixem pendent parlar en altra ocasió. La pregunta que ningú voldriem haver de respondre és: quina serà la pròxima?

Senyals

Com cada tardor, hem començat a recórrer les muntanyes buscant indicis sota les estepes, recordant els rotgles d'altres anys, tractant de desxifrar els auguris amagats en la pinotxa. I, com cada tardor, les delicades flors del safrà silvestre o bord han tornat a acompanyar-nos en la cerca, esguitant d'un malva subtil les brolles i els fenassars i fent palès a cada pas com és, d'escaient, anomenar aquesta època la primavera de l'hivern. Ens alegrem de veure'l, però per al que realment busquem, és massa prompte. Hi ha signes propicis: ací i allà comencen a veure's fongos, fins i tot ha tret el cap alguna morena. Però la impressió general i compartida és que la serra no ha mogut encara: l'anhelat esclata-sang es farà esperar un poc més. Seguirem, doncs, perseverant, amb un ull posat al cel i un altre a la terra, cercant els senyals favorables i somniant el dia, ja pròxim, en què tornarem a omplir una d'aquelles cistelles memorables, que m'erice tot només de pensar-ho...

Crocus serotinus

El safrà bord, silvestre o de pobre (Crocus serotinus), cosí germà del safrà cultivat (Crocus sativus), és la més freqüent i abundant de les diverses espècies de plantes bulboses que floreixen entre setembre i novembre a les nostres serres, però no és ni de bon tros l'única. Més escassa, però convivint sovint amb ell, pot trobar-se també a les serres diàniques una espècie d'aspecte similar, coneguda també com a safrà bord o còlquic (Merendera montana), però que es diferencia fàcilment per l'estructura de la flor. Altres espècies, tot i trobar-se també aquests mesos tardorenc en les nostres serralades, són menys conegudes, bé per ser més rares i aparéixer en llocs molt concrets (cas, per exemple, del còlquic groc, Sternbergia colchiciflora), bé per que passen fàcilment desapercebudes, com succeeix per exemple amb Scilla autumnalis, fàcil de trobar --si se sap veure-- en Bèrnia i altres serres pròximes.


Merendera montana

Arreu del món hi ha milers d'aficionats al cultiu de les plantes bulboses (o, més pròpiament, de geòfits) i moltes associacions tenen aquesta mateixa finalitat, com la International Bulb Society. Per aquesta raó, la recol·lecció, cultiu i comercialització dels bulbs, rizomes o tubercles d'aquestes plantes és un negoci que mou enormes quantitats de diners. Els Països Baixos encapçalen les xifres, amb pràcticament dues terceres parts de la producció mundial; però la recol·lecció de bulbs per a la seua exportació és una activitat econòmica d'importància creixent en països com Turquia, per bé que en ocasions, en aquest i en altres llocs, l'afany col·leccionista està posant-se en perill algunes espècies silvestres especialment rares o amenaçades.

Hi ha grups especialment populars entre jardiners i aficionats, com ara els conegudíssims tulipans, els narcissos, els iris o els jacints, dels quals s'han desenvolupat centenars de varietats de diferents colors i formes, sovint molt diferents dels tipus salvatges originaris. Però també els Crocus tenen els seus entusiastes, tant per la gran diversitat de formes i tonalitats aconseguides per creuament de diverses espècies i varietats silvestres, com per la seua floració tardorenca.  Per cert: del llatí crocus deriva la paraula catalana "groc".