No, malgrat tot

Imatge de la xarxa

Havia decidit no escriure res --almenys pel moment-- sobre la intervenció militar (majoritàriament) occidental en la guerra civil en la què, segons les notícies que ens arriben, s’ha embarcat Líbia. La raó principal: com que qualsevol opinió fonamentada ha de basar-se en la informació disponible i jo, de Líbia, en sé ben poca cosa i no tinc molt de temps per informar-me ara, m’havia estimat més ubicar-me provisionalment en una posició de rebuig --ferm però difús-- a l’esmentada intervenció. Ajornava així  una reflexió més pausada, basada en dades més concretes i contrastades que m’haurien de permetre, si fóra el cas, argumentar aquest rebuig o fins i tot replantejar-me’l. Aquests dies, però, he llegit en alguns blogs amics opinions –sempre raonables i ben fundades i a les què, per això i per molt més, atorgue un valor especial-- que defensen aquesta intervenció. He llegit, amb interés, els seus arguments, i tot i que amb les mateixes reserves amb les què he començat aquest escrit, he decidit exposar també la meua opinió. Si més no, posar-la per escrit potser em servisca per pensar-hi un poc més.

D’entrada, potser convé dir que no milite en cap partit, ni tampoc em considere pacifista. Hi ha gent que s’estranya quan ho dic, però des de fa molt de temps que pense que l’ús de la violència pot ser necessari i legítim sota determinades circumstàncies, que en tot cas --i sense entrar de moment en més detalls-- inclourien la defensa de drets bàsics (la vida ho és, però també molts altres) i la impossibilitat manifesta de fer servir altres vies –sempre preferibles—per a garantir aquesta defensa. Vull dir, amb això, que la meua oposició a la intervenció en Líbia no té l’origen en una opció ideològica genèrica que, altrament, considere molt respectable però amb la que, com dic, no m’alinee. Per mi, la violència no té sentit en un sistema que garantisca que la defensa dels drets de les persones i els pobles pot realitzar-se per vies democràtiques; però pot ser l’única resposta possible quan tals vies no existeixen i aquests drets són vulnerats, quasi sempre de forma violenta. D’acord amb això, i tot i que evidentment les considere un últim recurs, no estic en contra de totes les guerres, ni em representa un problema moral irresoluble que la insurrecció líbia utilitze mitjans bèlics per oposar-se al règim de Gaddafi, que també els utilitza; ni que s'interprete que les Nacions Unides autoritzen l'ús de la força ("de les mesures necessàries") per tal de protegir els civils i les zones poblades per civils.

Imatge de la xarxa

Si que em costa un poc més empassar-me, sense mastegar-ho un poc, el mapa de bons i dolents que la premsa dels nostres països ens ha dibuixat aquestes darreres setmanes: massa casual, massa oportú que Gaddafi, davant qui els països occidentals havien mantingut –sobretot els últims anys—una tèbia posició de comprensiva condescendència, haja esdevingut de cop i volta el sanguinari dictador que, probablement, no ha deixat de ser des que va accedir al poder fa quasi cinquanta anys. Això no vol dir, evidentment, que el defense o el justifique. Amb la limitada informació amb la què, com he dit, compte a hores d'ara, l’autoproclamat Lider de la Revolució líbia segueix semblant-me un despota amb trets psicòtics evidents i al què, amb tota probabilitat, se li poden atribuir quasi tots els excessos, crims i despropòsits que li imputen els seus enemics.

Ara bé, que considere al coronel com una figura nefasta tampoc no fa que, d’entrada, senta una simpatia sense matissos cap a qui se li oposa, només pel simple fet de fer-ho. Tampoc no la vaig sentir per Ronald Reagan ni pels Estats Units quan van borbardejar Líbia l’any 1986 amb intencions ben evidents d’eliminar-lo. No sé, realment, qui són els “rebels” que lluiten contra un règim que, insistisc, considere tan il·legitim, repugnant i reprobable com el que més, ni sé que persegueixen, més enllà de voler eliminar a Gaddafi i el seu aparell de poder i repressió. No sé que en pensen de la democràcia, dels drets humans, de les dones, d’aplicar la xaria, dels drets dels amazics. Però, amb tot, puc fer un exercici de pragmatisme i simplificació estratègica, i pensar que la simple oposició a Gaddafi, el desig de derrocar-lo, és suficient per a legitimar qualsevol que vulga fer-ho, per més que no conega ni de lluny les seues intencions ni quines alternatives proposa.

Imatge del blog Amazic-Català

Per això, tot i aquestes reserves, he acabat per acceptar --i fins i tot per mirar amb una innegable simpatia-- la legitimitat dels rebels en la seua lluita contra Gaddafi i els seus sequaços, sobretot tenint en compte la forma com el règim s'ha aplicat per tractar de reprimir aquesta lluita. Una simpatia que, en tot cas, faig extensiva a altres revoltes que, en diversos països musulmans, s'estan produïnt ara mateix tot i que la seua repercusió social i mediàtica és molt menor. Rebutge, sense cap mena de dubte, qualsevol tipus de repressió que el poder establert a Líbia, o a qualsevol dels altres països en què s'estan produïnt les revoltes --les notícies que arriben hui mateix de Síria, com fa pocs dies ho feien des de Iemen o Bahrain, són especialment inquietants-- dirigisca cap a la població civil per tal de perpetuar-se. I, des d'aquest punt de vista, la Resolució 1973 de les Nacions Unides pot semblar-me, fins i tot, escaient.

Quin és el problema, doncs? D'una banda, la forma en què s'està duent a terme el manament de les Nacions Unides: trobe especialment significatiu l’aparent canvi de posició de la Lliga Àrab respecte a la intervenció, i crec que hauria de ser un motiu destacat de reflexió per bé que no veig que se li preste, en els nostres mitjans i tret de comptades excepcions, una atenció rellevant. D'una altra, el paper que els estats occidentals han de representar --estan representant, de fet-- en l'aplicació de la Resolució. Els mateixos estats --Espanya, entre ells-- que, fins fa no res, habilitaven espais per tal que Gaddafi muntara la seua exòtica khaima vora els palaus presidencials, o que han obtingut substanciosos ingressos per concessions petrolieres o, el que és pitjor, armant els que ara són l'exèrcit opressor i els cruels mercenaris del règim. Com quasi sempre passa, parlar d’hipocresia es queda molt curt per qualificar l’actitud dels nostres governs davant aquest cas, i davant molts altres. No dubte gens ni mica que, des que va esclatar la revolta, el règim de Gaddafi ha emprat la violència contra la societat cívil, i ha massacrat opositors o sospitosos de ser-ho. És a dir: si les notícies sobre pressons i repressions són certes, que segur que sí, bàsicament el mateix que feia –sense tant de ressò mediàtic, certament—fa sis mesos, un any o cinc, amb l’aquiescència dels mateixos governs que ara l’han tornat a posar del costat dels dolents.

Espere que, més prompte que tard, Gaddafi i els seus seguidors hagen d'abandonar el poder. Espere que, més prompte que tard, el poble de Líbia puga decidir de forma realment lliure sobre el seu futur. Espere que s'acabe, de forma immediata, la repressió sobre aquest poble, i sobre qualsevol altre, i tan de bo que la Resolució de les Nacions Unides servisca per tot això. Però no puc estar d'acord en què països que tenen una evident responsabilitat en la situació que ara es vol evitar, que han estat tantes vegades còmplices --per acció o per omissió-- dels règims opressors i que, en molts casos, segueixen sent-ho, vulguen ara assumir el paper de liders i garants d'una llibertat i una democràcia que, fins fa molt poc, despreciaven. Pel que coneixem, fa molt de temps que Gaddafi és una amenaça per al seu poble; probablement, les víctimes acumulades durant aquests anys superen, amb molt, les que lamentablement s’han produït les últimes setmanes. Sense aparell mediàtic, sense resolucions de l’ONU, sense que els països que ara formen la “coalició” digueren ni mu. L’amenaçada, reprimida, maltractada població civil, el poble de Líbia, ha estat invisible fins que a nosaltres ens ha vingut bé: segurament, fins que raons geopolítiques lligades amb la nova relació de forces que s'està configurant en el nord d'Àfrica hagen fet del coronel un element massa molest pels europeus i els nord-americans. M’haguera agradat que alguns que ara en parlen molt, hi hagueren pensat abans, en aquell poble. Potser, així, em resultaria més fàcil creure ara que no és hipocresia, ni oportunisme, que era necessari i just entrar en aquesta guerra. Però, pel moment, no m'ho puc creure: nosaltres --per la part que ens toca-- no hauriem de ser-hi.

Retorn a Donnafugata

"Els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera, sigui per raó de l'origen o, en el cas que es tracti d'un sicilià, per independència d'esperit, transtorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfactòria espera del no-res; (...) Sicília sempre s'ha estimat més dormir, a pesar de les invocacions de tanta gent; per què els hauria hagut de fer cas si és rica, sàvia, honesta, admirada i envejada per tothom? Si és, en una paraula, perfecta?"

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, "El Gattopardo"

Ho reconec amb una certa recança, però també amb poc o gens de penediment: aquests últims dies m'he lliurat amb persistència al delitós i imprudent goig de posposar, fins el límit, diverses tasques urgents i importants. Cert que matins càlids i lluminosos com aquests difícilment predisposen l'ànim a encarar-se a la pantalla de l'ordinador; però, sobretot, el que m'ha mantingut temporalment allunyat de les meues responsabilitats ha estat un llibre: vaig començar, fa unes setmanes, a rellegir "El Gattopardo", i el desig d'acabar-lo, aquestes vesprades amables de primavera anticipada, ha estat massa fort com per resistir-me. Una vegada més, m'he deixat seduir pel llenguatge esplendorós de Lampedusa --en magnífica traducció de Pau Vidal--, per la personalitat fascinant i contradictòria del princep Fabrizio de Salina, per la sensualitat que traspua tot el llibre. Però també pel seu pessimisme, per l'ambient decadent, per la visió i les reflexions --que l'autor posa sovint en boca del mateix princep--sobre la política i la societat sicilianes en aquell moment crític de la formació de l'Estat Italià. I, una vegada més i a desgrat de totes les distàncies, he cregut veure, en moltes d'aquestes reflexions, una remota analogia amb alguns trets del meu país (perfecte) i la seua gent que dorm ("el son és el que volen els sicilians, per això sempre odiaran qui els voldrà despertar, ni que sigui per dur-los presents"). Imaginacions meues, probablement. Però ho hauré de deixar per a altra ocasió, perquè els compromisos apremien i el límit s'acosta. Fins i tot les tasques importants i urgents han de ser acabades, algun dia. O alguna nit.

Camí de l'Infern

Una bona forma de desentumir cames i trellat és dur-los una estona a caminar per un barranc. Encara que siga a peu pla i amb simple pretensió de passeig, els paisatges esquerps i minerals de les gorges i els congosts sempre resulten atractius i recomanables. Així és que hui, aprofitant el matí festiu i radiant (i responent també a la preocupació sobre la meua estabilitat mental que, arran de l'entrada d'ahir, m'han fet arribar alguns amics i amigues: no patiu, ja estic millor...), m'he acostat a fer una volteta pel barranc de l'Infern, entre Ebo i Laguar. Camí conegut i mil vegades recorregut: davallar des de la Font de Gili pel pedregós caixer de la frau, entre baladres cepats i marfulls florits, fins allà on comença l'Estret (el tram inaccessible sense equipament escaient), i des de la seua rodalia i seguint el traçat del famós PR-V-147, pujar cap a la font de Reinós i les Jubees d'Enmig fins tancar (reseguint, ara, un altre sender abalisat, el PR-V-58) fins al punt de partida. A cada revolt, la primavera que s'anuncia amb força. I cada vegada que hi vaig, ho pense: temps estranys, aquests, que han convertit en paradís (i en catedral) el que no fa tants anys només era, per a la gent de la terra, un erm inaccessible, estèril, infernal...

I, parlant d'inferns: com que hui és divendres, em permetreu que vos propose una música que em sembla que ve al cas. Amb falles o sense elles, que passeu un bon cap de setmana!

PS: encara que puga semblar-ho, no ens oblidem del Japó. Hui, al menys, he sentit dues notícies que m'han semblat esperançadores dins la negror general: d'una banda, i segons les últimes actualitzacions que ens fan arribar puntualment els amics de la Colla Ecologista la Carrasca, la situació en la central de Fukushima sembla haver-se estabilitzat, la qual cosa, vistes les previsions, és una millora substancial i tan de bo es confirme. D'una altra, hui es parla de l'esforç que empreses i ciutadans estan fent, a Tokio, per reduir el consum energètic. No serà fàcil, però tampoc no hauria de ser impossible mantindre una qualitat de vida acceptable sense seguir dilapidant recursos limitats i ni haver d'acceptar riscos certs. Tret, evidentment, de qui basa els seus guanys en ocultar els riscos i fomentar el malbaratament...

Fallera style

Entre les impagables estampes típiques que València, sempre pròdiga en excessos sensorials, exhibeix davant propis i estranys en aquests dies de Falles, hi ha una que des de fa molt de temps em resulta especialment torbadora. La descobrireu per qualsevol racó de la ciutat, preferentment en la rodalia dels casals fallers i en aquests dies preliminars en què la festa hi és, però no hi és. Les protagonistes, femenines: figures híbrides un poc desconcertants, imatges quimèriques formades per normals cossos de dona, vestits de carrer, i caps que llueixen --orgullosos, impassibles--el barroquíssim i idiosincràtic pentinat faller (pintes, ganxos i rodets evidentment inclosos). Ja m'han explicat que ha de ser així, perquè pentinar-se d'aquesta forma és llarg i costós, i no pots estar fent-ho i desfent-ho a cada estona. Jo ho entenc, això; però la veritat, que resulte pràctic no lleva que puga ser, també, de gust dubtós i visualment reprobable. Hui mateix, abans de posar definitivament terra pel mig, m'he fartat de veure aquesta síntesi inquietant (cap de fallera, forro polar --de colors cridaners--, pantaló texà i bambes) que tant de desfici em provoca i que haureu de convindre que resulta, com a mínim, estèticament xocant.

Res més lluny de la meua intenció que ofendre ningú, que ja se sap que sobre gustos no hi ha disputa; però he de dir que el pentinat faller, junt amb la resta de l'historiat vestit estàndard que l'acompanya, em sembla molt poc afavoridor i figura entre els elements més antieròtics i destrempadors que puc arribar a concebre, només superat a curta distància per les bragues de coll alt, la conferència episcopal espanyola i l'himne del Reial Madrid. És evident que, entre les utilitats esperables d'aquesta tradicional i entranyable indumentària, no figura --si més no en l'actualitat i amb caràcter general-- la d'anar despertant els bàsics instints i els desitjos lúbrics dels mascles de la contornada. I també he de reconéixer que, almenys que jo recorde i sota nivells normals d'alcohol en sang, tampoc no solen formar part de les meues fantasies eròtiques les lagarteranes, les bellees del foc ni, tanmateix, les andaluses vestides de faralaes. Però, amb tot, la capacitat del vestit de fallera per arrasar-me qualsevol indici de libidinositat supera, de llarg, a tota la resta de trajes regionales.

Ignore quins foscos mecanismes psicològics, quina oculta frustració puga trobar-se en l'origen d'aquesta reacció, tot i que em consta que no sóc, en absolut, l'únic a qui li passa. Però insistisc que el pentinat ha de tindre un paper especialment destacat. Ho he comprovat, els últims anys, gràcies a la moda perversa de retratar falleres en boles en calendaris més o menys eròtics: tan bon punt focalitze l'atenció en la pinta i els monyos (ja em direu, en pilota més o menys explícita, com distingireu a una fallera si no és per la pinta i els monyos...) que tota la resta, per prometedora que semblara a priori, queda immediatament eclipsada i, per tant, inhabilitada a efectes sensuals. No ho apanya ni la banda, complement indispensable --en les seues variants bàsiques "tricolor estricta" o "enseña nacional"--d'un vestit de fallera com cal. Tot i ser una peça que, per la seua natural disposició topogràfica, podria tindre algun paper destacat en segons quines fantasies, no reïx a compensar els estralls produïts per peinetes i rodets i els seus efectes devastadors sobre la líbido.

Però el pitjor, al remat, no és això: en un parell de dies, vestits i pentinats tornaran a la normalitat, i el malson haurà passat fins l'any que ve. El pitjor és que, fixant-me aquest matí una en una d'aquestes dones semifalleres d'estampa híbrida, mentre esclatava la mascletà del barri, he pensat en ella com una metàfora viva d'aquest país: un cos jove, normal, fins i tot atractiu, impròpiament coronat per un cap pompós, anacrònic, ple de postissos, inevitablement incongruent...I, francament, si fins i tot quan mire xicones he d'acabar pensant en política, és que la cosa està malament, molt malament.

Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.