Memòria feta

Ja vaig avançar, en alguna entrada anterior, que el 2010 es compliren deu anys d'ençà que es va encetar l'experiència de reintroducció del voltor comú a les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. Tot i que les primeres temptatives del que acabaria sent el Projecte Canyet es remunten a principis dels anys noranta, no va ser fins l'any 2000 que es va constituir FAPAS-Alcoi, i és per això que hem escollit aquesta data com la de l'inici formal del projecte. Per tal de celebrar-ho, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el proppassat diumenge inauguràrem a Alcoi una exposició en la qual es detallen les característiques principals del projecte, així com el seu desenvolupament des dels inicis fins a la consolidació d'una colònia estable de voltors en la serra de Mariola --i a la recent aparició d'altres nuclis reproductors en altres serres de la comarca.

Evidentment, deu anys donen per a molt. Són moltes les lliçons que hem hagut d'aprendre durant aquest temps, i moltes les persones que, d'una o altra forma, hi han participat i han aportat el seu esforç per aconseguir que el projecte avançara; és d'això, precissament, que tracta l'exposició. Però en remuntar-se als primers anys, hi apareixen dues figures la participació de les quals va ser vital per passar de la teoria a l'acció: en la primavera de 1998, dos dels principals especialistes en la conservació dels voltors --Roberto Hartasánchez, president del Fondo para la Protección de los Animales Salvajes-FAPAS, i Ernesto Álvarez, coordinador de GREFA-- van atendre amablement una invitació per visitar Alcoi i reunir-se amb Àlvar Seguí i la resta del grup de voluntaris que promoviem el projecte. La seua visita, i la informació que ens facilitaren a partir de la seua llarguíssima experiència en treballs de conservació i reintroducció, va resultar vital per a la concreció del projecte i la seua execució posterior. L'elecció de les Pedreres de Sant Cristòfol com a lloc adient per a la instal·lació del menjador, la metodologia a seguir per a la fixació dels exemplars o l'aportació de molts dels primers voltors alliberats, són només alguns dels deutes que tenim amb ells i les seues entitats.

Durant aquests anys, Roberto i Ernesto han mantingut la seua vinculació amb el Projecte Canyet, al qual han seguit assessorant activament i prestant-li el seu suport permanent i desinteressat. Hui, amb motiu precisament de la presentació a la premsa de l'exposició i l'aniversari, tots dos han tornat a Alcoi. Ha estat un plaer poder recordar, amb ells i amb l'amic Juan Jiménez --un altre dels recolzaments amb els què, des del primer moment, ha pogut comptar FAPAS-Alcoi-- la feina feta durant aquests anys, les dificultats que ha calgut superar, i les no poques satisfaccions que proporciona una actuació com aquesta. Però el millor ha estat tornar a constatar com, de vegades, és gràcies als animals que hom pot tindre la sort (i el privilegi) de conéixer persones realment especials.

La feina em porta, per al que queda de setmana, a Madrid. Allí estaré lluny d'aquestes planes i, molt probablement, de les novetats que puguen anar produint-se al voltant de la constitució del nou govern valencià, del què pel moment ja sabem que no formarà part l'actual conseller de Medi Ambient, què ha estat cridat a altres ocupacions en les Corts. A banda d'això, estic segur que les concentracions previstes per a demà en defensa de l'ensenyament en valencià seran un èxit, i els demostraran que no van a tindre-ho fàcil. Jo ja ho explicaré, a Madrid; però ja vos dic que no tinc moltes esperances que m'entenguen...

Impàs

No sóc una persona pacient. És cert que, de vegades, puc prendre'm el meu temps quan es tracta de decidir algunes coses: tot i els avanços assolits amb el pas dels anys, no he pogut esbandir per complet les restes d'una antiga i il·lusòria pretensió de controlar variables i anticipar escenaris. Però una vegada adoptada una determinació --i amb independència del temps invertit en anàlisi, diagnòstic i resolució-- tolere amb gran dificultat esperes, terminis o demores; quan he decidit que vull res, és també de seguida que ho vull, encara que calga fer mans i mànigues per trobar-ho o anar on brama la tonyina per aconseguir-ho. Això, quan es troba a les meues mans; perquè, quan no és així, també em passa si fa no fa el mateix. Em fa molt de desfici haver d'esperar que passe alguna cosa que no depén de mi. Fins i tot em desinqueta, quan els núvols anuncien una pluja imminent, que no comence a ploure de seguida.

Les setmanes posteriors a unes eleccions són, en la meua faena, temps de canvis imminents i difícilment previsibles. Estructura, organigrames i càrrecs directius es veuran probablement modificats en breu, la qual cosa fa prol·liferar travesses, rumors i comentaris de tota classe. Cal dir que, si més no en el nostre cas (circumscrit en gran mesura a procediments, exigències legals i terminis que només depenen parcialment de discrecionalitats personals o polítiques) la interinitat no sol produir alteracions remarcables en el ritme de treball, i tampoc no ho ha fet en aquesta ocasió. Tampoc els eventuals canvis organitzatius (tradicionalment, Medi Ambient ha estat un departament candidat a les fusions més pintoresques amb altres conselleries) solen provocar-nos grans trasbalsos a mitjà termini, més enllà dels canvis formals d'adscripció i el necessari període de tempteig i adaptació mútua. Però amb tot, i malgrat que aquesta època ha coincidit amb un moment d'especial activitat que no s'ha aturat ni abans ni després de les eleccions, la sensació d'estar instal·lats en un període d'impàs és inevitable i un poc inquietant. No durarà molt: en uns dies sabrem qui serà el conseller (o consellera) del ram, i ara com ara he de dir que no em preocupa especialment el què passe. Però no sóc una persona pacient, i tinc ganes, moltes ganes, de que passe.

Almenys, semblava que anava a ploure i ja plou...



Si que em preocupa, i molt, l'ofensiva contra l'ensenyament en valencià confirmada, amb la prepotència habitual, per l'infame conseller en funcions, simple braç executor d'una estratègia --conscient, sistemàtica i premeditada-- que persegueix convertir la nostra llengua en un cadàver maquillat com si estiguera viu (tanatopràxia, crec que en diuen). S'estan escrivint moltes coses sobre aquest tema, algunes de molt interessants, d'altres no tant. Em deixe pendent dir també la meua, per si a algú poguera interessar; però fariem bé de recordar que el mal no ve de qui executa, sinó de qui ha dictat la sentència...

Primavera en fúcsia

Probablement és la planta que tinc des de fa més temps: prové d’un esqueix que em va plantar ma mare fa ja molts anys, i des d’aleshores ha sobreviscut amb admirable tenacitat a hiverns, mudances i abandonaments periòdics. Ella li diu ploma de Santa Teresa, que és un nom que s’aplica a diverses cactàcies epífites dels gèneres Epiphyllum, Schlumbergera i similars (sovint, formes híbrides seleccionades per al seu cultiu ornamental, amb les tiges aplanades i més o menys articulades i flors en general grans i vistoses). En aquest cas, però, les flors diürnes i sense olor em fan inclinar-me per alguna varietat de Disocactus phyllanthoides, una espècie d’origen incert, de la qual no es coneixen els ancestres silvestres i de la què es diu que ja era cultivada pels pobles precolombins d'Amèrica Central i del Sud.

Flors com les del meu pressumpte Disocactus mostren una combinació de característiques que es consideren sovint com adaptacions a la pol·linització per mitjà d’aus. La forma acampanada de les flors --que solen ser molt riques en néctar--, l’absència d’olor i, sobretot, els seus colors brillants, quasi sempre dins la gamma del roig, semblen ser trets que atrauen poderosament certs grups d’ocells que, com els col·libris en Amèrica o els suimangues en Àfrica, s’han especialitzat en aquest nínxol ecològic. En tot cas, no sempre és fácil relacionar el conjunt de característiques de les flors –el que s’anomena una síndrome floral—amb un pol·linitzador determinat, i no tinc informació concreta sobre quins podrien ser els d’aquesta espècie; d'altres pròximes són pol·linitzades per arnes o fins i tot per rates penades.

Però, encara que no ho semble, no volia parlar hui de taxonomia dels cactus, ni tampoc de la seua reproducció; simplement volia dir que, en florir cada mes de maig, el meu pressumpte Disocactus em retorna a la memòria totes les finestres, balcons i terrassetes en què va florir abans, i això m'agrada. I m'agrada, també, el color fúcsia de les seues flors; sobretot quan contrasta amb el verd amb el què, també cromàticament, es complementa...

El pas del temps farà

de nosaltres colors.

Ja no se n'anirà

l'ocell de tants amors. 

Karma

No hi ha dissabte de glòria sense diumenge de ressaca. Que tampoc és que me’n passara molt, la veritat, però una final de Champions, amb exhibició del Barça i aplec d’amics congregats per a l'ocasió, justifica de sobres algun petit excés, tant en l'apartat de fermentades com en el de destil·lades. Per això, en tocar retirada la matinada de dissabte, vaig assumir com inevitable que algún efecte secundari de l'agradable vetlada es faria notar al dia següent. El que no esperaba era amanéixer diumenge amb un mal de queixals com feia molt de temps que no tenia, d’aquells intensos i persistents que semblen arrapar-se per tot el crani i que et deixen d'una mala llet descomunal i sense ganes de fer res; i, molt menys, de posar-se a pensar i escriure, ni que fóra per trencar els dies en que aquest blog ha hagut de guardar silenci per falta de temps per a dedicar-s'hi.

Foto de Sport

Vull pensar que seria algun efecte no descrit de les altes dosis de metamizol, però el cas és que, mentre dormitava aprofitant una de les estones de treva analgèsica, se'm va aparéixer en somnis algú que va dir anomenar-se Earl, i que em va parlar d'equilibris còsmics, de compensacions entre coses bones i dolentes, i d'un curiós principi denominat karma... Vaig despertat convençut que el punyetero mal de queixal només podia tindre dues causes: o bé era el preu que havia de pagar per reequilibrar un univers descompensat per tan bé com m'ho havia passat la nit anterior --amb un pic destacat i coincident amb el gol de Villa-- o bé estic penant alguna mala acció comesa en aquesta vida, o en alguna d'anterior de la què no guarde memòria. Tot i això (digueu-me materialista) ja he demanat hora al dentista, per si de cas només fóra una càries.

Siga com siga, faig des d'aleshores repàs detallat de la meua vida actual, alhora que m'esforce inútilment per recordar què he estat en les anteriors i vigile, amb una certa inquietud, que no em caiga una estació espacial russa al cap. Ara bé, si per una d'aquelles fóra cosa del karma, no tinc cap dubte: la pròxima reencarnació de cert conseller d'Interior haurà de ser en bacteri, preferentment Escherichia coli. De la mateixa manera que espere, també, que algun conseller d'Educació es veja abocat sense remei a reencarnar-se, successivament, en cogombre, pepino i cucumber pels segles dels segles. Altrament, exigisc que se me'n passe el mal de queixal ara mateix. I sense condicions.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...