"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 8 de juny de 2011

Memòria feta

Ja vaig avançar, en alguna entrada anterior, que el 2010 es compliren deu anys d'ençà que es va encetar l'experiència de reintroducció del voltor comú a les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. Tot i que les primeres temptatives del que acabaria sent el Projecte Canyet es remunten a principis dels anys noranta, no va ser fins l'any 2000 que es va constituir FAPAS-Alcoi, i és per això que hem escollit aquesta data com la de l'inici formal del projecte. Per tal de celebrar-ho, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el proppassat diumenge inauguràrem a Alcoi una exposició en la qual es detallen les característiques principals del projecte, així com el seu desenvolupament des dels inicis fins a la consolidació d'una colònia estable de voltors en la serra de Mariola --i a la recent aparició d'altres nuclis reproductors en altres serres de la comarca.



Evidentment, deu anys donen per a molt. Són moltes les lliçons que hem hagut d'aprendre durant aquest temps, i moltes les persones que, d'una o altra forma, hi han participat i han aportat el seu esforç per aconseguir que el projecte avançara; és d'això, precissament, que tracta l'exposició. Però en remuntar-se als primers anys, hi apareixen dues figures la participació de les quals va ser vital per passar de la teoria a l'acció: en la primavera de 1998, dos dels principals especialistes en la conservació dels voltors --Roberto Hartasánchez, president del Fondo para la Protección de los Animales Salvajes-FAPAS, i Ernesto Álvarez, coordinador de GREFA-- van atendre amablement una invitació per visitar Alcoi i reunir-se amb Àlvar Seguí i la resta del grup de voluntaris que promoviem el projecte. La seua visita, i la informació que ens facilitaren a partir de la seua llarguíssima experiència en treballs de conservació i reintroducció, va resultar vital per a la concreció del projecte i la seua execució posterior. L'elecció de les Pedreres de Sant Cristòfol com a lloc adient per a la instal·lació del menjador, la metodologia a seguir per a la fixació dels exemplars o l'aportació de molts dels primers voltors alliberats, són només alguns dels deutes que tenim amb ells i les seues entitats.

Durant aquests anys, Roberto i Ernesto han mantingut la seua vinculació amb el Projecte Canyet, al qual han seguit assessorant activament i prestant-li el seu suport permanent i desinteressat. Hui, amb motiu precisament de la presentació a la premsa de l'exposició i l'aniversari, tots dos han tornat a Alcoi. Ha estat un plaer poder recordar, amb ells i amb l'amic Juan Jiménez --un altre dels recolzaments amb els què, des del primer moment, ha pogut comptar FAPAS-Alcoi-- la feina feta durant aquests anys, les dificultats que ha calgut superar, i les no poques satisfaccions que proporciona una actuació com aquesta. Però el millor ha estat tornar a constatar com, de vegades, és gràcies als animals que hom pot tindre la sort (i el privilegi) de conéixer persones realment especials.



La feina em porta, per al que queda de setmana, a Madrid. Allí estaré lluny d'aquestes planes i, molt probablement, de les novetats que puguen anar produint-se al voltant de la constitució del nou govern valencià, del què pel moment ja sabem que no formarà part l'actual conseller de Medi Ambient, què ha estat cridat a altres ocupacions en les Corts. A banda d'això, estic segur que les concentracions previstes per a demà en defensa de l'ensenyament en valencià seran un èxit, i els demostraran que no van a tindre-ho fàcil. Jo ja ho explicaré, a Madrid; però ja vos dic que no tinc moltes esperances que m'entenguen...

2 comentaris:

  1. Molt instructiu el teu apunt sobre aquestes aus....que et vagi bé per Madrid....per cert he llegit que avui han repartit patacades....

    ResponElimina
  2. Com sempre, moltes gràcies, Elfreelang! Em vaig assabentar allí mateix del que havia passat a les Corts i, almenys per una vegada, el tema principal de conversa amb els companys de Madrid (i d'altres llocs) no van ser els "trajes" de Camps i la curiosa actitud de la gent d'ací a l'hora d'escollir els seus representants...

    Per cert: sorprenent la quantitat de gent --poc sospitosa de ser de dreta, si més no en sentit estricte-- que em va parlar bé de la Senyora Aguirre i la seua gestió. La cosa està rara, molt rara...

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...