En molts grups diferents hi ha espècies que han evolucionat cap al parasitisme: a banda dels innombrables protozous i bacteris que han adoptat aquesta forma de vida, hi ha exemples abundants de paràsits entre els artròpodes (polls o caparres, per exemple), els nematodes o els platihelmints; però també hi ha plantes, peixos (com el mític i temible candirú amazònic) o ocells, que es comporten com a paràsits durant tota o alguna part de la seua vida. Quant als hostes, pràcticament totes les espècies conegudes són parasitades per alguna altra, i no són estranys els casos de paràsits d'altres paràsits. La nostra mateixa espècie hostatja habitualment desenes de paràsits externs o interns, molts dels quals poden acabar causant malaties greus com la malària o la escabiosi. La majoria de paràsits han evolucionat a partir d’avantpassats que no ho eren, i han anat desenvolupant diverses adaptacions a aquest mode de vida. Per exemple, és freqüent que molts òrgans s’atrofien (per a un endoparàsit que viu al sistema digestiu d’una altra espècie, disposar d'un sistema locomotor o de certs sentits com la vista és innecessari) mentre que d’altres, com els mecanismes que faciliten la fixació als hostes --ganxos o ventoses, posem per cas-- poden aparèixer o desenvolupar-se de forma extraordinària.
Malgrat la inevitable truculència amb que sovint s’afronta aquesta qüestió, l’estudi evolutiu de la relació entre els paràsits i els seus hostes té aspectes realment fascinants. Habitualment, i com succeeix amb altres tipus d’interrelacions ecològiques, paràsits i hostes es troben implicats en una competició per la supervivència que porta als primers a buscar la màxima eficàcia en la seua estratègia d’explotació, mentre els segons tendeixen a desenvolupar mecanismes de defensa que reduisquen la incidència d’aquells. En última instància, paràsit i hoste s’adapten mútuament com a resposta a la seua influència recíproca. O, en altres paraules, coevolucionen.  |
| La tènia, la cuscuta o el cucut (que parasita nius d'altres espècies amb les seus postes) són exemples de paràsits. De la Wikipèdia. |
I com que tot açò m’ha vingut al cap –ja sabeu que sóc un poc tortuós-- pensant en la crisi, en l’economia i en els corruptes, inútils i incompetents que, després d’enfonsar-nos-en, pretenen fer-nos creure que podran fer-nos surar de nou, em permetreu que estire una mica l’analogia: els autèntics paràsits del sistema, els què durant anys se’ns havien instal·lat ben endins per explotar-nos de mil maneres diferents, han abandonat finalment la prudència de la tènia i ens han posat, més que mai, a la vora de l’abisme. Cegats per l’avarícia, afavorits per la ignorància i la desídia, han travessat tots els límits raonables; però en amenaçar la nostra pròpia supervivència (la de la majoria de la gent, que és la què en última instància els manté) s'han posat ells també en perill. Ells, els paràsits, ho saben, i per això tractaran de tornar a endormiscar-nos amb les seues suposades solucions a una situació que només ells han provocat. Però aquesta solució només implica, en el millors dels casos, poder retornar algun dia a un estat que, a la llarga, només els afavoria a ells però que ens havíem habituat a tolerar com a inevitable. Per això, ara que finalment se’ns han mostrat obertament com el que realment són, ara que coneixem fins on poden arribar, potser convindria anar pensant en l'opció de desfer-nos-en definitivament d'ells i de qualsevol altre paràsit. Per més prudents, amistosos i suposadament simbiòtics que vulguen mostrar-se.
