Biològicament parlant, els
paràsits són éssers vius que, almenys durant alguna fase del seu cicle vital, exploten o obtenen un benefici a costa d'altres organismes –els
hostes-- als quals causen algun tipus de perjudici. El
parasitisme no és, en absolut, l’únic tipus d’
interacció biològica entre espècies: tots els organismes que formen part d’un ecosistema s’hi troben lligats per vincles més o menys estrets, des dels predadors que s’alimenten de determinades preses, fins a aquells que estableixen una relació de cooperació i benefici mutu que anomenem
simbiosi i els exemples de la qual --alguns d'ells, certament remarcables-- solen ser àmpliament tractats en manuals i documentals divulgatius. Però a la vista de la quantitat d’espècies que l'han adoptat, no hi ha dubte que el parasitisme constitueix una de les estratègies evolutives més eficaces i reeixides.
En molts grups diferents hi ha espècies que han evolucionat cap al parasitisme: a banda dels innombrables protozous i bacteris que han adoptat aquesta forma de vida, hi ha exemples abundants de paràsits entre els
artròpodes (
polls o
caparres, per exemple), els
nematodes o els
platihelmints; però també hi ha
plantes, peixos (com el mític i temible
candirú amazònic) o ocells, que es comporten com a paràsits durant tota o alguna part de la seua vida. Quant als hostes, pràcticament totes les espècies conegudes són parasitades per alguna altra, i no són estranys els casos de paràsits d'altres paràsits. La nostra mateixa espècie hostatja habitualment desenes de paràsits externs o interns, molts dels quals poden acabar causant
malaties greus com la
malària o la
escabiosi. La majoria de paràsits han evolucionat a partir d’avantpassats que no ho eren, i han anat desenvolupant
diverses adaptacions a aquest mode de vida. Per exemple, és freqüent que molts òrgans s’atrofien (per a un endoparàsit que viu al sistema digestiu d’una altra espècie, disposar d'un sistema locomotor o de certs sentits com la vista és innecessari) mentre que d’altres, com els mecanismes que faciliten la fixació als hostes --ganxos o ventoses, posem per cas-- poden aparèixer o desenvolupar-se de forma extraordinària.
Malgrat la inevitable truculència amb que sovint s’afronta aquesta qüestió, l’estudi evolutiu de la relació entre els paràsits i els seus hostes té aspectes realment fascinants. Habitualment, i com succeeix amb altres tipus d’interrelacions ecològiques, paràsits i hostes es troben implicats en una
competició per la supervivència que porta als primers a buscar la màxima eficàcia en la seua estratègia d’explotació, mentre els segons tendeixen a desenvolupar mecanismes de defensa que reduisquen la incidència d’aquells. En última instància, paràsit i hoste s’adapten mútuament com a resposta a la seua influència recíproca. O, en altres paraules,
coevolucionen.
 |
La tènia, la cuscuta o el cucut (que parasita nius
d'altres espècies amb les seus postes) són
exemples de paràsits. De la Wikipèdia. |
En alguns casos, aquesta coevolució pot acabar conduint a una situació estacionària relativament estable entre hostes i paràsits: sota determinades circumstàncies, els primers poden adaptar-se per tal de tolerar sense grans danys la presència del segon. Però també pot donar-se el cas que els paràsits vagen desenvolupant trets que els facen menys virulents o perjudicials; cal tindre en compte que, per a un paràsit, l’hoste representa l’ambient on viu, del qual s’alimenta i en el què eventualment s'hi reprodueix, per la qual cosa la destrucció d’aquest pot representar també la seua pròpia desaparició. Com succeeix amb moltes altres relacions d’explotació entre espècies (com ara en la predació) els paràsits que, tot i obtindre un benefici explotant els seus hostes, opten per evitar la destrucció ràpida i definitiva d’aquells –els paràsits
prudents— tenen una major oportunitat de supervivència a llarg termini. Per contra, un paràsit que infecte els seus hostes amb tanta virulència que acabe amb ells (i que no dispose d’un mecanisme ràpid i efectiu per trobar-ne de nous) s’enfronta al perill de desaparèixer també: mai ha estat una bona estratègia estirar més el braç que la mànega.
I com que tot açò m’ha vingut al cap –ja sabeu que sóc un poc tortuós-- pensant en la crisi, en l’economia i en els corruptes, inútils i incompetents que, després d’enfonsar-nos-en, pretenen fer-nos creure que podran fer-nos surar de nou, em permetreu que estire una mica l’
analogia: els autèntics
paràsits del sistema, els què durant anys se’ns havien instal·lat ben endins per explotar-nos de mil maneres diferents, han abandonat finalment la
prudència de la tènia i ens han posat, més que mai, a la vora de l’abisme. Cegats per l’avarícia, afavorits per la ignorància i la desídia, han travessat tots els límits raonables; però en amenaçar la nostra pròpia supervivència (la de la majoria de la gent, que és la què en última instància els manté) s'han posat ells també en perill. Ells, els
paràsits, ho saben, i per això tractaran de tornar a endormiscar-nos amb les seues suposades solucions a una situació que només ells han provocat. Però aquesta
solució només implica, en el millors dels casos, poder retornar algun dia a un estat que, a la llarga, només els afavoria a ells però que ens havíem habituat a tolerar com a inevitable. Per això, ara que finalment se’ns han mostrat obertament com el que realment són, ara que coneixem fins on poden arribar, potser convindria anar pensant en l'opció de desfer-nos-en definitivament d'ells i de qualsevol altre
paràsit. Per més prudents, amistosos i suposadament
simbiòtics que vulguen mostrar-se.
