Granotes i prínceps (235è joc literari)

Tots els historiadors coincideixen, això no obstant, en una observació primordial: si els últims membres de la dinastia regnant no s'hagueren distingit per la seua fe candorosa en els contes de fades i la més absoluta ignorància sobre la toxicitat de les granotes dendrobàtides (molt abundants en el país), la instauració de la República hauria pogut retardar-se encara durant molts decennis o, fins i tot, no haver-se produït.

(La meua primera participació en un dels "jocs literaris" que proposa Jesús M. Tibau al seu magnífic blog Tens un racó dalt del món. Amb permís de feines, ocupacions i maldecaps diversos, faig propòsit de que no siga l'última...)

Violes

Tot i que potser amb menys entusiasme que altres temporades, les violes que entapissen una gran part del pati han encetat, com cada any per aquestes dates, la seua delicada floració. Ja hi eren, quan nosaltres vam arribar a la casa, i des de llavors no han necessitat cap cura ni atenció especial per acabar ocupant qualsevol racó fresc i ombrejat del jardí; la qual cosa és com dir, pràcticament, qualsevol racó, sempre que siga accessible a les seues petites llavors (especialment adaptades per ser dispersades per les formigues) o als característics estolons que donen lloc a noves plantes. De fet, tota la dedicació que requereixen les violes del pati es limita a anar esclarissant-les de tant en tant, per tal d'evitar que envaïsquen llocs inoportuns o que acaben eclipsant, amb la seua exuberant expansió, altres espècies que hem anat plantat ací i allà.

Es coneixen unes 400 espècies distintes de violes o violetes, totes elles enquadrades pels botànics dins el gènere Viola. Moltes formes tenen un elevat interés ornamental, per la qual cosa han estat objecte de cultiu, en ocasions --com succeeix amb algunes espècies europees i mediterrànies-- des de molt antic. Les violes són un grup ben representat en els nostres ecosistemes: entre les espècies més habituals hi ha la viola boscana o Viola alba, molt freqüent en els boscos riberencs i els clars de carrascars de tot el País. D'altres espècies, no sempre fàcils de distingir entre elles ni per als propis especialistes, apareixen en herbassars frescs i orles forestals de les nostres muntanyes, però també en brolles –com Viola arborescens, un petit matoll llenyós i de fulles linials propi de zones baixes— o roquers, com l’endèmica Viola jaubertiana, exclusiva de la mallorquina Serra de Tramuntana.

Viola odorata. De la Wikipedia.

El tret més distintiu de les violes és la forma inconfusible de les seues flors, d’un color tan característic –el violat— que els deu el nom. Tot i això, no són rares les formes de flor blanca, i en algunes espècies poden ser també groguenques, o combinar diversos colors. De fet, el conegudíssim pensament de jardí és també una espècie híbrida de viola (Viola x wittrockiana), les diferents varietats de la qual van originar-se en el segle XIX a partir de creuaments entre espècies europees i asiàtiques. Però l’espècie més coneguda a les nostres terres, cultivada des de temps immemorials en patis i corrals per la bellesa de les seues flors aromàtiques i per les seues virtuts medicinals, és la denominada viola d’olor (Viola odorata). De fet, violes d’olor semblaven ser també les que creixen al meu pati, per bé que en tractar de confirmar-ho va posar-se de manifest la ja esmentada dificultat per identificar sense vacil·lacions algunes espècies: a hores d’ara, m’incline per pensar --coses de botànics-- que es tracta més bé de la viola suau (Viola suavis), una altra espècie molt semblant i cultivada també des d’antic, o potser fins i tot d’alguna forma híbrida entre totes dues.

La simbologia associada a aquestes petites flors és realment fecunda, i es remunta --com quasi sempre-- als mites grecs. Val a dir, simplement, que les violes, potser pel seu caràcter primerenc i anticipatori de la primavera, han estat revestides per moltes cultures amb un fort significat místic, i sovint se les associa també amb valors com la fidelitat i la modèstia; tret, aquest últim, que sembla especialment escaient a l'hàbit i la floració de la planta. Potser és per això --per la baixa cotització de la modèstia en aquests temps tèrbols i incerts-- que també les violes semblen haver quedat, no sé com dir-ho, antiquades. I fem malament d'ignorar aquesta "filla gentil del primer alè càlid de l'any", com l'anomenava Pellicer, capaç de trencar amb el seu color i el seu aroma les gelors de l'hivern, però també de véncer d'altres fredors de cors i ànimes: des del meu punt de vista, pocs gestos tenen un efecte tan benèfic i alentador com regalar, o deixar-se regalar, un pomellet de violetes. Com sempre, sense targeta...

Per cert: les populars 'violes africanes', anomenades pels botànics Saintpaulia ionantha i originàries de l'Àfrica Oriental, no guarden cap relació de parentiu amb les autèntiques violes tot i recordar-les vagament (de fet, l'epitet específic ionantha significa, en grec, "flor de viola"). Mentre que aquestes pertanyen a la família de les Violàcies, les saintpaulia són Gesneràcies, una família majoritàriament tropical l'únic representant de la qual a Europa Occidental és la relíctica i interessantíssima orella d'ós (Ramonda myconi) dels Pirineus i altres muntanyes catalanes.

Contra el fred, muntanya

Set graus sota zero marcava el termòmetre, ahir de matinada, en entrar a Andalusia per Almaciles. I encara va baixar una mica més --fins els deu graus negatius-- unes hores després, ja al capdamunt de la serra. Però va ser sobretot el vent gèlid i obstinat, i allò que ara s'anomena sensació tèrmica, el que ens va privar de gaudir, amb la calma que hauriem volgut, de la satisfacció del cim i d'unes vistes realment excepcionals. Amb tot, una ascensió senzilla però exigent --pel desnivell i pel pendent-- i les perspectives de Sierra Nevada, Cazorla, Segura i la resta de serralades que s'albiren des dels 2.383 metres de la Sagra, justifiquen sobradament una visita que feia massa temps que tenia pendent. Quant a la neu, més aïnes escassa, però suficient per fer més agradable la pujada (en el nostre cas, pel conegudíssim i concorregut "embudo", una estreta i empinada canal que s'obri en el vessant nord de la muntanya) i evitar el sempre incòmode pas pels runars i les tarteres que sovintegen en aquesta banda de la serra. De fet, és sobre aquestes formacions geològiques, com també sobre una vegetació que pel que vaig veure mereixerà una visita més calmada, que el pas reiterat de muntanyers i excursionistes comença a deixar sentir els seus efectes, els quals --ho he de reconéixer-- també nosaltres vam contribuir a accentuar. I en arribar de nou a la base de la muntanya, ningú pensàvem ja en quina temperatura feia...

Hui, al Montcabrer, també feia fred, però no tant. I tot el que feia, l'han esbandit els companys i companyes dels Centres Excursionistes d'Alcoi i Ontinyent i el Centre Cultural Castallut, que s'hi han aplegat al cim de Mariola dins els actes de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Promoguda per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per tal de "refermar any rera any la voluntat d'un poble per mantenir ben viva la nostra llengua i en homenatge a Pompeu Fabra", la renovació ha estat organitzada enguany pel Centre Excursionista de Castelló, amb la col·laboració d'altres col·lectius excursionistes valencians. Com que ja hi haurà qui ho contarà amb més detall i traça, només diré que ha estat emocionant. I en arribar de nou a la base de la muntanya, he pensat en els altres freds (aquells dels què parlava divendres, aquells que no depenen de la temperatura i que malden cada dia per seguir glaçant-nos els ànims i la determinació), i en que potser demà seran menys inclements gràcies a l'escalfor que he pogut recollir, aquests dies, passant fred a dalt de les muntanyes...

Domar futurs

És difícil no pensar-ho: vist des de l'avui, el demà espanta. Els desànims, les perplexitats i les indignacions del present projecten una ombra massa fosca sobre el futur com per no imaginar-lo inhòspit i amenaçador --i, el que es pitjor, com a simplement indefugible. Realment, des d'aquest ara i en aquest ací, i més enllà de desitjos genèrics i proclames més o menys benintencionades, costa trobar algun signe que moga a l'optimisme en l'esdevenidor: la temptació de deixar de lluitar, de fondre's amb el llit i escoltar la pluja és, de vegades, pràcticament irresistible. No seré jo qui qüestione aquesta opció, ni voldria caure tampoc en buits al·legats sobre la necessitat de no resignar-se, siga el que siga el què això signifique. Però encara crec, emparat en l'etimologia, que pre-ocupar-se pel demà només pot significar ocupar-se de l'avui; i que no hi ha cap altra tècnica realment eficaç per a la doma --i monta-- del futur, que amansir i sotmetre prèviament el present. Perquè futur i incert no deixen de ser, si bé es mira, termes profundament redundants. Per sort, diria jo.

Ho he dit, darrerament, més d'una vegada: vull creure que una manera de no deixar que ens roben també el present --i per tant, i d'alguna forma, d'anar guanyant el futur-- és tractar de viure cada dia tan intensament com les circumstàncies ho permeten. No sempre és fàcil, però convé intentar-ho. Pel moment, a mi m'espera un cap de setmana muntanyer: dissabte, piolet en mà a buscar la neu en La Sagra; diumenge, amb la Flama de la Llengua a Montcabrer, on recordarem també a l'Ovidi... Probablement, dilluns no seré persona; però el que va davant, va davant, i ja vos contaré. Bon cap de setmana! 

Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.

Imatge de la xarxa