Digueu-me tortuós, però quan has passat tot el matí faener sentint parlar de l'amenaça d’
acomiadaments massius i
intervencions imminents, no és fàcil anar a viure en directe
l’últim dia dels Moros i Cristians alcoians i no posar-te a pensar en la possibilitat de foragitar a trabucades –en principi, sense metralla-- la colla d’inútils, irresponsables i indecents que ens han emmerdat fins el coll i que, segons tots els senyals, acabaran sortint-se’n com si res mentre els demés paguem un preu altíssim per les seues disbauxes. Amb tot, he decidit fer un esforç per deixar momentàniament de banda aquests torbadors pensaments, i limitar-me a gaudir de les últimes hores del sempre espectacular
Alardo amb què tradicionalment es tanquen les festes del meu poble.
Com he dit altres vegades, si hi ha res que enyore dels meus temps de fester actiu és precisament aquest dia i les inesborrables sensacions que provoca. És cert que les restriccions legals (la quantitat de pólvora que pot utilitzar cada fester està limitada ara a
un quilo) i la disminució incessant de participants, han reduït visiblement la seua espectacularitat. Però fins i tot així, l’olor a pólvora, l’estrèpit dels arcabussos, el ritme quasi musical d’un bon
disparo –impagables les salves sincronitzades davant del castell-- segueixen resultant una atracció massa forta com per deixar-la passar, encara que siga només una estoneta i vista des de fora. Enguany, però, no he apurat fins a l’
aparició de Sant Jordi --tan ingenua com emotiva-- sobre els merlets del castell, perquè per una vegada m’estime més ser testimoni de les esperades aparicions, quasi sempre igualment miraculoses, de Messi en l’àrea del Chelsea. En això estem, i ja veurem com queda, tot plegat.
El cas és que, un any més, s’acaben les festes del meu poble. No ha estat, tampoc aquest, l’any de veure baixar per Sant Nicolauet la primera
esquadra de dones, ni de poder escoltar les
ambaixades en valencià (“
aquell, davant qui plora/tant de cristià vassall/i poruc s'estremeix/pel valor invencible del seu braç”), com tampoc, i en general, de veure la festa de nou en mans del poble que la fa i la viu, alliberada finalment de
dogmes, essencialismes i hipocresies. Però ja falta un any menys per aconseguir-ho, i des de demà mateix reprendrem aquestes batalles, i moltes altres que ens venen damunt. I ja sabem que, en aquest cas, no les guanyarem només fent molt de soroll; però tampoc no sobra fer-ne, i dissabte és
un bon dia per seguir demostrant-ho.
