Sendes (no)velles

Malgrat totes les vegades que havia caminat per la serreta de Sant Antoni, en l'extrem oriental del Carrascal de la Font Roja, mai no havia parat atenció a aquell senderol, quasi perdut, que s'endinsava en la pineda un poc per damunt del solitari mas de Nyego. Però en començar a preparar una guia de la zona, ja fa uns quants anys, es va plantejar la conveniència d'incloure-hi algun recorregut per aquell sector del parc natural, molt menys conegut però d'un innegable interès ambiental i paisatgístic; i aquell viarany, embardissat pels càdecs i les coscolles però amb senyals d'haver estat un camí freqüentat i de bona traça, semblava una opció idònia. Després de valorar, amb el propi parc natural --Juan Luis Albors era, llavors, el seu director-- els possibles efectes negatius de donar difusió a aquell itinerari, ens vam decidir a incorporar-lo al llibre, tot advertint del seu estat ("des del bell inici, el caminal discorre sobre una estreta però còmoda plataforma recolzada sobre una filera de pedres que, a l'esquerra de la marxa, fan de muret de contenció. A hores d'ara, però, la vegetació ha envaït la traça, fins el punt que en molts llocs cal fer un petit esforç per resseguir-la") però amb la idea que acabara esdevenint un dels trajectes recomanats per l'espai natural.

Diumenge passat, després de molt de temps sense trescar per aquells indrets, vaig tornar a Sant Antoni per buscar l'estret corriol de les Clapisses; però el que vaig trobar va ser un sender magnífic, abalisat com a PR i amb traces de ser un camí conegut i concorregut. Sabia, per referències, de l'esplèndida tasca que la brigada del parc --amenaçada, com la resta, per les indignes retallades que ja s'han endut per davant a una part del personal de l'espai protegit-- havia fet recuperant-lo, però reconec que així i tot em va sorprendre el resultat. La resta, però, seguia com ho recordava: les esplèndides vistes sobre la valleta de la Canal allà on la pineda s'esclarissa, els carrascars esquerps i rabassuts del solell de la serralada, el camí que es prolonga, evitant les zones més sensibles (les Penyes de la Buitrera, ocupades des de fa molts anys per una parella d'àguiles de panxa blanca que em va acompanyar durant un tram de la caminada) fins el cim del Menejador. I, de tornada al Pla del Ginebrar, la possibilitat de completar el recorregut carenejant --a estones per bon camí, d'altres sobre un enutjós però assequible rascler-- fins tornar, de nou, al punt de partida: hi ha sendes velles, sendes novelles, i sendes que poden ser, alhora, totes dues coses.

Primer aniversari, hui, d'aquella anticipada #primaveravalenciana que alguns han volgut donar per morta però que té encara molta vida i un llarg camí per davant. I jornada, també, d'inquietants esdeveniments còsmics, alguns esperats des de fa temps i d'altres imprevistos i sorprenents: alerta amb el cel, no emprenyem... Bon cap de setmana!

Saber llatí

Imatge de la xarxa

La veritat és que, més enllà d'un interès genèric per les coses que passen al món (i, si voleu, d'una innegable curiositat pels ritus i tradicions que envolten aquests esdeveniments), no puc dir que la inesperada renúncia de Benet XVI forme part de les meues preocupacions actuals. Malgrat això, l'excepcional desplegament informatiu amb que la majoria dels mitjans de comunicació estan cobrint la notícia, fa pràcticament impossible no estar al corrent de tots els detalls del cas, fins i tot els més pintorescos i anecdòtics. Ha estat precisament escoltant la ràdio, aquest migdia, que he sabut d'un d'aquests detalls curiosos, que probablement també coneixereu, però que no em puc resistir a comentar: segons he sentit --i he pogut confirmar ara en la premsa escrita--, la periodista italiana Giovanna Chirri, de l'agència Ansa, va poder donar la primícia de la renúncia perquè era l'única entre els periodistes presents que entenia llatí, llengua en la què el Papa va fer la seua declaració. Segons conta, i davant la impossibilitat de contactar amb el portaveu del Vaticà per a confirmar-ho, va demanar el seu redactor en cap que confiara en el seu coneixement del llatí. Aquest ho va fer, i a les 11:46 del matí d'ahir, l'agència llançava la notícia en exclusiva per a tot el món.

Diuen que Luigi Contu, director d'Ansa, ha qualificat el succeït com "la venjança de la cultura davant la preparació dels futurs periodistes". Però a banda d'aquesta reivindicació general, que també subscric, d'una formació cultural àmplia per a qualsevol camp, el que m'ha agradat especialment del cas és que, per una volta, algú que comptava amb una formació més adequada --i trobe que saber llatí, una de les dues llengües oficials del Vaticà, ho és-- ha pogut fer la seua faena millor que la resta, tot i que és molt probable que, en condicions normals, amb parlar més o menys bé l'italià --l'altra llengua oficial vaticana-- i confiar en les notes de premsa oficials, deu ser suficient per anar fent. I he pensat també en tanta gent que, sense comptar amb la formació necessària i sovint sense gens ni mica de vergonya, està ocupant llocs de treball --o exercint càrrecs públics-- tot confiant que, amb sort i un poc d'astúcia (saben llatí, es diu), no es notarà massa la seua incapacitat; però és molt probable que, tard o d'hora, algú o alguna cosa farà evident (potser contra tot pronòstic) la seua incompetència, i llavors serà qui realment en sabia, de llatí, qui se'n sortirà. Espere. O millor dit: amén.

Al remat, tot açò

Enmig del gran silenci, enmig de la gran calma,

intente creure encara, intente creure que

és necessari escriure si un té ganes d'escriure,

i que cal oblidar que, al remat, tot açò,

l'humil món que volem, se l'endurà la trampa

i no en quedarà res, absolutament res. 

Vicent Andrés Estellés.

D'un dels poemes que més m'agraden (“L'alba d'un dia com un altre”) de l'extraordinari i fins fa poc inèdit Inventari Clement (de Gandia), retrobat i editat per Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig: per si encara no la coneguéreu, ací podeu seguir els detalls de la història –fascinant-- que envolta la troballa de l'original a l'Arxiu de Gandia, contada per qui la va viure de primera mà.

Al remat: creure si es pot, oblidar quan cal, i tractar, simplement, de ser feliç. Dit siga vagament.

Rastres

Una de les poques estones que m'he pogut deslliurar, aquesta setmana, de papers i ordinadors, em va dur a les rodalies de Monòver i el Pinós per tal de cercar dades per a una aproximació a la distribució històrica d'algunes rapinyaires, en la que està treballant un bon amic. L'objectiu, bàsicament, era seguir el rastre dels nius d'àguila de panxa blanca; però no solament dels actuals, sinó també dels que hi havia per aquestes serres fa seixanta o setanta anys, i que coneixem tant per referències de la gent de la terra, com pels testimonis que van deixar investigadors i visitants il·lustres com Tono Valverde o el mateix Félix Rodríguez de la Fuente, qui va mantindre durant molts anys una estreta relació d'amistat amb falconers d'aquestes comarques. De fet, el millor del dia va ser evocar, gràcies a les cartes manuscrites de Félix que ens va mostrar, com un autèntic tresor, el fill d'un d'aquells falconers, els detalls d'algunes d'aquelles escapades en els anys 50 i 60 per les serres del Reclot, Oriola o Callosa. Per a mi, que reconec en Félix un dels referents que em va dur a dedicar-me a aquestes coses, poder tindre a les mans aquells papers va resultar especialment emocionant; però també ho va ser poder comprendre un poc millor la seua vinculació, de la què sabia ben poc, amb aquestes terres del Vinalopó i el Baix Segura. I és que, per sort, sempre ens queda molt per conéixer, fins i tot de les coses que millor creiem que coneixem. O potser especialment d'aquestes.

La meua relació amb el 'rock progressiu' és un poc contradictòria. Mai no he estat capaç d'escoltar un disc complet de Yes, Genesis, Kansas o King Crimson; però m'agraden algunes coses dels primers Supertramp o d'Emerson, Lake & Palmer, i tinc una reconeguda debilitat per Pink Floyd. Però sobretot, m'ha fascinat sempre la música inclassificable de Jethro Tull, als qui, malauradament, no m'ha estat possible anar a veure en cap dels concerts que estan donant aquests dies; a la pròxima serà. Bon cap de setmana i feliç Carnestoltes!

Assaig i error

Resulta curiós imaginar com algú, fa més de cinc-mil anys, va encertar a veure en uns arbustos frugals de petits fruits secs, generalment amargs i potencialment tòxics, els trets que acabarien donant lloc a allò que a hores d'ara coneixem com ametlers. Hi ha evidències  arqueològiques que demostren que, abans de ser domesticats, aquests fruits eren recollits i consumits per les poblacions humanes de l'Orient mitjà, on viuen les espècies silvestres més relacionades amb els nostres arbres. També es coneix el mecanisme genètic que fa que algunes varietats d'aquest grup de plantes produisquen ametles sense amigdalina, glucòsid responsable de l'amargor dels fruits i que, en degradar-se, pot donar lloc a substàncies tòxiques --i fins i tot mortals, si es consumeixen en quantitat suficient-- com l'àcid cianhídric. Però tot i les diverses hipòtesis al respecte, no s'ha pogut esbrinar encara quina de les nombroses formes silvestres de Prunus que viuen a prop  del creixent fèrtil podria haver estat l'avantpassat dels ametlers cultivats; com tampoc se sap res del procés mitjançant el qual aquells primers agricultors --i, abans d'ells, els recol·lectors que també les consumien-- aprendrien a seleccionar els arbres d'ametles dolces i aptes per a l'alimentació. Ho pensava, aquesta vesprada, passejant pels bancals que esclaten ara de flors: probablement, la història de la domesticació dels ametlers, com la de l'agricultura en general, està sembrada d'anònims i heroics mals de ventre. Quan no de coses molt pitjors.