Bolumini

Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado

culpe al barro colorado

bien puede ser;

mas que no entendamos todos

que aquestos barros son lodos,

no puede ser.

Màgia (274è joc literari)

Localitza el vestit que t'agradaria posar-te per assistir al ball, selecciona l'animal més escaient per a ser transformat en el complement que necessites (des d'un elegant cotxer fins un esplèndid corcer), i tot seguit envia un whatsapp a la teua Fada Madrina, que es materialitzarà allà on et trobes i et convertirà, en un tres i no res, en l'autèntica sensació de la festa. Cinderella3G, una aplicació mòbil imprescindible per a les ventafocs actuals. Per a Android o iPhone.

(per a un nou joc literari de Jesús M. Tibau)

No és només temps per escriure, allò que em falta darrerament; és, sobretot, temps per pensar. O per no pensar, segons es mire. La consigna, en tot cas, és clara: passe el que passe, siga com siga, no deixar-se guanyar per la tristesa. Bon cap de setmana!

De vall a vall

Ja se sap que gaudir de la muntanya no és sempre una qüestió de cotes i altituds. Amb freqüència, un relleu abrupte, unes vistes privilegiades o un interès ambiental o cultural remarcable, compensen de sobres la modesta entitat de moltes de les nostres serralades, i les converteixen en objectiu desitjable per a excursionistes i caminants. La serra de Corbera és, en aquest sentit, un exemple ben palès: malgrat no superar els 625 metres, la seua complexitat orogràfica (reflectida, per exemple, en els diferents topònims que s'apliquen a les valls i alineacions menors que la conformen) i una ubicació privilegiada sobre la plana litoral i la Ribera del Xúquer, atorguen a aquest estrep meridional de la extensa serralada Ibèrica unes característiques singulars. A les quals cal afegir, a més, una elevada concentració de valors patrimonials, tant naturals --la presència de formacions com els bruguerars o les freixedes de flor, així com de diversos endemismes vegetals com ara els conillets blancs (Antirrhinum valentinum), han fet d'aquesta serra una localitat botànica de primer ordre-- com culturals i històrics, des de castells medievals a l'extraordinari monestir de la Murta, situat en la valleta d'igual nom.

Amb aquests antecedents, la travessia que férem divendres passat --ventós i ennuvolat Divendres Sant-- amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, era una aposta segura. Aprofitant les nombroses sendes que recorren la muntanya, moltes d'elles abalisades i de bon caminar, vam completar un preciós trajecte que ens va dur des de Tavernes de la Valldigna fins a Alzira, tot travessant alguns dels paratges de més renom de la contrada: la serra de les Creus i la font de la Sangonera, els crestalls del Massalari, la Ratlla i l'original observatori de l'Ouet, la sorprenent vall de la Casella i, després de travessar el conegut Pas dels Pobres, la màgica vall de la Murta, potser un dels racons més singulars --per història i per natura-- del país, i de la qual em deixe pendent un comentari més detallat. Vistes obertes sobre els arrossars de la Ribera i les marjals de la Safor, no poques plantes interessants començant a florir i, en resum, una esplèndida caminada per aquestes muntanyes que Blasco Ibañez va comparar –ho recorda el botànic i farmacèutic José Borja-- amb “los fantásticos castillos imaginados por Doré”, i que amb tota seguretat van inspirar també al gran Ibn Khafaja d'Alzira: “aigua i ombra teniu, amb rius i arbres / l'evitern paradís és a casa vostra”.

Del número 7 del carrer de Francisco Cubells (alcalde de l'antic Poble Nou de la Mar, municipi que fins la seua absorció per València incloïa el Cabanyal i el Canyamelar) al 77 del de Castan Tobeñas, il·lustre jurista espanyol estretament vinculat amb el règim franquista. S'ha completat el trasllat, i després d'una setmana relativament normal, m'incline per confirmar les meues impressions inicials: el nou lloc de treball no està malament i l'adaptació està sent també més ràpida del que pensava. Estrenar edifici –sobretot, si no ha estat dissenyat per Calatrava— sempre és un avantatge, tot i que, a la vista dels precedents, convindria saber també quantes subcontractes han caigut en mans de cunyats, coneguts o amistançats. Pel moment, si més no, tot sembla funcionar raonablement bé; així que, també pel moment, un desfici menys. Bon cap de setmana!

A conveniència

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit

Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.

Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar,  fa un any i mig, estava en  procés de restauració.

Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor". 

Barrufets de l'infern

Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...

M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!