"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 3 de juliol del 2013

Aroma a murta





El vi roig ens va donar com a coixins els massissos de murta, i semblàvem reis sobre el tron dels verds boscatges.
La mà de l'amor ens va enfilar per a la joia: nosaltres érem les perles, i els amors, els fils.
Ens atacaven com llances els pits de les donzelles, movent-nos guerra, i per defensar-nos no vestíem altra cota que les nostres pells de fanak.
Davant nostre es destapaven cares delicioses, que semblaven llunes entre la nit de les trenes.

Abu al Qasim ben al Saqqat, "Festa en un jardí



Vinculada pels antics grecs amb la deessa Afrodita, la rica simbologia associada a la murta remet amb freqüència als assumptes relacionats amb l'amor. Amor, en tot cas, considerat en un sentit indubtablement ampli, atès que abasta, segons fonts i èpoques, des de l'erotisme (segons sembla, la paraula grega myrtonμύρτον, designava tant els fruits de la murta com el clítoris femení) fins la virginitat, tot passant per la fecunditat, el matrimoni o la fidelitat. Per als andalusins, l'ufanosa i perfumada mata (el seu nom àrab, arrayḥān, significa precisament "aromàtic") era un element indispensable en qualsevol jardí, i no és estrany trobar-ne referències plenes de sensualitat en els poetes que els cantaren. Resulta curiós, però, que de tots els usos coneguts de la planta --a més de fer-se servir per aromatitzar licors, la murta ha estat secularment utilitzada com a medicinal per les seues propietats anticatarrals, antisèptiques i astringents-- els únics que semblen vinculats d'alguna forma a allò que simbolitza, són els cosmètics: segons Ibn al-Awwam, la planta és excel·lent per als cabells i fins i tot pot tornar negres els ulls blaus; però sobretot, l'aigua que s'obté de la destil·lació de les seues fulles --l'aigua de murta, antigament produïda en molts indrets de Mallorca-- és un eficaç desodorant, fins el punt que el Xeic Nefzaui recomana encaridament el seu ús per a eliminar les males olors, que poden arribar a fer fracassar una relació amorosa. La qual cosa, ara que sembla que la calor ha arribat finalment per quedar-se, no està de més recordar. Especialment, quan es tracta d'utilitzar els transports col·lectius. O quan passem a prop de segons quins Parlaments. 


Murterars selvàtics a la Vall de la Murta




Hui, 3 de juliol, es compleixen set anys de l'accident del Metro de València que va costar la vida a 43 persones i va deixar 47 més de ferides, sense que ningú haja assumit encara cap responsabilitat. Com diu Maria Josep Escrivà, "Molts dels que no serem a la plaça de la Verge aquesta vesprada hi serem, igualment, en el dol i en la ràbia". I també en l'esperança que, tard o d'hora, es farà justícia, perquè no hi ha res ni ningú capaç d'amagar eternament l'insuportable olor a podridura que fan algunes coses.



 










dissabte, 29 de juny del 2013

Aprenent (en verd)




Ja ho apuntava l'altre dia, abans de marxar cap al nord: partim de situacions --polítiques, socials i econòmiques-- diverses i no sempre equivalents, però molts dels nostres problemes són comuns i comparables, i sempre és bo saber com se'ls està tractant de fent front en altres llocs i des de perspectives sovint molt diferents. Compartir aquests dies amb la gent d'Europarc i els tècnics de moltes comunitats autònomes ha estat, en aquest sentit, interessant i profitós, no solament per la possibilitat de conèixer sobre el terreny algunes iniciatives envejables --sempre m'impressiona l'extraordinària combinació de solvència i entusiasme de les companyes i els companys que es dediquen a aquestes coses en Euskadi-- sinó sobretot per les reflexions compartides i les idees recollides. Són temps difícils (ací i arreu) i tot fa pensar que encara ho seran més; però precisament per això resulta més necessari que mai trobar eines noves per fer front a problemes nous, i també a no pocs d'antics. I Urdaibai, vist de la mà de qui el coneix millor que ningú, encara sembla més esplèndid; però d'això, si de cas, ja anirem parlant-ne, que ara tinc molt de verd per digerir. Bon cap de setmana!








dimarts, 25 de juny del 2013

Astres




De tots els fenomens còsmics que s'han esdevingut aquests últims dies (ja sabeu: el solstici d'estiu, la lluna plena en perigeu i l'eclipse de Blasco), ha estat aquest últim el que m'ha resultat més interessant i commovedor. És tan poc encara el que coneixem sobre aquesta classe d'esdeveniments --esdeveniments raríssims, si més no en aquest hemisferi-- que el seu estudi representa un repte intel·lectual de primera magnitud. Penseu, per exemple, en el seu caràcter excepcional i pràcticament impredictible: solsticis i perigeus són fenomens cíclics que tenen lloc amb una periodicitat coneguda des de temps immemorials. De l'eclipse de Blasco, en canvi, ho ignorem quasi tot: se sap que no és la primera volta que passa, però ningú pot assegurar, a la vista de la innegable tenacitat de l'astre en qüestió (i de la seua òrbita, més aviat erràtica), que aquesta siga la darrera. I aquest és, només, un dels misteris que envolten un fenomen que, pel que va veient-se, no sembla que vaja a culminar amb un discret i melancòlic enfosquiment del personatge; enfosquiment, per cert, que no ha estat causat per l'espesa ombra projectada sobre l'exconseller pel saqueig dels fons de cooperació, sinó per una mera qüestió de disciplina interna. 

Tot fa pensar, doncs, que l'eclipse va per a llarg, malgrat els desitjos evidents d'aquells que fins fa pocs dies eren els seus fervents coreligionaris. Fins i tot gosaria aventurar que, si tot segueix així, el procés pot acabar provocant, entre els seus antics companys de files, un efecte devastador comparable al de la col·lisió d'un cometa o l'explosió d'una supernova. Caldrà anar seguint-ho, en tot cas, perquè ja se sap que en aquestes coses siderals, la més mínima variació en qualsevol paràmetre fa que calga reformular totes les hipòtesis, i tampoc seria la primera vegada, sobretot quan hi ha jutjats pel mig, que apareix algun forat negre i s'ho acaba engolint tot (responsabilitats penals incloses). Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos.





Anava jo buscant punts d'inflexió, i m'he trobat sense esperar-ho amb un petit però interessant parèntesi: demà de bon matí agafe el cotxe i enfile cap a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai, en Biscaia, on m'han convidat a intervindre en un seminari sobre la xarxa Natura 2000 que organitzen els companys d'Europarc. Potser la setmana que ve, en veure la faena rebalsada, no pensaré el mateix; però trobe que ja m'aniran bé, aquests dies, per pensar en allò que fem i en com podriem --amb astres i tot-- fer-ho un poc millor. Si de cas, ja vos contaré. 





divendres, 21 de juny del 2013

Reforma laboral (relats conjunts)




--I aquells que estan a la biga?

--Aquells són els que tenen el contracte suspès. En això, la reforma laboral ens ho ha posat molt bé, als empresaris, perquè només hi ha que al·legar "causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció" i ja els podem tindre així, suspesos, fins que ens tornen a fer falta.

--Ja, entenc. I si no els necessitàreu una altra volta?

--Res, amb la nova normativa de "mobilitat geogràfica" ho tenim també resolt: sacsegem una mica la biga, i fem que caiguen. Ara, abans d'estimbar-los --vull dir, de "reubicar-los"-- has de tindre la precaució d'omplir el formulari justificatiu que ho fas per millorar la competitivitat, la productivitat o l'organització tècnica de l'empresa. Que ningú no puga dir que ací no fem les coses com cal...


(Per a la proposta de juny de Relats conjunts)



Ves a saber per què, hui em ve de gust l'Ovidi: "caurem en moltes faltes i pararem les galtes, mentre fem palauets per aquests senyorets". I,  mentre esperem el nostre temps, bon cap de setmana i millor entrada d'estiu. 





dimecres, 19 de juny del 2013

Història (de la bona)


Ho veig, això dels íbers, i puge l'aposta: el que hi ha pintat al santuari d'art rupestre del Pla de Petracos --sis mil anys, si fa no fa-- són, clarament, quatribarrades. Què, com vos quedeu?



D'acord, no hi ha que prendre-se'ls a broma. Però no em negareu que aquesta vegada s'han superat a ells mateixos...