La televisió com a símptoma

Aquesta vesprada, quan he arribat a casa, he posat Canal 9. I no ha estat fàcil, perquè després de tants anys sense fer-ho, no sabia ni quin canal havia de prémer. L'he trobat, al remat, i ara mateix, mentre escric açò, escolte de fons el programa especial que els treballadors de la cadena --els que han quedat; trobe a faltar molts amics i amigues que s'han deixat la pell pel camí i als què m'agradaria escoltar també-- està emetent aquesta vesprada, amb opinions de gent del carrer i moltes veus que, des de fa anys, han estat vetades en el que ha estat de tot menys un mitjà de comunicació objectiu, plural, en valencià i al servei dels valencians. He llegit reflexions, comunicats i opinions de tota mena sobre la decisió del govern del Partit Popular de tancar la cadena; compartisc la incomoditat --podria escriure perfectament 'el fàstic'-- de veure a segons quines persones, còmplices covards en el llarg trajecte que ens ha dut fins ací, arrogar-se ara un paper que sembla com a mínim impropi. No sé --i potser no vull saber-ho-- si m'estant deixant escoltar el que estic escoltant ara mateix, amb una estranya sensació d'irrealitat, perquè hi ha algú en el mateix PP molt interessat a aprofitar l'errada descomunal que ha comés Fabra en aquest tema per debilitar-lo encara més. El cas és que, per primera vegada des de fa molts anys, estic veient un Canal 9 que s'assembla, ni que siga vagament, a allò que realment m'agradaria per al meu País. I que, ni que siga només per un moment, vull creure que encara és possible aconseguir-ho.

Pausa

Que pensará o meu muro da minha sombra? 

Pergunto-me às vezes isto até dar por mim
A perguntar-me cousas... 

I com que de vegades em passa com a Caeiro/Pessoa, que de tant pensar i preguntar-me coses em desagrade i m'incomode ("como se desse por mim com um pé dormente..."), aquests dies m'he donat vacances de totes dues coses, i m'he limitat a mirar passar les ombres i a gaudir de la llum, i un poc també de la Fira, i fins i tot de la mar, encara que haja estat en la distància... "E assim, sem pensar tenho a Terra e o Céu". I demà, si de cas, ja pensaré.

Avant la lettre

-- ... de tot això es fa palès que la burgesia és incapaç de continuar sent per més temps la classe directora de la societat, i d'imposar a la societat les condicions d'existència de la seua classe com a llei normativa. És incapaç, de dominar, perquè és incapaç d'assegurar als seus esclaus l'existència en el marc de la seua esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar en una situació en què els ha de mantenir en comptes d'ésser mantinguda per ells...

-- Però què dius? T'has tornat boig? No he entès ni una paraula del que has dit. D'on t'ho has tret, tot això?

--No ho sé, se m'acaba d'acudir i ho he dit tal qual em venia al cap... És molt estrany, no sé què m'ha pogut passar... Tan se val, no em faces cas. Té, agafa una altra tallada de meló; ves a saber quan podrem tornar a menjar-ne...

Un mes més, per a la proposta de Relats conjunts.

Inventari

Dimecres, cap a mitjan vesprada, vaig fer servir l'últim "millor prendre-s'ho amb sentit de l'humor" que tenia a mà. Dijous a migdia ja se m'havien acabat els "passe el que passe no he perdre la paciència" i els "no he de deixar que certes coses m'afecten tant", i a boqueta nit vaig esgotar també els "no val la pena capficar-s'hi". Així que pràcticament tot el divendres vaig haver de passar-lo només amb un parell de "podria ser pitjor" de marca blanca que havia trobat, mig oblidats, en una butxaca dels pantalons. Sort que, dissabte, vaig poder reposar existències, que la setmana s'anuncia complicada i convé tindre reserves al rebost: passeig per la muntanya pel matí, i veure guanyar al Barça per la vesprada; i totes dues coses amb bona companyia, que compta doble. I a més, pujant al Montcabrer, va haver un moment que fins i tot semblava que estàvem en octubre...

 

Com que fa pocs dies que he deixat de ser una de les poques persones al planeta que no havia llegit encara "La pell freda" --que per cert, m'ha agradat-- i atès que, d'ençà que vaig acabar-la, no em treia  del cap Antònia Font (i les sirenes, cantant aproximadament per no existir), havia pensat fer-los servir hui per desitjar-vos bona setmana. Després, però, em vaig assabentar de la relació --evident-- entre l'estelada i el satanisme, i vaig vacil·lar perquè mira, tal com està la cosa, si cal anar a l'infern, doncs s'hi va i avant. Però fa una estona he sabut també que el gran Lou Reed acaba de deixar-nos, i és per ell que m'he decidit finalment. "You're going to reap just what you sow". Fins sempre, mestre. 

Tardor tropical

Recorde un temps en què, en arribar l'octubre, les fulles mudaven de color, les temperatures baixaven, arribaven les pluges --i amb sort, els bolets-- i els cossos anaven difuminant els seus contorns sota capes cada vegada més espesses de roba. Ara, els xops semblen preguntar-se desconcertats si val la pena seguir sent caducifolis o no; les nits tropicals se succeeixen, els paraigües i els bolets brillen per la seua absència, i la pell segueix lluint, orgullosa i incitadora, pels carrers de València. A mi no em costa molt privar-me de suggeridores estampes de boscos tardorals, i puc suportar unes quantes nits sense dormir per culpa de la basca; fins i tot sóc capaç de prescindir, per bé que amb una innegable recança, de la pluja i dels esclata-sangs. Però això de la pell a l'aire a aquestes alçades de l'any no ho duc gens bé, perquè un comença ja a tindre una edat i no guanye per a col·liris i infusions de camamilla. "Vosté té la vista cansada", em diu l'oculista, com si jo no ho sapiguera; i més que la tindré, com no refresque prompte i puga deixar-la descansar una mica...

Col·lecció "tardor-hivern" per a la temporada que ve.
No vull ni pensar com serà la de "primavera-estiu"...