Parentius

Des del punt de vista del seu ús per part dels humans, és habitual és que les plantes que formen part d'un grup determinat compartisquen també una utilitat predominant per a la nostra espècie; la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que moltes d'aquestes utilitats es relacionen amb determinats òrgans o trets anatòmics que no són necessàriament exclusius d'una sola espècie, sinó que solen presentar-se en gèneres o fins i tot en famílies senceres. Un exemple característic d'aquest fet poden ser els fruits (o drupes) del gènere Prunus, del qual formen part, entre d'altres, albercoquers, bresquilleres, ametlers, cirerers o pruneres; o les nombroses espècies del gènere Pinus que creixen a llocs molt diferents del món i dels quals s'aprofita la seua fusta. El gènere Solanum, en el qual s'engloben tomates, albergínies o creïlleres, podria ser un cas similar, per bé que amb un matís important: si en el cas de tomates i albergínies allò que consumim són les seues baies, la part comestible de les creïlleres són, com tothom sap, els tubercles.

Caquier. De la xarxa

Hi ha altres casos, però, en els quals espècies molt pròximes taxonòmicament presten a la humanitat serveis tan diversos que resulten fins i tot un poc sorprenents. És cridaner, per exemple, que productes tan diferents com les cordes de pita i el tequila s'obtinguen de dues espècies d'agaves o atzavares (Agave americana, en el primer cas, i A. tequilana, en el segon) íntimament relacionades i d'aspecte molt similar; o que l'arbre que produeix els caquis (Diospyros kaki) compartisca gènere amb el que subministra l'apreciadíssima fusta d'eben (D. ebenus). El gènere Ipomoea és un altre exemple interessant, ja que a banda dels moniatos (I. batata), dels quals parlàvem l'altre dia, s'hi poden trobar espècies profusament utilitzades com a ornamentals, com ara les glòries del mati (I. purpurea i I. tricolor), junt amb d'altres d'interès medicinal, com la jalapa (I. purga), de l'ús principal de la qual dóna compte el propi nom científic.

I hi ha, encara, més casos ressenyables: les nostres figueres (Ficus carica), de les quals apreciem sobretot els seus saborosos fruits, comparteixen gènere amb espècies ornamentals molt conegudes com el Ficus benjamina o el Ficus elastica, de la qual a més a més s'obtenia antigament el cautxú –a hores d'ara, Hevea brasiliensis és la font principal d'aquest material--, mentre que productes tan diferents com el papir i l'orxata procedeixen respectivament de les tiges i els tubercles de dues espècies del gènere Cyperus (C. papirus i C. esculentus). També les decoratives camèlies (Camellia japonica) són parents molt pròximes de l'arbre del te (C. sinensis), i fins i tot algunes espècies --com ara la denominada camèlia de Nadal (C. sasanqua)-- s'utilitzen alhora per les seues fulles i per les seues flors. I és que hi ha vegades que el parentesc no és, en absolut, garantia d'homogeneïtat: Caín i Abel, sense anar més lluny, eren germans, i pel que conten es veu que eren bastant diferents...

Camèlia. De la xarxa.

Ja ho he dit alguna altra volta: trobe un poc contradictori que una llengua tan útil, culta i envejable com el castellà haja de comptar amb el suport d'instruments –com ara l'Instituto Cervantes o la llei Wert, sense anar més lluny-- més propis d'idiomes vulgars i sense pedigrí; però tret d'aquest detall, el discurs del supremacisme espanyolista em sembla d'una claredat absoluta i d'una coherència aclaparadora: la llengua de l'Estado, i de tots els seus súbdits, és i serà el castellà, i punt. D'acord, hi ha tot això un poc molest de les 'llengües cooficials'; però una cosa és que cadascú parle en sa casa com li rote, i una altra de ben diferent que es gose discutir el dret superior que, per obra i gràcia de la sacrosanta Constitució, assisteix al castellà i els castellanoparlants en la totalitat del 'territorio nacional'. És per això que les declaracions de fa uns dies de la inefable ex-ministra Trujillo, com les de molts altres que l'han precedida, no em resulten gens sorprenents, ni crec que valga la pena perdre ni un sol segon més a escarotar-se amb una visió que, ara com ara, és ideològicament i electoralment hegemònica a Espanya. Així que amb tot el respecte per a qui, des del centre o des de la perifèria, encara creu possible una Espanya diversa, plurinacional i multilingüe, jo m'apunte al suggeriment de la senyora Trujillo, perquè cada volta tinc més clar que, a nosaltres, l'únic futur que ens val és com el de Portugal. O com el de Dinamarca, o el de Suècia. Si, ja ho sé: això, del País Valencià estant, és molt difícil; però encara m'ho sembla més que una majoria d'espanyols ens reconega algun dia com allò que som, i no com el que ells voldrien que fórem. I posats a escollir, m'estime més triar un camí pel qual valga la pena lluitar. Bon cap de setmana! 

Lliçons d'història

Ben mirat, la jornada no havia anat gens malament. Cert que els mamuts, que eren l'objectiu principal de la batuda, s'havien resistit aquesta vegada; però almenys havien pogut abatre un cérvol, un parell de senglars i algunes altres peces petites que serien molt ben rebudes en tornar al campament, i que ajudarien a passar millor un hivern que s'anunciava especialment glacial. Abstrets primer en la caça i carregats després amb el fruit d'aquesta, la nit els va sorprendre lluny encara del lloc on els esperava la resta de la tribu. Malgrat la foscor que començava a imposar-se, el cap de la partida, un caçador fort i expert, va reconèixer els paratges que travessaven: al capdamunt d'un coster, amagada per l'espesa vegetació, s'obria una cova que havien fet servir altres vegades com a refugi temporal. Amb un crit decidit, va dirigir l'escamot i la seua pesada càrrega en direcció a l'obertura en la què passarien la nit.

Brandant per davant seu una rudimentària torxa, el cap va ataüllar amb prudència a través de la fosca entrada de la cova. Sovint, les feres que fugien del fred hivernal utilitzaven també aquestes obertures per refugiar-se, i no li hagués agradat gens, exhaust després de tot un dia d'esforç, haver de fer front ara a un ós de les cavernes. No hi havia, aparentment, cap rastre de perill; però una olor estranya i penetrant va fer que es posara alerta. Poc a poc, precedit sempre per la llum de la torxa, va anar avançant cap al fons de la cavitat, d'on semblava nàixer aquell aroma, i en va trobar l'origen: un bon grapat d'aquelles saboroses baies que maduraven quan s'acabava l'estiu havia quedat abandonat, potser des de la tardor passada, en una àmplia cadolla, i en fermentar havien donat lloc a un líquid espès de flaire dolça i temptadora.

Mogut per un impuls atàvic i observat atentament per la resta dels components de l'expedició, el cap es va acostar un poc d'aquell líquid als llavis i el va tastar. El sabor intens però agradable el va sorprendre, i una comfortable sensació de calidesa li va recórrer tot el cos. Animats per l'expressió del cap, la resta dels caçadors va anar decidint-se a beure, també, del líquid fosc i aromàtic. Poca estona després, al voltant d'un foc i atipant-se amb la carn que havien aconseguit, tot el grup es comportava de forma insòlita i estrafolària: uns quants feien salts i giravoltes mentre d'altres picaven de mans i emetien amb la veu sons rítmics i guturals; en un racó, un dels caçadors contava històries desbaratades que feien riure absurdament als qui l'escoltaven, mentre altres dos envoltaven al cap tot expressant-li la seua admiració per la gran tasca que feia i posant-se a la seua disposició per al que necessitara... Sense saber-ho, aquell grup de caçadors-recol·lectors acabava de descobrir el que, passat el temps, esdevindria una fita fonamental en la història de la humanitat: els sopars d'empresa.





Hi ha qui diu que el sopar d'empresa no va ser l'únic descobriment d'aquella històrica i fecunda nit: un dels presents, amb innegables dots artístiques, va voler plasmar l'escena ("ei, mireu cap ací un moment", va dir) i la va pujar al mur. Això, però, només és una hipòtesi...

Muntanyes sagrades

Es tractava, sobretot, de desencaboriar-se una mica, però també de veure si encara quedava algun rastre visible d'aquesta estranya tardor, i el Carrascal de la Font Roja sempre és, en aquestes circumstàncies, una elecció recomanable. En arribar a l'altura del santuari –vaig triar, en aquest cas, la pujada que hi porta des dels Canalons, tot resseguint entre pins i carrasques el traçat del GR7-- em va sorprendre trobar-hi molta més gent del que esperava, fins i tot tenint en compte que era diumenge al mig d'un pont. No va ser fins llavors que vaig caure en el compte que el 8 de desembre se celebra la molt valenciana festa de la Puríssima, amb la qual el Carrascal guarda una estreta relació a través d'advocació de la Mare de Déu dels Lliris: el 21 d'agost de 1653, el paborde alcoià Antoni Bonaventura Guerau, fent exercicis espirituals en l'entorn de la Font Roja i capficat com estava pel conflicte entre els partidaris i els detractors de la Immaculada Concepció de la Verge, va veure que entre una mata d'eriçó “exia entre les espines y per mij dell una flor de lliri blanca torbada un poch en morat”. Evocant el vers del Càntic dels Càntics (“Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias”) que pocs dies abans havia fet servir en un sermó a Xàtiva sobre aquesta qüestió, va cridar al rector de Confrides, que l'acompanyava en el seu retir; “y ab gran atenció cavà en un raor la terra y trobà lo rail, o sabeta, y la arrancà, y llevantle la pell de color de terra que tenia descobrí un Imatje de la Verge Maria blanca y polida, como solen pintarla en sa Purisima Concepció y amostrant lay a ell proposant quedaren admirats de veure una maravella tan gran”. El 1664, mentre assistia a la inauguració de l'ermita que va aixecar-se en el paratge, el mateix Guerau va trobar un altre bulb miraculós, que va ser enviat al rei Felip IV.

Acostumat a escoltar-la des de ben xicotet, la història dels lliris del Carrascal sempre m'ha semblat fascinant, pel context i pels detalls. Anys després, vista ja amb ulls de botànic, vaig començar a preguntar-me sobre la planta a la qual devien pertànyer les “sebetes” miraculoses: quan era petit, els lliris de la mare de déu que anavem a recollir a la Font Roja eren els asfodels o varetes de sant Josep, però aquesta espècie ha de ser descartada tant per la seua floració primaveral com per no comptar amb un bulb sinó amb un rizoma. Tampoc l'assutzena o lliri blanc, amb el qual sol representar-se a hores d'ara la imatge de la verge, és un candidat sòlid, ja que si bé floreix a finals de l'estiu, els seus bulbs es troben recoberts d'escates que no s'adiuen amb la “pell de color de terra” a la que es refereix la descripció original. L'amic Carles Mansanet, que també hi ha pensat, va acabar decidint-se --tot i que amb dubtes-- per alguna espècie del gènere Iris, i jo mateix vaig he escrit alguna volta sobre la dificultat d'atribuir una determinació botànica satisfactòria al lliri en qüestió. Ara mateix, però, tendisc a inclinar-me de forma quasi definitiva per una espècie en la qual coincideixen tots els trets que ens han arribat d'aquelles flors: la floració tardoral, el color “torbat un poch en morat”, els petals lliures i els estams llargs que poden veure's en les il·lustracions de l'època; i, sobretot, el bulb, que, segons la detallada descripció que ens ha arribat (“tot se formava en la sabeta, y casi de lo mes avall della pujava la vara, y en esta se obria la flor”) sembla correspondre al que els botànics anomenen un corm, son característiques que s'adiuen amb el còlquic o safrà bord (Merendera montana), anomenat també lliri en molts indrets, i molt freqüent a finals de l'estiu i principis de tardor en el mateix Carrascal.

Al remat, entre cavil·lacions botànico-marianes i algun que altre retaule tardoral –i hivernal, també: al capdamunt de la serra encara quedava alguna clapa de neu-- se'm va passar el matí i se'm va alleugerir el cap. I a més, i sense adonar-me'n, vaig recuperar una tradició de quan érem xiquets, que pràcticament havia oblidat per complet, i que em va vindre a la memòria mentre tornava cap a casa: fa molts anys, el dia de la Puríssima, pujàvem a peu amb els pares --i si no recorde malament, amb una bona colla de gent dels Salesians-- a la Font Roja per celebrar-hi la festa; després, arreplegàvem una bona provisió de molsa per al pessebre que començaríem a muntar eixa mateixa vesprada. I mira, no hi va haver, aquesta vegada, ni festa, ni molsa ni pessebre, però em va agradar recordar-ho.

A falta de trobar temps i ganes per tractar de confirmar-ho amb dades, no passa de ser una simple intuïció; però ja fa temps que estic convençut que la troballa dels lliris del Carrascal i la consegüent vinculació del paratge amb uns valors simbòlics i devocionals, ha d'haver tingut un paper significatiu –junt amb altres factors també rellevants-- en el fet que la Font Roja haja perviscut fins a avui tal i com ho ha fet. Ja fa temps que el món de la conservació ha parat atenció a la importància dels valors espirituals (religiosos, però també culturals, simbòlics, emocionals o identitaris) en la preservació de nombroses àrees, sobretot de muntanya; la Comissió Mundial sobre Àrees Protegides (WCPA) va posar en marxa, fa anys, la denominada Iniciativa Delos, de la qual ja he parlat alguna altra vegada, i que pretén comprendre les complexes relacions que existeixen entre els valors naturals i els espirituals/culturals. I hui, Dia Internacional de Muntanyes, sembla un bon moment per recordar aquesta relació i reclamar, una volta més, el paper protagonista que les àrees muntanyenques i els seus habitants han de representar en un futur més sostenible per al planeta. Per cert: onze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

Ni bledes, ni moniatos

Sempre atent a l'actualitat més roent, Vicent Baydal –que ja n'havia parlat al seu blog fa temps, a tall d'un altre il·lustre exemple-- ho comentava l'altre dia al Facebook: en aquests darrers dies, la identificació entre Fabra i els moniatos sembla haver-se generalitzat fins el punt d'assolir proporcions de trending topic. Curiosament, i malgrat tractar-se d'un qualificatiu que es fa servir amb notable freqüència, no he trobat en els meus diccionaris habituals cap referència a aquest ús figurat i despectiu del mot; només Eugeni Reig, en el seu impagable "Valencià en perill d'extinció", recull l'accepció de "persona de poc trellat i poca formalitat". En tot cas, i per paral·lelisme amb l'espanyol d'Amèrica del Sud --d'on és originària la planta i on, a més de boniato, fan servir per anomenar-la batata i camote-- un moniato vindria a ser una persona ximple i beneïda, però també empipadora, pesada, brètola o pocavergonya.

He de reconèixer, doncs, que l'ús figurat de la paraula sembla ser ben escaient al cas que ens ocupa. Però no deixa de fer-me un poc de ràbia que un tubercle botànicament tan interessant i que tants beneficis ha procurat a la humanitat, s'utilitze per a qualificar al successor no-electe de l'esperpèntic Camps. I no solament perquè, ja siga oportunament torrats o com a ingredient bàsic dels tradicionals pastissets, els moniatos siguen un aliment saborós i d'innombrables propietats nutricionals. També la planta –un parent sud-americà de les nostres corretjoles que va arribar a Europa, com tants altres aliments ara habituals, després de la conquesta d'aquelles terres-- té un cert interès ornamental, i m'evoca càlids records infantils: cada any, quan érem xiquets i arribava l'hora de preparar els dolços per al Nadal, deixàvem un moniato indultat dins d'un got amb aigua per veure com anaven creixent les seues tiges enfiladisses i, amb sort, esperar que esclataren les seues flors acampanades.

El cas és que, reflexionant sobre el tema, m'han vingut al cap moltes altres referències hortofrutícoles que, a les nostres terres, fem servir de forma habitual per al·ludir a algú que no ens resulta simpàtic. I, recorrent al sempre recomanable Diccionari català-valencià-balear, n'he fet un petit recull, sense pretensió d'exhaustivitat, d'algunes que podrien resultar útils en aquestes circumstàncies, des de la fava (“persona beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats”) fins la carabassa (“persona molt curta d'enteniment”), tot passant per bajoca i pastenaga (de poc seny), safanòria (xerraire i embullós, que diu disbarats o mentides), figa i carxofa (fluix de voluntat o excessivament delicat) o la meua preferida (i també, pel que he vist, del mestre Salvador Bolufer): l'autòctona, ensopida i insubstancial bleda, que apliquem a covards, crèduls i ximples en general.

Imatges de la xarxa

Ja es veu, doncs, que sense sortir-ne del limitat univers vegetal --i sense exhaurir-ne, ni de bon tros, totes les seues possibilitats-- hi ha moltes alternatives per triar. I això, deixant de banda el regne animal i tot el que poden donar de sí ases, porcs, vaques, gossos, serps, sangoneres i llops. Així que, fins que aconseguim l'objectiu de ser un País normal, amb un govern normal i lliure d'ases, sangoneres, bledes i carabasses, tenim bona cosa d'opcions on escollir sense haver d'humiliar en excés als benèfics, nutritius i dolços moniatos.

Efímer

Cada any pense que no val la pena complicar-s'hi molt, perquè de lloc, al patí, hi ha de sobres, i a més és d'aquelles coses que encara no has acabat de fer-la i ja has de començar a desfer-la. Però com cada any, per aquestes dates, he acabat dedicant una bona estona a apilar de forma més o menys acurada la llenya que cremarà aquest hivern. I encara no he sabut decidir-me sobre si allò que em mou a fer-ho, descuidant fins i tot altres feines més urgents, productives i duradores, és algun tipus de mania per l'ordre i l'organització, o si simplement és una qüestió de sensibilitat estètica. O potser és que, en el fons, totes dues coses venen a significar el mateix.