"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 20 de desembre de 2013

Parentius


Des del punt de vista del seu ús per part dels humans, és habitual és que les plantes que formen part d'un grup determinat compartisquen també una utilitat predominant per a la nostra espècie; la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que moltes d'aquestes utilitats es relacionen amb determinats òrgans o trets anatòmics que no són necessàriament exclusius d'una sola espècie, sinó que solen presentar-se en gèneres o fins i tot en famílies senceres. Un exemple característic d'aquest fet poden ser els fruits (o drupes) del gènere Prunus, del qual formen part, entre d'altres, albercoquers, bresquilleres, ametlers, cirerers o pruneres; o les nombroses espècies del gènere Pinus que creixen a llocs molt diferents del món i dels quals s'aprofita la seua fusta. El gènere Solanum, en el qual s'engloben tomates, albergínies o creïlleres, podria ser un cas similar, per bé que amb un matís important: si en el cas de tomates i albergínies allò que consumim són les seues baies, la part comestible de les creïlleres són, com tothom sap, els tubercles.

Caquier. De la xarxa
Hi ha altres casos, però, en els quals espècies molt pròximes taxonòmicament presten a la humanitat serveis tan diversos que resulten fins i tot un poc sorprenents. És cridaner, per exemple, que productes tan diferents com les cordes de pita i el tequila s'obtinguen de dues espècies d'agaves o atzavares (Agave americana, en el primer cas, i A. tequilana, en el segon) íntimament relacionades i d'aspecte molt similar; o que l'arbre que produeix els caquis (Diospyros kaki) compartisca gènere amb el que subministra l'apreciadíssima fusta d'eben (D. ebenus). El gènere Ipomoea és un altre exemple interessant, ja que a banda dels moniatos (I. batata), dels quals parlàvem l'altre dia, s'hi poden trobar espècies profusament utilitzades com a ornamentals, com ara les glòries del mati (I. purpurea i I. tricolor), junt amb d'altres d'interès medicinal, com la jalapa (I. purga), de l'ús principal de la qual dóna compte el propi nom científic.

I hi ha, encara, més casos ressenyables: les nostres figueres (Ficus carica), de les quals apreciem sobretot els seus saborosos fruits, comparteixen gènere amb espècies ornamentals molt conegudes com el Ficus benjamina o el Ficus elastica, de la qual a més a més s'obtenia antigament el cautxú –a hores d'ara, Hevea brasiliensis és la font principal d'aquest material--, mentre que productes tan diferents com el papir i l'orxata procedeixen respectivament de les tiges i els tubercles de dues espècies del gènere Cyperus (C. papirus i C. esculentus). També les decoratives camèlies (Camellia japonica) són parents molt pròximes de l'arbre del te (C. sinensis), i fins i tot algunes espècies --com ara la denominada camèlia de Nadal (C. sasanqua)-- s'utilitzen alhora per les seues fulles i per les seues flors. I és que hi ha vegades que el parentesc no és, en absolut, garantia d'homogeneïtat: Caín i Abel, sense anar més lluny, eren germans, i pel que conten es veu que eren bastant diferents...

Camèlia. De la xarxa.




Ja ho he dit alguna altra volta: trobe un poc contradictori que una llengua tan útil, culta i envejable com el castellà haja de comptar amb el suport d'instruments –com ara l'Instituto Cervantes o la llei Wert, sense anar més lluny-- més propis d'idiomes vulgars i sense pedigrí; però tret d'aquest detall, el discurs del supremacisme espanyolista em sembla d'una claredat absoluta i d'una coherència aclaparadora: la llengua de l'Estado, i de tots els seus súbdits, és i serà el castellà, i punt. D'acord, hi ha tot això un poc molest de les 'llengües cooficials'; però una cosa és que cadascú parle en sa casa com li rote, i una altra de ben diferent que es gose discutir el dret superior que, per obra i gràcia de la sacrosanta Constitució, assisteix al castellà i els castellanoparlants en la totalitat del 'territorio nacional'. És per això que les declaracions de fa uns dies de la inefable ex-ministra Trujillo, com les de molts altres que l'han precedida, no em resulten gens sorprenents, ni crec que valga la pena perdre ni un sol segon més a escarotar-se amb una visió que, ara com ara, és ideològicament i electoralment hegemònica a Espanya. Així que amb tot el respecte per a qui, des del centre o des de la perifèria, encara creu possible una Espanya diversa, plurinacional i multilingüe, jo m'apunte al suggeriment de la senyora Trujillo, perquè cada volta tinc més clar que, a nosaltres, l'únic futur que ens val és com el de Portugal. O com el de Dinamarca, o el de Suècia. Si, ja ho sé: això, del País Valencià estant, és molt difícil; però encara m'ho sembla més que una majoria d'espanyols ens reconega algun dia com allò que som, i no com el que ells voldrien que fórem. I posats a escollir, m'estime més triar un camí pel qual valga la pena lluitar. Bon cap de setmana! 






2 comentaris:

  1. M'agraden les curiositats botàniques que comentes Pep. Vull dir, amic Alfred! De totes maneres hi ha un assumpte de fons que m'apassiona (una passió que per cert no és fruit de sa meva opinió jeje).I és el fet de perquè punyetes una planta hauria de tenir propietats medicinals per a la nostra espècie. La gent tendeix a oblidar que les plantes van evolucionar molt abans que el nostre llinatge. Les primeres plantes amb flor van aparèixer fa uns 200 milions d'anys i el nostre llinatge es va separar del dels ximpanzés fa uns 7. Així idò, podem concloure que, les plantes no estan pensades per a nosaltres! Llavors perquè ens curen les plantes? Bé, la batalla històrica entre les plantes i els bacteris, mil·lenària ella, és aprofitada ara per la nostra espècie per mitjà del que podríem denominar un curtcircuit, i usada per al nostre propi benefici. El mateix passa amb la batalla entre fongs i bacteris que ara aprofitem en forma de anti-biòtics (un nom poc adequat que vol dir en realitat anti-bacteris). Però hi ha més. De res ens serviria l'espavilat curtcircuit de no ser per...la unitat bioquímica de la vida. Gràcies a que les rutes bioquímiques estan molt conservades podem valer-nos d'aquest truc. El que mata als bacteris de les plantes mata als bacteris dels humans. Cada vegada que ens milloram amb una infusió (o amb la injecció d'un antibiòtic) estam duent a terme una prova de l'evolució. Les plantes estan properament emparentades amb nosaltres. Ens agradi o no els pastenagóns del mercat i nosaltres som parents propers. Més propers entre nosaltres que qualsevol dels dos amb un bacteri. Al cap i a la fí tots dos som eucariotes i els bacteris (ah se sent molt!) no.

    ResponElimina
  2. Moltissimes gràcies a tu pel teu magnífic comentari, Alejandro, ben pertinent... La idea de que la natura està al servei de la nostra espècie està profundament arrelada en la nostra cultura --no així amb altres, com saps bé-- i tot i que s'enfonsa en la tradició judeocristiana més antiga, ha anat adaptant-se al llarg dels temps i em sembla que es troba encara molt present. I això és especialment greu perquè sobre aquesta idea de 'supremacia humana' es basteix tota una ètica que justifica --o tolera-- la destrucció de la biosfera per al nostre propi benefici... o per a benefici d'uns pocs de nosaltres, per ser més precís. Conèixer detalls com els que tu expliques és fonamental per repensar el paper de la humanitat en aquest planeta, el seu caràcter contingent (i totalment prescindible) i la necessitat d'aprendre a conviure amb totes les formes de vida amb les quals hem evolucionat; tant de les que hem après a aprofitar-nos --també el nostre cervell i la capacitat d'aprendre és un fruit de l'evolució-- com amb tota la resta. Com diu E.O. Wilson, "Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent". Moltes gràcies de nou, una abraçada i bones festes!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...