Dia P

P, sobretot i especialment, de pluja. Però P, també, de primavera, i diuen que per ella, P de poesia. I per totes tres, i per una raó o per una altra, m'ha vingut al cap Martí i Pol...

Ara el que cal és que tot recomenci:

els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,

els homes que treballen fora vila

i les cases incertes del raval,

les dones i els infants,

el soroll del carrer

i el de les fàbriques

i l'aigua sota el pont,

els que van i els que vénen

i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:

la veu i el gest

on no hi ha veu ni gest,

els camins que no menen enlloc

i la incertesa del vent,

el que encara no hem dit

i el que encara no hem pensat,

el que voldríem i el que no voldríem,

el que és bell i llunyà

i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;

ben certament,

el que més cal

és l'esforç de recomençar

un cop més encara. 

Celebre especialment que la ILC haja triat enguany a la meua admirada Olga Xirinacs per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Que per cert, coincideix amb el Dia Internacional dels Boscos. Segurament, una casualitat; però a mi em sembla d'allò més oportú...

Al límit

Dalt, el cim del Carxe --altrament dit de la Madama--, a 1.371 m; baix, vistes des de la creu de Capurutxo, a 901 m. 

No ho havia previst així, però en posar-me a pensar-hi m'adone que les caminades muntanyenques d'aquest cap de setmana m'han portat, literalment, al límit. I fins i tot més enllà, perquè si la singular muntanya del Capurutxo de la Font de la Figuera no arriba a depassar per ben poc la fita amb les terres manxegues d'Almansa, l'esvelta serralada del Carxe és ja i amb tota propietat plenament murciana, per bé que la llengua que es parla als llogarets que l'envolten siga, encara avui, la nostra. De fet, feia ja massa temps que volia conèixer de primera mà aquelles contrades en les què el valencià desborda la ratlla del País i s'escampa cap a ponent per les planes de Iecla i Jumella, com feia temps també que tenia pendent pujar a una serra que, com el mateix Capurutxo, havia vist massa vegades des de la distància sense que fins ara s'haguera presentat l'ocasió de caminar-la. No pot dir-se doncs, que haja estat un mal cap de setmana: dos cims que mai no havia apujat fins ara, tots dos en companyia remarcable, amb camins de bona petjada i amb vistes esplèndides sobre paisatges de pi, vinya i espart. I coneixent un poc millor els límits, que mai no està de més...

Vistes, a l'esquerra, del Carxe i el seu entorn, i del Capurutxo a la dreta. Totes dues, serres d'interés ambiental remarcable --la primera, Parc Regional a Múrcia; la segona, amb una interessant microreserva de flora-- dels detalls de les quals potser diré alguna cosa en trobar un moment. O dos. 

Costa

Hi ha coses amb les que, d'una forma o d'una altra, ja comptava quan m'hi vaig decidir a fer el pas. La manca de mitjans, per exemple, perquè les limitacions de pressupost i personal venen de lluny i res no feia pensar que la situació --com de fet està passant-- fora fàcil de revertir a curt termini. O la pròpia inexperiència, també: per més que hom crega conèixer el context en el qual es mou --i vint-i-cinc anys treballant en la casa permeten fer-se alguna idea al respecte--, situar-se en un nivell de decisió diferent requereix, Peter volent, un imprescindible procés d'adaptació a les noves responsabilitats i exigències. Com tampoc puc dir que m'haja sorprès certa resistència natural als canvis, perquè al remat els humans som, com diu el tòpic, animals de costums, i qui més qui menys --i per bé i per mal-- ha tingut molts anys per acostumar-s'hi. Però n'hi ha moltes altres, de coses --d'entrebancs, vaja-- que m'han agafat un poc desprevingut pel tipus i per l'origen, i que han fet que, tot plegat, aquests últims mesos hagen resultat molt més complicats del que havia imaginat. Digueu-me ingenu, però encara vull creure que si més no alguns d'aquests entrebancs tenen un caràcter merament conjuntural, i que més prompte o més tard --quan jo mateix tinga un poc més d'experiència, si és que els atribuisc a això; quan tot el que ara mateix està canviant, alhora i no sempre de forma tan coordinada com m'agradaria, s'haja finalment assentat-- podré deixar de dedicar-los tot el temps i tot l'esforç que ara mateix m'exigeixen. Pel moment, però, tot el que puc dir és que tot, fins i tot allò que creia que no costaria tant, costa. I molt.

Ja veieu: tan de temps sense deixar-me caure per ací, i quan ho faig és per queixar-me de com està tot de complicat... Però ja sabeu que el blog està també per aquestes coses, que senta bé abocar-ho i que tan de bo, quan d'ací un parells d'anys llisca aquesta mateixa entrada, puga dir que, en efecte, era la conjuntura i que va valdre la pena resistir. Perquè, pel demés --i sense oblidar que, al remat, jo mateix m'ho he buscat-- no puc dir que les coses vagen malament del tot: ahir, des d'Alfaro, vaig alimentar-me la vista per a uns quants dies. I hui, que faig anys --feu el compte vosaltres mateixos-- ha plogut...

L'escriba (Relats conjunts)

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia "Vida i miracles de nostra senyora". O no.

--Passeu, passeu, fra Jean, feu-me el favor de seure. Perdoneu que haja interromput la vostra feina, però si vos he fet vindre ha estat per un assumpte de la màxima importància... Aquest matí, el Duc Felip en persona m'ha fet saber que està un poc, ehem, inquiet per vos... Bé que sabeu fins quin punt Sa Excel·lència, que amb tanta generositat ha tractat sempre aquest monestir que vos acull, té en consideració la vostra persona i valora el vostre treball; però segons m'ha comunicat, els vostres últims manuscrits li han semblat, deixeu-me que recorde les seues paraules exactes, "extravagants i incomprensibles". Tant el Duc com jo mateix --que em tinc més pel vostre amic que pel vostre superior-- som conscients de la gran pressió que una tasca com la vostra ha de representar-vos, tantes hores tancat en l'scriptorium amb la vista fixa sobre els pergamins... Ens preocupa, fill meu, la vostra salut; però no vos negaré també les conseqüències que per a vos mateix, i per a tots els germans d'aquesta santa casa, tindria perdre el favor de Sa Excel·lència... És per això, sempre d'acord amb els desitjos del nostre estimat benefactor, que vull pregar-vos que agafeu un descans, només uns dies si voleu, que vos alleugerisquen els ulls i la ment, i que vos puguen permetre tornar amb forces renovades quan ho considereu adequat. Que en penseu?

--Redrum. Redrum, redrum. Redrum.

La meua proposta --una volta més, plena de trellat i quasi fora de termini-- per als relats conjunts de gener. Ací està Jack, o Johnny, o Jean...

Boira

La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.