Fins fa uns anys, els taxonomistes, com el propi Linné, feien servir de forma quasi exclusiva les diferències morfològiques (de vegades subtils) per justificar la separació entre unes espècies i unes altres. Prenent com a base aquest criteri, Leporicypraea mappa es considerava com una única espècie, relativament comuna i estesa per la pràctica totalitat dels oceans Índic i Pacífic des de sud-Àfrica fins a Polinèsia, per bé que diferenciada en diverses varietats més o menys locals i no sempre fàcilment distingibles entre elles. Però en els últims anys, la generalització de l'ús de les tècniques moleculars i genètiques, en aquest com en altres grups d'éssers vius, ha modificat profundament els criteris taxonòmics que s'hi apliquen: de vegades, formes morfològicament dispars no mostren diferències genètiques significatives que justifiquen la seua consideració com a tàxons distints. En altres casos, però, es produeix la situació inversa, i poblacions difícils de distingir només pels seus trets morfològics mostren entre elles distàncies genètiques notables (explicables, per exemple, per l'existència de barreres físiques, ecològiques o de comportament que limiten l'encreuament recíproc entre elles). En aquest cas, cadascuna d'aquestes poblacions genèticament diferenciades és considerada com una unitat evolutivament significativa (ESU, per les seues sigles en anglès) i passa a merèixer una consideració taxonòmica especial.
Leporicypraea mappa representa un bon exemple d'aquesta última situació: d'ençà que el biòleg nord-americà Christopher Meyer va començar, a finals dels anys 1990, els seus estudis genètics en cipreids, la que antigament es tenia per una única espècie ha experimentat diverses reinterpretacions taxonòmiques, que l'han duta --pel moment-- a ser disgregada en fins a nou tàxons diferents agrupats, al seu torn i segons els autors, en quatre o cinc espècies distintes: L. geographica, indopacífica (i dins de la qual hi ha qui diferencia algunes poblacions del Pacífic, que consideren una altra espècie denominada L. rewa); L. rosea, pròpia de les costes de l'est d'Africa; L. mappa en sentit estricte, que sembla centrada en les Filipines i la seua rodalia; i L. viridis, que s'esten des de Nova Caledònia fins a la Polinèsia. Un esquema que encaixa bé amb les dades genètiques disponibles, i que s'adiu amb les hipòtesis sobre l'evolució del grup.
Dalt, a l'esquerra, ,L. viridis subsp viridis. A la dreta L. mappa s.s. Baix, a l'esquerra, L. rosea subsp rosea. A la dreta, L. viridis subsp admirabilis. Com pot comprovar-se, la distinció morfològica entre elles no sempre és senzilla.
Tard o d'hora, les vicissituds taxonòmiques que afecten a les Leporicypraea --i a altres grups-- tenen un reflex inevitable en les meues calaixeres i les seues etiquetes: la publicació d'una nova monografia representa revisar tots els exemplars de la col·lecció per veure si s'adapten millor o pitjor a les últimes propostes, ben entès que, com és evident, no compte amb la possibilitat d'analitzar genèticament els meus exemplars i que m'he de guiar per la procedència atribuïda a cadascun d'ells i, si fóra el cas, pels eventuals matisos morfològics --color i dibuix del disseny, forma de la conquilla, etc-- que permetrien diferenciar-los. Hi ha, però, altres trets que, sense deixar de ser morfològics, resulten si més no curiosos quan es fan servir per a diferenciar unes formes d'unes altres: recentment, dos especialistes en el gènere (Felix Lorenz i Randy Bridges) han reparat en el fet que, a diferència del que passa amb la resta de les formes de L. rosea, els exemplars procedents de les illes de Maurici i la Reunió no reaccionen a la llum ultraviolada; com que aquesta propietat depen de la presència de determinades proteïnes en la conquilla i, per tant, estaria determinada genèticament, n'han descrit per a la població de les Mascarenyes la subespècie ultraviola. La qual cosa ha tingut com a conseqüència, a banda d'un notable increment en el preu dels exemplars d'aquesta procedència, que haja hagut d'afegir, a la lupa i als llibres que constitueixen el meu equip habitual d'identificació, una petita làmpada de llum ultraviolada. I que l'antiga, comuna i intranscendent L. mappa haja esdevingut un dels tàxons més interessants per als estudiosos i els col·leccionistes; potser Linné ja en sospitava alguna cosa, perquè ara mateix diria que fa falta un mapa per a navegar per la procel·losa i canviant taxonomia de les mappa.
 |
| Imatge amb llum ultraviolada de L. rosea subsp aliwalensis (sud-Àfrica), amb la seua fluorescència roja característica a aquesta longitud d'ona, i L. rosea subsp ultraviola (Maurici), que no mostra cap reacció, |
