Avenir

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d'esperances:

així, per l'entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m'estic ple de pressentiment

d'una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli, "El primer estel"

Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya. 

Presagis

Probablement, la pluja que ara cau i que s'ha fet esperar arriba tard per a les matineres abelleres fosques, de les quals em sembla veure'n enguany menys que en altres temporades i que potser han acusat la falta d'aigua dels últims mesos. Els narcisos, en canvi, no semblen haver-se donat per afectats, i la seua bellíssima i esponerosa floració anticipa un any més la primavera que s'acosta. Va acabant-se l'hivern, siga com siga, i tan de bo que aquesta pluja siga un bon presagi per a la nova estació que aviat començarà, i que tot el que té la primavera de llum i renaixença acabe guanyant el seu espai pertot arreu; sobretot, allà on més falta fa. Prou de guerres, ni a Ucraïna ni enlloc, i bon cap de setmana. 

Vaig parlar d'ell fa uns mesos un poc de passada, però ja vaig deixar escrit llavors que "La frontera" d'Erika Fatland, en el qual l'autora narra el seu viatge pels països --des de Corea del Nord fins a Noruega-- que comparteixen frontera amb Rússia, m'havia semblat un llibre extraordinari. L'obric de nou aquesta vesprada gris pel capítol que dedica a Ucraïna, i rellisc les històries que recull a Odessa, Crimea, Txernòbil, Kíev, Donetsk o Lviv: veus i visions (ucraïneses, russes, tàrtares....) molt diferents sobre una realitat complexa i sovint contradictòria. I ja ho vaig dir, també, l'altre dia: res no pot justificar la barbàrie d'una guerra ni els crims que s'hi estan cometent; però limitar-ne les causes només als deliris d'un tirà potser no ajuda a comprendre realment com s'ha arribat fins aquest punt. I, sobretot, què es podria fer, d'ara endavant, per a evitar que es tornara a repetir.

        "Durante más de cuatrocientos años, de 1339 a 1772, Lviv perteneció al reino polaco; y de 1772 a 1918, Lviv o Lemberg, la capital del reino de Galitzia y Lodomeria, estuvo sometida al Imperio austrohungaro. Tras la Primera Guerra Mundial, dicho reino formó parte de la República Independiente de Ucrania Occidental durante unos meses, antes de que toda la región quedara incorporada a Polonia después de fuertes combates. Durante la Segunda Guerra Mundial, Lviv fue ocupada tres veces: primero por la Unión Soviética en 1939, después por la Alemania nazi en 1941, y de nuevo por la Unión Soviética en 1944. Después de la guerra, los territorios de Lviv y del este de Galitzia fueron incorporados a la República Socialista Sovietica de Ucrania y los polacos fueron expulsados. Desde 1991, durante un escaso cuarto de siglo, Lviv ha formado parte de Ucrania. Ahora aproximadamente el noventa poe ciento de sus habitantes son ucranianos.

        La historia de la Europa del Este puede aturdir a cualquiera. Las fronteras han avanzado y retrocedido a través de los siglos, hay paises que han desaparecido y reaparecido, otros nuevos han surgido. Etimológicamente, la palabra "Ucrania" deriva de la preposición u, que significa "en" o "al lado de ", y kraïna, que significa "país", y que a su vez deriva de kray, que significa "periferia", "final" o "frontera". Es decir, "país fronterizo". Dado que el país es tan llano, tiene pocas fronteras naturales, por eso sus fronteras son fluctuantes, se mueven constantemente. Las fronteras actuales son de hace pocas generaciones y no fueron reales hasta el derrumbamiento de la Unión Soviética. Ahora, bajo la agresiva y expansiva política exterior de Putin, se están moviendo de nuevo". 

Erika Fatland, "La frontera. Un viaje alrededor de Rusia". Tusquets, 2021

Hivern de lluers

No podria assegurar --ho deixe, si de cas, en mans de qui ho entén-- si aquest ha estat un d’aquells hiverns en els quals els lluerets, sense que se sàpiga encara de cert per quina causa i sense atendre tampoc a cap patró periòdic detectable, s’hi desplacen en massa cap a la Península des de les terres del nord d’Europa. Però allò cert és que feia temps que no en veia tants, per aquestes dates i en aquesta zona, d'aquests eixerits ocellets, encara que també podria ser que enguany m'hi haja fixat més: tot i que les obres a casa van avançant i els obrers --que són d'aquells que en saben, que en deia Papasseit, i el mateix fan un porxo com una xemeneia-- ja no han de picar tant com en els primers dies, persisteixen encara sorolls i polsegueres, amb la qual cosa els meus passeigs ocasionals per la ruralia que em queda més a prop han esdevingut ara mateix una rutina convenient i pràcticament diària per fugir per una estona d'un enrenou que en tot cas apunta a tindre ja, com se sol dir, els dies comptats. Com el mateix hivern, si fa no fa.

Espere que se m’entenga quan dic que, en general, conceptes com ara “respecte a la integritat territorial” o “compliment de la legalitat internacional” no em resulten especialment motivadors, i que també en açò, com en tantes altres ocasions, tendisc a pensar que les coses sempre són molt més complexes del que sembla a primer cop de titular. Però res d’això no impedeix que crega que l’agressió del dèspota de Putin i el seu exèrcit invasor sobre Ucraïna és un crim indecent i sense pal·liatius, i que totes les meues simpaties estiguen ara mateix amb la capacitat de resistència, el patiment i el coratge del poble ucraïnès. Tan de bo que aquest malson --que em tem que malauradament pot ser-ho encara més-- acabe com més prompte millor, i que tots els seus responsables acaben pagant per tot plegat.

Espuña per fi

Fins i tot deixant de banda totes aquelles que no tinc més remei que considerar, per una causa o altra, com a fora de les meues possibilitats, la llista de muntanyes que aspire a poder conèixer algun dia és encara notablement extensa. No deixa de ser cridaner, però, que en aquesta llista hi figuren no poques serres que, tot i resultar-me més aviat accessibles (per característiques o per proximitat, posem per cas), no he trobat encara el moment de pujar o de recórrer. És el que em passa, sense anar més lluny, amb la pràctica totalitat de les muntanyes de la veïna Múrcia: potser ha estat per la presumpció de que allò que hi trobaria ha de ser relativament similar al que ja conec de moltes serres valencianes, o bé perquè no és estrany que tendim a deixar de banda precisament allò que ens queda més a mà, amb la idea de que no han de faltar les oportunitats d’anar-hi; però el cas és que, a poc que hi pense i deixant de banda la visita --bastant recent, per altra banda-- a la singular serra del Carxe i a les terres de parla valenciana que queden als seus peus, el meu contacte amb les muntanyes murcianes s’ha limitat fins ara a veure-les des de la distància, molt sovint de camí cap a altres cims de més renom, i a renovar cada vegada que això passa el propòsit de que algun dia hauria de fer compte d’acostar-me.

De la Sierra Espuña, que és una de les muntanyes que es troben en aquest cas, n’havia llegit ja i des de feia temps unes quantes coses: molt coneguda pel colossal projecte de reforestació que s’hi va dur a terme, des de finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer Ricardo Codorniu (qui també va intenvindre, junt amb Francisco Mira, a les plantacions a les dunes que amenaçaven al poble de Guardamar del Segura) i amb molts paral·lelismes amb altres actuacions dutes a terme en terres valencianes per la mateixa raó i en la mateixa època, sabia també de l’interès muntanyenc dels seus abruptes paisatges i del valor excepcional de molts dels seus ecosistemes i de les espècies que alberguen, raó per la qual compta amb diverses figures de protecció. Espuña va ser també el lloc on el 1970 s’hi van introduir –per motius bàsicament cinegètics-- els primers arruís de la Península, des d’on han anat estenent-se a moltes altres serralades de la vessant mediterrània ibèrica. Amb tot això, a poc més de dues hores de cotxe des de casa, i amb l’al·licient afegit d’uns cims que superen els 1.500 metres, quan finalment s’ha presentat l’oportunitat de conèixer-la sobre el terreny, era pràcticament impossible deixar-la córrer.

Al remat, ha estat només un tast, però he de dir que la muntanya ha complert sobradament totes les expectatives. Sense eixir, en aquesta primera ocasió, dels itineraris més freqüentats, i renunciant al cim principal de la serra (el denominat Morrón de Espuña, de 1.583 m) per les instal·lacions militars que l’ocupen i que l’agermanen, lamentablement, amb l’Aitana, Tramuntana i tantes altres, la passejada va recórrer, quasi sempre entre la boira i els núvols, alguns dels paisatges més emblemàtics i coneguts de la serralada, des del cim de Pedro López (1.568 m) a l’encisador racó que ocupa la casa, ara mig assolada, de la Carrasca. De fet, l’altitud molt similar i el radar cimer no són els únics trets que fan pensar, d’Espuña estant, en l’Aitana: els pous de neu, les cingleres que voregen les altures principals o els espinosos matollars encoixinats que cobreixen les altures de la serra posen de manifest les relacions entre aquestes dues muntanyes, fites remarcables en el conjunt de les Serralades Bètiques. Semblances, doncs, amb paisatges que resulten familiars, però també suficients trets singulars --a la pròpia serra, però també a les terres que queden als seus peus-- com per poder assegurar que no serà, aquesta, l’única visita que faré a Espuña; almenys, i pel moment, ja puc treure-la de la llista de pendents, i passar-la a la de llocs als quals tornar.

Des de fa uns dies estem d'obres a casa --ja ho he anat dient, a qui m’ha volgut escoltar: veig com està ara mateix la cuina, i no puc deixar de pensar en el PP-- i a mi, que aquestes coses m'atabalen, cada volta em costa més trobar un lloc i un moment suficientment tranquils com per posar-me a llegir i a escriure, així que anirem fent allò que es puga. I si, ja sé que en acabar quedarà molt bé, que ja tocava, que els xics van tan ràpid com poden i tot això i allò; però se’m farà llarg, molt llarg. Almenys les gates, crec, m’entenen...

(Des)equilibris

Quan jo era xicotet, no sabia que les ardilles i els esquirols eren el mateix. Coneixia l’animal (i el seu nom en castellà) per llibres i pel·lícules perquè llavors, en aquestes serres, no n’hi havia, però no sabia com es deia en valencià. Fins i tot, quan cantàvem la coneguda cançó del “Tres, sis, nou” --que en la versió que vaig aprendre a casa parlava d’un “esquerol” a qui se li tallava la cua en lloc d’estirar-li-la-- vaig acabar assumint, no sé molt bé per quina raó, que l’animal del qual parlàvem i a qui no li apanyava gens ser amputat devia ser un peix. Molts anys després, ja ho vaig deixar escrit ací mateix, els esquirols van aparèixer (o més pròpiament, reaparèixer) per aquestes terres, sense que sapiguem encara molt bé com ni per què, i es van estendre pertot arreu fins el punt de que hi va haver qui els va arribar a qualificar --diria que un poc exageradament-- com una plaga, tot i que en aquell moment ja vaig gosar anticipar que no havia de passar molt de temps abans de que la nova població acabara finalment per estabilitzar-se, per limitació dels recursos disponibles i per l'esperable increment de la pressió per part dels seus predadors.

Recordava aquestes coses l’altre dia, mentre un d’aquests animalets ens observava confiat des dels cimals despullats dels xops del riu Barxell, i vaig recordar també que fa algun temps es va publicar un informe sobre aquest cas --el de l’expansió recent dels esquirols a les comarques del sud del País Valencià-- que em vaig afanyar a recuperar quan vaig tornar a casa, i que ve a confirmar, amb les dades disponibles, allò que ja apuntava la mera observació: l’aparició sobtada de l’espècie al territori a principis dels anys 90 del segle passat, primer de forma puntual i dispersa, per a passar a partir del 2007 a escampar-se ràpidament i a incrementar de forma exponencial la seua població fins assolir un pic màxim al voltant del 2011. Des de llavors, les diverses fonts de dades considerades --observacions directes, exemplars ingressats en centres de recuperació de fauna, atropellaments i fins i tot queixes per danys-- indiquen una ràpida disminució fins que la població sembla començar a estabilitzar-se a partir del 2014.

Presència d’esquirols a les comarques d’Alacant entre 1992-2014, a partir del nombre de quadrícules UTM 10x10 km, termes municipals i observacions directes (font: agroambient gva). Probablement, el descens real de població a partir de 2014 no seria tan pronunciat com mostra la corba, sinó que part de la disminució podria atribuir-se a un menor esforç de prospecció.

No conec dades més recents --l’informe es va publicar el 2016-- però tot sembla indicar, si més no per allò que se’n sol dir “observació personal” i pel que fa a la meua zona, que la tendència apuntada (disminució notable després d’assolir un màxim i posterior estabilització de la població) s’ha acabat consolidant. Almenys per ara, si més no, perquè --ja ho he dit també, ací mateix, alguna volta-- tot es mou, en la natura, i el canvi representa un atribut consubstancial amb el món viu; no sempre de la forma que voldríem o pensàvem, ni a una escala temporal que ens permeta apreciar el sentit i l’abast de les transformacions (o la pròpia existència d’aquestes, fins i tot), fins el punt de deixar-nos enganyar per un concepte erroni d’”equilibri” que tendim a confondre amb immobilitat o, pitjor encara, que correm el risc d’acabar sacralitzant com a un referent ideal (i quasi sempre, també irreal) cap al qual caldria retornar: com deia Ramon Folch, els problemes socioambientals als quals ens enfrontem (allò que anomenem impròpiament "desequilibris ecològics") són fruit d'un ús inadequat i irresponsable i no del canvi en si, i és per tant aquell el que cal evitar, no per reconstruir el passat sinó per "restaurar el present".