Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

25 d'abril

Enguany el calendari ha caigut així i caldrà esperar fins el pròxim 7 de maig per dir-ho ben fort als carrers de Castelló, i espere poder ser-hi per a veure-ho i per a viure-ho. Però la data és hui, i ja sabeu que encara que siga a hora horada, la Línia no sol ser de deixar passar aquestes coses, així que queda dit, un 25 d'abril més: pel País Valencià, ara i sempre, feliç Diada.

Imatge de la xarxa

Són, crec haver-ho dit ja alguna volta, casualitats del calendari alcoià, però no deixa de ser curiós que ahir estiguérem rememorant, entre trons i fum i pólvora, la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i només un dia després recordem una altra batalla que a punt va estar, als valencians i valencianes, d'esborrar-nos per sempre de la Història...  Del record de la segona ja en parlarem, si no passa res, en un parell de setmanes. I de la primera, ho deixaré en que vaig tornar a gaudir del Dia dels Trons --el meu preferit, i no és tampoc la primera volta que ho dic-- tant com es pot fer sense un trabuc a les mans; potser que m'ho hauré de tornar a plantejar...

 

Colors de festa

Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix. 

Becquerianament

Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.

 

Flors i aigua

Amb tantes coses per conèixer i tan poc temps per fer-ho, sempre sap un poc mal no aprofitar dies de festa com aquests per eixir dels entorns més propers i familiars i veure unes altres terres i uns altres paisatges. Però les coses han vingut així, i amb les muntanyes que m'envolten començant a esclatar ara mateix de flors --no sols d'orquídies, que també-- i traspuant aigua, que és com dir vida, pel més petit badall de tota pedra, caminar-les ha estat com fer-ho per primera volta. I escoltar, dos anys després, "Un moble més" i "Mi Barcelona" sonant de nou Sant Nicolauet avall... No, no puc dir que hagen estat uns dies desaprofitats, ni de bon tros; per l'aigua i per les flors, per Alcoi i per Sant Jordi.