La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.
Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...
.jpg)
