Espere

"... Car tot assaig se causa d’esperar", diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre --"assaig", ací, equival a temptativa--, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè "esperem": perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. (...) Confiem que "allò que desitgem" es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. "Allò que desitgem" serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança --esperança de reeixir-hi--, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la.

Joan Fuster,  pròleg a "Causar-se d'esperar" 

. 

Que ploga, per exemple, i que refresque, i que arribe per fi una tardor digna de tal nom. I també que s'aclarisquen els canvis que, segons tots els senyals, estan a punt d'haver allà on treballe i en base als quals hauré prendre algunes decisions. I que arribe el moment, d'ací unes setmanes, de poder tornar al Marroc, i un poc abans d'això de fer-me les proves programades, i que els resultats isquen com cal... Tot això, i encara més, espere ara mateix, i ho faig amb la doble accepció d'aquell que es queda en un lloc o difereix una acció fins a l'arribada d'algú o d'alguna cosa, però que alhora té la confiança (es podria dir l'esperança, però com deia també Fuster potser la paraula quede, per solemne, un poc fora de lloc) en que allò que desitja serà realitat. I bé, quant a que ploga o refresque, no és molt el que puc fer; però de la resta, almenys en el que està a les meues mans, per provar-ho (per assajar-ho, vaja) que no quede.

Ganes de pluja, i no només pels bolets: no és ni de bon tros la volta que més buit he vist el pantà de Beniarrés (les dades oficials diuen que ara mateix, després d'haver desembassat aquest estiu per l'avís de DANA, està al 44,44 % de capacitat, que no està gens malament: a l'agost del 2016 estava al 7,8 %) però la falta d'aigua comença a notar-se ja de forma manifesta a fonts, barrancs --només baixa un filet per l'Encantada-- i a la mateixa vegetació. A veure si es compleixen els pronòstics i açò comença a millorar... Per cert, i ara que ve al cas: segons el lloc on mireu, trobareu que l'embassament va ser construït el 1958 o el 1971, la qual cosa obeeix en realitat a les dues fases en què ver ser bastit: a partir d'un avantprojecte redactat el 1925 i readaptat després de dur a terme diversos estudis, les obres van començar el 1945 fins culminar com ja s'ha dit el 1958, amb la presa ja completada i funcional, però a falta dels sobreeixidors i la culminació del dic; més avall podeu veure una imatge de l'estat del pantà en aquell moment. La segona fase de l'obra va ser adjudicada el 1964 --amb polèmica, als pobles afectats, per les expropiacions de terres-- i finalitzada el 1971, i li va donar el seu aspecte actual, incloent-hi la carretera que hi discorre per damunt i que uneix els pobles de Beniarrés i Planes. I encara una última cosa: cap al 20 de desembre d'aquell any de 2016 al que m'he referit abans, el pantà va passar només en 24 hores d'un 17 % a un 79 % de la seua capacitat. Feu-vos compte de tota l'aigua que va caure...

Dalt, l'embassament el 1963, del llibre "La primera Confederación Hidrográfica del Júcar (1934-1942)", abans que es començaren les obres que li van donar, a partir del 1971, l'aspecte actual que es veu (o s'intueix) a la foto de baix.

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...

Camins, fites i assegadors

Camí vell de Xixona a Alcoi a punt d'arribar dalt del port de la Carrasqueta

M’agradaria molt saber quin era el traçat original del Camí Vell (o Reial, o Major, que també l’he vist anomenat d’aquestes formes) que discorria, presumiblement des d’època medieval, entre Alcoi i Xixona. Estic convençut que això ja ho deu haver investigat algú amb més traça i coneixements que jo, però si ha estat així no he sabut trobar la referència; tampoc no he pogut dedicar molt de temps a buscar alguna cosa sobre el tema per la xarxa (em tem que per consultar arxius encara hauré d’esperar; fins que em jubile, segurament) però el poc que he trobat no m’ha resultat massa aclaridor: ni Münzer, a finals del segle XV, ni Villuga un segle després, donen cap informació rellevant més enllà de constatar l’existència del trajecte que unia Xàtiva i Alacant passant per Alcoi i Xixona, mentre que del diari del viatge del cavaller Des Essarts el 1659 es pot concloure que el camí de “Jixona à Coyst”, que és com anomena a Alcoi, era “fort mauvais”: “On monte la siera Jarasqueta, et il faut descendre le mont Sant Antonin, qui est tout en precipice et fort élevé”. Amb tot, i pel que sé, no sembla haver-hi molt de dubte pel que fa als dos extrems del camí que m’interessa: l'eixida des d'Alcoi cap a la vall de la Canal, després de travessar, a l’extrem de llevant del Carrascar de la Font Roja, la serreta de Sant Antoni coronada per la seua entranyable ermita; i la pujada des de Xixona cap al Port de la Carrasqueta, vorejant la preciosa vall de Bugaia, en un dels trajectes més bonics que poden fer-se a hores d’ara en aquestes comarques pel camí pròpiament dit (empedrat i atalussat) i per les vistes que s’hi albiren des d’ell.

De dalt a baix, la partida de la Canal vista des de dalt de la serra de Sant Antoni; camí i conreus als masos a prop de la Sarga, i església del mateix llogaret; dos trams del camí vell de Xixona, i vistes de la costa i la vall de Bugaia des de prop del pou del Surdo. 

No ho veig tan clar, en canvi, en el tram que discorre en direcció a Alcoi des de dalt mateix del Port fins arribar a la Canal, on em fa l’efecte que podrien haver-hi diversos traçats alternatius del camí (que, per cert, sembla que també era conegut com la Travessa, que és com ací diem a les dreceres). Ara com ara, m’incline per pensar que el recorregut principal vindria a coincidir bàsicament amb la carretera actual, oberta al segle XIX, tot i que cap al final de la baixada i a punt ja d’entrar al terme alcoià, la traça primitiva es desviaria una mica cap a l’est, segons recullen els plànols antics que he pogut veure, deixant a l’esquerra el Mas de la Sénia. Però la referència de Cavanilles, quan va fer aquest recorregut a finals del segle XVIII, a un "distrito llamado Mamelludes” abans de baixar a la Canal, i la situació d’un tossal que conserva encara el topònim en aquesta zona, un poc allunyat de la carretera però molt a prop del camí que abans se’n deia “del Fondo”, vora la casa del mateix nom, fa pensar en una variant del traçat més propera als masos de la partida i que potser passaria, abans d’encarar-se també cap a Alcoi, pel llogaret de la Sarga. I encara em queda el dubte de saber, pel que fa a les comunicacions entre les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona, quin paper va tindre l’important assegador conegut a hores d’ara com a “Canyada d’Alcoi”, a través qual podia davallar-se des del mateix port, pels masos del Corbó i el Malany, fins al fons de la vall de la Canal i enllaçar amb el camí vell d’Alcoi a Ibi i Villena.

Terrenys del Mas de Cano i aljub del Mas de la Castellana, al principi de la baixada cap a la Canal des del port; molló al punt on es troben els termes d'Ibi, Xixona i Alcoi, molt a prop de traçat de la Canyada d'Alcoi; conreus a la Canal Alta molt a prop del límit entre Alcoi i Ibi; i un fragment de la fulla 847 ("Jijona") del mapa militar 1:50.000 de 1938. 

El cas és que tot açò ve a tall, precisament, de Cavanilles i les Mamelludes, de les quals ja havia parlat ací fa temps però que vaig deixar pendents per a un millor moment: aquest setembre passat, cercant un lloc on anar a caminar, vam pensar en reprendre la qüestió i acostar-nos a fer una ullada, seguint en la mesura possible les petjades del mossèn, cap al tossal que deia més amunt, una petita elevació cònica, totalment envoltada a hores d’ara per terres de conreu, al capdamunt de la qual hi consta la presència d’un poblat de l’Edat del Bronze.  Malauradament, i com passa sovint en aquestes contrades, la tanca que envolta des de fa un temps el mas del Fondo de la Canaleta (i que talla alguns camins, no sabria dir si privats o no, però pels quals abans es podia transitar) ens va impedir arribar fins a la nostra destinació, tot i que a la seua rodalia, allí on afloren les margues i calcàries del miocè --el característic tap d'aquestes comarques-- sí que vam trobar alguna cosa que podria encaixar, per lloc i descripció, amb allò que va deixar escrit el mossèn; ara bé, si era això o no al que s'hi referia, em tem que mai no ho sabrem cert. 

Aflorament del 'tap' miocè sobre el qual apareixen ací i allà les protuberàncies pètries a les que potser s'hi referia Cavanilles com a origen del topònim de Mamelludes, i que descriu així: "Diéronle este nombre porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger: todas representan una media esfera mas ó ménos abultada terminada por un pezon; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas". Un parell d'anys després del pas de Cavanilles, l'ntendent Carlos Beramendi, que va fer aquest mateix trajecte, també esmenta les Mamelludes, un terreny pedregós a "tres cuartos de legua" des de l'ermita de Sant Antoni, on "casi todas las piedras tienen la figura de un pecho de mujer, pero tan bien imitado que más parece obra del arte, que de la naturaleza". Ho deixe al vostre criteri, però a mi em sembla que un aire sí que tenen; i, com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

 

Matineres farineres

Solen ser, junt amb els que ací anomenem genèricament fongos, dels primers bolets tardorencs en aparèixer per aquestes serres, i rarament falten a la cita alguna temporada: a poc que acompanyen les tempestes de finals de l'agost i principis de setembre, en dates com aquestes els capells de les blanques farineres comencen a aparèixer per les pinedes i els matossars. Diuen que són comestibles ("de baixa qualitat", sol afegir-se), però jo no les he tastades mai ni em consta que hi haja per ací costum de recollir-les, i la veritat és que sap un poc mal perquè, a banda d'assolir dimensions considerables, a rogles arriben a ser freqüents i donarien per a omplir bona cistella. Potser algun any em faré l'ànim de provar-les, però ara com ara em conforme amb anar veient com van obrint-se pas pel mig de la pinassa, perquè amb l'aparició de les matineres farineres comença quasi tots els anys la temporada de bolets a aquestes terres; la llàstima és que molt sovint --sense anar més lluny enguany, al pas que anem-- és també amb elles que s'acaba.

La tercera via

Moltes de les caminades curtes que faig per les vesprades, quan el temps i la faena m'ho permeten, comencen (i acaben) al traçat del que va ser el ferrocarril entre Alcoi i Gandia. La plataforma de l'antiga via del "tren dels anglesos", actualment desmantellada, passa molt a prop de casa, i es aprofitada a hores d'ara per molta gent de la contornada per a caminar, córrer o anar en bicicleta. No és estrany, però, que en ocasions --quan tinc un poc més de temps, o quan vull canviar un poc els trajectes més habituals-- acabe enllaçant amb una altra via abandonada a hores d'ara, la del ferrocarril que unia Alcoi, via Muro i Agres, amb Villena i Cieza; a aquest, a diferència del primer, no recorde haver pujat mai, però si que tinc memòria de veure'l de tant en tant, des d'un pas a nivell, creuant la carretera entre Muro i Cocentaina.

El cas és que aquest estiu, supose que també per això d'anar canviant, vaig començar a allunyar-me un poc del pla i  a acostar-me a la muntanya, amb la qual cosa s'ha incorporat a les meues passejades vespertines la que ve ser la tercera via que recorre aquestes terres: la de la línia Alcoi-Xàtiva-València, aquesta de via ampla (les dues anteriors van ser de via estreta) i encara operativa, esperem que per molt de temps. Evidentment, en aquest cas, no és per la mateixa via per on camine, sinó pels diversos caminals que la voregen i travessen. I a més, com que l'horari de pas del tren ve a coincidir amb les estones --cap al final de la vesprada-- en que surt a fer els meus recorreguts, és bastant habitual que me'l trobe en algun punt del seu trajecte, i no negaré que m'agrada molt parar-me a veure'l.

Indefectiblement, de tornada ja cap a casa, acabe sempre pensant en que va haver un moment, no tan llunyà, en què per aquestes terres als peus de la Mariola circulaven alhora fins a tres línies de tren diferents, que podrien haver-ne sigut quatre si s'hagués arribat a completar el projecte de traçat entre Alcoi i Alacant. I també em sol vindre al cap la idea de que, a aquests efectes caminaires, no tinc més remei que considerar-me decididament tercerviista; per a altres coses infinitament més importants, amb una sola via ja en tinc més que suficient. I no serà, vos ho assegure, per no haver-li pegat poquetes voltes...