Gris pissarra (notes d’estiu IV)

La mineria ha estat un factor tan rellevant en la història de Gal·les que fins i tot hi ha una pàgina de la wikipedia dedicada específicament a aquesta qüestió. Això, però, ho he sabut després d'anar-hi, perquè com em passa amb tantes altres coses relatives al país, la meua ignorància sobre el tema era (és) pràcticament absoluta. Només recorde haver llegit fa temps alguna cosa sobre el paper cabdal dels miners gal·lesos en les lluites socials des dels primers moments de la Revolució Industrial, i també tinc alguna vaga noció --molt probablement, un altre  resultat d'alguna lectura antiga-- sobre els canvis que l’extracció i l’exportació del carbó va provocar en la societat gal·lesa per la massiva immigració, majoritàriament de procedència anglesa, que s’hi va produir des de mitjans del segle XIX i que va afectar sobre tot a les ciutats del sud-oest. Mai, però, no havia sentit a parlar de la importància que va arribar a assolir un tipus particular d’explotació dels recursos geològics que ha deixat, a més a més, un rastre profund i fàcilment perceptible sobre el territori, la societat i la cultura de Gal·les: les pedreres de pissarra. 

Afortunadament, la wikipedia també inclou una pàgina específica que parla d’aquesta indústria a Gal·les (també n’hi ha una per a la mineria del carbó), així que vos remet de nou a la xarxa si és que teniu un especial interès sobre aquestes qüestions. Als meus efectes, tota aquesta introducció ve a tall de que, quan estàvem preparant el viatge i buscant informació sobre possibles rutes dins el Parc Nacional d'Eryri, ens va sorprendre un poc trobar uns quants itineraris que transcorrien precisament per dins de la pedrera abandonada de pissarra de Dinorwig, als peus de la qual --ocupa part de les instal·lacions de l’antiga explotació-- hi ha també el Museu Nacional de la Pissarra. Dinorwig representa tot plegat una destinació turística popular, i forma part també del denominat “Paisatge de la Pissarra del nord-oest de Gal·les”, declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial. Convindreu que, amb aquests antecedents, era inevitable no sentir almenys una certa curiositat per conèixer de primera mà un tipus de paisatge amb el què estem poc familiaritzats i que a més a més, en situar-se al poble de Llanberis i a prop de l’Yr Wyddfa, tampoc ens quedava massa a contramà.

Com altres àrees similars --els voltants de Blaenau Ffestiniog o de Bethesda, per exemple-- que havíem vist de passada des de la carretera en dies anteriors, el primer que sobta en aproximar-se a Dinorwig són les seues dimensions descomunals: amb una superfície de més de 280 hectàrees en el seu moment de màxima esplendor, les muntanyes (literals) d’enderrocs procedents de l’antiga explotació cobreixen els vessants d’Elidir Fawr fins a una altitud realment impressionant. Tot i que hi ha sectors als quals no es permet (almenys sobre el paper) l’accés per la seua perillositat, ja s’ha dit que hi ha diversos recorreguts més o menys habilitats per a la visita els quals, a més d’oferir unes vistes de vegades insòlites però sempre impressionants (Dinorwig ha estat també escenari per al rodatge de diverses pel·lícules i és zona d’escalada molt popular), permeten recórrer les antigues instal·lacions i les restes més o menys degradades de molts del seues elements: rails, mecanismes de tracció de les vagonetes, molins o cabanes de miners van apareixent al llarg d’un recorregut que pot allargar-se pràcticament a voluntat enllaçant diferents traçats quasi sempre senzills, per bé que hi ha alguns sectors de la pedrera en els què convé transitar amb precaució. En tot cas, per no fer-ho massa llarg i com que no és gens complicat trobar informació detallada a diverses pàgines que se n’ocupen, em permetreu de nou que no m’estenga més parlant d’un indret al qual nosaltres arribarem pràcticament sense preveure-ho però que al remat, amb la seua decadent i caòtica bellesa, gosaria dir que va ser una de les troballes del viatge; almenys, puc assegurar que poques voltes m’ha resultat tan captivador i estimulant caminar entre runes i enderrocs.  

Haver-nos programat una visita a Dinorwig (i la seua rodalia, amb els llacs de Llyn Peris i Llyn Padam i el castell de Dolbadarn) ens va vindre bé com a alternativa per als dies del viatge en què el pas de la borrasca Lilian aconsellava, pel vent o per la pluja, prescindir d’altres caminades més exigents. I tot i que, com sol ser habitual, les meues fotos no li fan justícia, l'escabrosa topografia i la brillantor de les pissarres humides li donen al paisatge un aire realment especial. Per cert: en llegir que les pissarres de Dinorwig es van formar en el període Càmbric o Cambrià, he recordat aquella vesprada remota en què, quasi com una revelació, vaig associar per primera vegada el nom d’aquest període geològic de l’Era Paleozoica amb Cymru, que es pronuncia Camri (o ˈkəmri) i que com sabeu és com els gal·lesos anomenen el seu país. Que els Silurs i els Ordovics eren tribus celtes de la zona, acabe de saber-ho fa una estona, mentre escrivia aquestes ratlles; una “microcuriositat” més que done per coberta, i un parell de noves --saber alguna cosa més dels geòlegs Murchison i Lapworth, responsables de tals noms-- per mirar. 

Equinocci

Passeig sota la pluja pel cor de Mariola entre masos, bancals, carrasques i pins. Amb les tempestes de les últimes setmanes la serra, preciosa com sempre, enganya un poc per la verdor, la broma i els bolets que comencen visiblement a moure; però després de tants mesos eixuts és fàcil de veure --no brolla la font, sense anar més lluny-- que ha de ploure més, molt mes. I ara que ha arribat finalment la tardor pot ser, podria ser, un bon moment per fer-ho. Boníssim, de fet. 

Llegits (i per llegir)

 

"I com va el llibre, JP?
Va bé, Micheál. Ja he enllestit la història de la vostra llengua.

Té un final feliç, JP?

Això ja es veurà, Micheál.

Així doncs, ja has acabat?

En Masson va fer que no amb el cap.

Ara començaré l'estudi, el treball comparatiu.

En Lloyd va buidar la tassa.

I doncs, què passarà ara, Masson?

La Mairéad va servir per tercer cop.

Com he dit abans, si no s'hi fa una inversió important, la llengua es mor, com el manx o el nòrdic antic.

I això per què és tan greu?, va preguntar en Lloyd.

És la seua manera de veure-ho, va dir en Masson.

Soc un utilitarista, Masson. Un pragmàtic.

I què?

En comptes de gastar diners en una llengua moribunda, cal construir cases i crear places d'hospital.

És una llengua antiga que té una història secular.

També ho era el manx. O el nòrdic antic. El món ha continuar endavant sense aquestes llengües.

I amb això ja en té prou, Lloyd? Continuar endavant?

En Lloyd va arronsar les espatlles.

Hem de continuar endavant. Progressar.

No és només això, Lloyd.

Té raó, Masson. Es tracta del bé comú.

I què?

Que si l'anglès és millor per al bé comú, parleu anglès.

Què és el bé comú? Qui ho defineix?

Millors habitatges, millors escoles, millors hospitals. 

Això es pot tenir i parlar irlandès.

Ah sí? Això no ho veig, aquí, en aquesta illa de parla irlandesa. L'única cosa que hi ha aquí és pobresa. I manca d'oportunitats".

Audrey Magee, "La colònia"

No ha estat aquest un estiu massa lector. I no ha estat per falta d’intenció: els llibres hi eren, i de fet tots els que m’havia apartat per al que esperava que fora temps lliure, he arribat a començar-los --rarament mamprenc un llibre a soles; quasi sempre n’estic llegint uns quants alhora-- i es troben ara mateix en lectura més o menys avançada. No ha de passar molt de temps, doncs, abans no diga alguna cosa sobre els textos de Toni Cucarella, Martí Domínguez, Gabriel Bibiloni o Wilfred Thesiguer que tinc ara mateix entre mans, i dels quals estic gaudint bona cosa i per raons diferents en cada cas. Però com que el temps que aspirava a dedicar-los a l'estiu l'he acabat invertint en viatjar més del que en principi em feia compte, la llista d’acabats se m’ha quedat a hores d’ara bastant curta. Només “Horizonte”, obra autobiogràfica de l’escriptor i viatger Barry López (mort pocs mesos després de publicar-la) en la què, a partir del relat d’alguns dels seus extraordinaris viatges arreu del món, reflexiona sobre la naturalesa humana i, sobretot, sobre la nostra complexa relació amb la resta dels éssers vius i el planeta que compartim; i l’original, sorprenent i un poc inquietant “La colònia”, de l'escriptora irlandesa Audrey Magee, del què m’he permès extraure les línies que encapçalen aquesta entrada, i que m’ha agradat tant com inevitablement m’ha fet pensar, tot i les diferències evidents, en la nostra situació i en la del català a hores d’ara. No donaré massa detalls, però no crec estar fent cap espòiler si vos dic que Micheál i Mairéad són habitants d’una illa irlandesa Gaeltacht on encara es parla molt majoritàriament gaèlic; Masson, un lingüista francès obsessionat amb la supervivència de la llengua; i Lloyd, un pintor anglès que viatja a l’illa per veure de revitalitzar la seua carrera vinguda a menys, tot això en un context, a finals dels anys de 1970, en el què el conflicte a Irlanda del Nord es troba en un dels seus moments més cruents. Dos llibres com veieu ben diferents, però en qualsevol cas indubtablement recomanables.  I quant als altres, ja aniré buscant els moments per anar acabant-los, que ja sabeu el que deia Joan Fuster: els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

Dins encara dels llibres que estic llegint ara mateix, n'he deixat a banda un que, de fet, ha passat des de fa poc davant de tota la resta. Es tracta de "Socotra, la isla de los genios", de Jordi Esteva, i m’ha semblat convenient posar-me amb ell perquè, si no hi ha cap imprevist perquè la cosa està un poc moguda a la regió, en un parell de setmanes compliré un dels meus somnis viatgers i passaré uns dies a l’illa de Socotra. Ja aniré contant, si això, però esperem que fins llavors les coses no es reboliquen més encara per aquelles terres; per ara, ja vos dic que anar llegint encara està fent que m’agafen més ganes de conèixer-la... 

El Teide, encara (notes d’estiu III)

Podria haver optat pel telefèric, que al remat és el que fa la majoria de la gent. Però em passa molt sovint que, per voler fer les coses d'una determinada forma (en aquest cas, pujar al Teide pels meus propis mitjans), em tanque d’entrada la porta a altres opcions que no haurien de ser necessàriament incompatibles i que fins i tot em podrien anar bé per fer-me una idea prèvia. La qüestió és que, quan vaig començar a replantejar-m’ho --la previsió de temperatures significativament altes per als dies en què anàvem a estar per la zona aconsellava evitar caminades massa exigents-- ja no quedava cap plaça disponible i vam haver de buscar algun pla alternatiu. Per sort, el Parc Nacional ofereix als nombrosos visitants que s'hi acosten (més de tres milions i mig a l’any; poca broma, doncs) fins a quaranta-un itineraris convenientment senyalitzats i de característiques i dificultat molt variades; nosaltres escollirem finalment la denominada Ruta 1, que discorre entre el centre de visitants del Portillo i el paratge dels Riscos de la Fortaleza, i que permet fer-se una idea d'alguns dels elements més interessants i característics de l'espai protegit.

La caminada, que segueix un camí senzill i de bona traça, comença com s’ha dit al Portillo, a la rodalia del qual es fan palesos els efectes del devastador incendi que va assolar més de quinze mil hectàrees de terrenys d'alt valor ambiental l’any 2023; diverses actuacions de restauració tracten de recuperar els valuosos ecosistemes afectats, especialment les extraordinàries i amenaçades formacions de retama de cumbre. Després d’un primer tram de paisatge accidentat, en el què el sender discorre entre alterons de pedra tosca formats per les erupcions del volcà de Montaña Blanca, el recorregut davalla fins a la denominada Cañada de los Guancheros, una plana coberta d’arenes volcàniques, antic camí de ramat, delimitada al nord per les imponents cingleres rogenques conegudes com Riscos de la Fortaleza i considerada com a zona de reserva del Parc Nacional. Els Riscos representen les restes de l'antic edifici volcànic de Las Cañadas, anterior a la formació de l’actual con volcànic del Teide i de molta major extensió que aquest; als peus de l'espadat, i fins i tot a les mateixes parets, apareixen alguns exemplars de l’escàs cedre canari, mentre que sobre el sòl arenós i protegits per una tanca de l'atac de muflons i conills, arribem a veure en flor alguns exemplars de cardo de plata, una de les plantes més escasses i amenaçades de Tenerife. L'atractiu rosalito de cumbre, que va arribar a ser molt escàs a causa de la sobrepastura però que sovinteja ara en tot aquest sector, es troba en plena floració; no és el cas, malauradament, dels endèmics i emblemàtics tajinastes rojos, molt abundants en aquesta zona però que van acabar de florir fa ja algun temps i només conserven els fruits. Tot i que el sender segueix, ara ja en franc descens, cap a la densa pineda de pi canari que cobreix aquest vessant de la muntanya, el recorregut finalitza en aquest punt, oferint unes precioses panoràmiques de la costa nord de l’illa. 

De tornada ja cap al Portillo --pel mateix camí que férem a l’anada; massa calor per convertir el recorregut en circular connectant-lo amb algun altre sender-- i amb la mola imponent del volcà sempre a la vista, vaig tornar a pensar sobre això de pujar al cim. La intenció de completar el trajecte a peu que duu des de la costa nord de Tenerife fins al cim del Teide deu ser un dels projectes que fa més temps que tinc pendents; si faig memòria, puc remuntar-me almenys fins a la primera volta que vaig anar a l'illa el 1990, sense que en tots aquests anys haja sabut trobar el moment propici per a abordar-lo. Podria al·legar com a descàrrec les evidents dificultats logístiques que comporta --no només pel desplaçament fins allà, sinó també per la necessitat de comptar amb un permís específic del Parc Nacional que ha de sol·licitar-se amb bastant antelació-- i perquè, a més a més, la meua intenció sempre ha estat fer-ho coincidir amb l’època en la què té lloc l’espectacular floració dels tajinastes, la qual cosa encara limita més les opcions de dates disponibles. El cas és que, ja de tornada a casa i amb l'agenda a la mà, he pensat en que al remat tot és qüestió d’organitzar-se amb el temps suficient, així que, si el cos i les circumstàncies ho permeten, faig des d'ara propòsit ferm de tractar de complir amb l'objectiu de pujar fins al cim --des de la costa si pot ser, o des de més amunt si convinguera-- el maig de l'any que ve. Escrit queda, doncs, i ja anirem veient com va l'assumpte; això sí, si arribe dalt, quasi segur que baixaré amb el telefèric. 

Des del principi de la pàgina: el Teide des de la rodalia del Portillo; pineda rebrotant després de l'incendi (el pi canari és l'únic que té aquesta capacitat, una adaptació pertinent si hom viu a illes volcàniques); límit entre la pineda i els matollars d'altitud; llangardaix negre (Gallotia galloti), endèmic de Tenerife i la Palma i molt freqüent en aquesta zona; algunes plantes interessants (valga, en aquest cas, la redundància): rosalito de cumbre, cedre canari, tajinaste roig i cardo de plata; cingleres als Riscos de la Fortaleza; mar de núvols a la costa nord de l'illa; i el Teide vist des de la Colada de los Guancheros, amb un rosalito de cumbre florit en primer pla.

Una de les qüestions post-viatgeres que m’han ocupat especialment aquestes setmanes ha estat posar-me un poc al dia dels avanços en l’estudi de la llengua dels pobladors originaris de les Illes, sobre l’origen amazic de la qual hi ha a hores d’ara un consens científic generalitzat, i que té precisament en els noms dels llocs i de les plantes una font insubstituïble per al seu estudi. El topònim Teide, per exemple, que des d'antic s'ha relacionat --no sempre de forma massa contrastada-- amb el foc o amb el concepte d'infern dels aborígens, podria estar relacionat amb l'amazic aydi ("gos"); Teide seria, doncs, "el lloc on viuen o abunden els gossos", per referència (segons aquesta hipòtesi)  a divinitats infernals guanxes que adoptaven aquesta forma i a les què s'identificava amb el dimoni que habitava a l'interior del volcà. Per la seua banda, el fitònim tajinaste, que s'aplica a les Illes a les diverses espècies del gènere Echium que hi viuen, té un paral·lel directe amb el mot tuareg tainast, que designa a una espècie del mateix gènere, i que podria significar "agulla". En tot cas, potser el que més m'ha cridat l'atenció llegint a la xarxa sobre el tamazigh insular ha estat aquest treball en el què es relaciona el nom d'ajgal --que com sabeu designa als dragos de l'Antiatles-- amb el topònim canari galén, que seria el plural castellanitzat d'aquell; una (altra) bona raó per tractar de seguir aprenent sobre aquest tema fascinant. I de l'independentisme canari ja parlarem, si de cas, un altre dia.  

Image de Canarias Ahora-El Diario.