"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 13 d’agost de 2010

De misteris

La jornada va començar amb un arròs amb costra --cassolà i ortodox-- i va acabar, entre ventalls i oripell, amb la recèlica retornant majestuosament al cel del què s'havia despenjat. Entre mig, unes quantes hores de conversa estimulant i instructiva a la brisa --escassa però agradable-- del Camp d'Elx, i un retrobament amb el Misteri que, per diverses circumstàncies, s'ha fet esperar més temps del desitjable. Cal agrair l'oportunitat a una bona gent d'aquella terra, que ens aplegaren, a una colla d'amics --en la què han tingut l'amabilitat d'acollir-nos-- a una taula ben guarnida de menjars i de savieses. No es estrany, per això, que la vesprada es consumira, entre penjolls de massapà, figues i espirituosos, en una llarga tertúlia multilingüe i multidisciplinar (de la literatura a la política, de l'economia a la sanitat...). Gent, aquesta, amb moltes coses que contar i a la què val la pena sentir, perquè la mescla d'experiència, coneixement i fina ironia és un digestiu reconegut i un bé malauradament escàs.

El motiu, en tot cas, era el Misteri, del què ahir es feia un dels "assajos generals". Els quals són, a banda de tot el demés, una bona ocasió per a que els forasters, que tenim més difícil gaudir de Vespra i Festa com cal i amb més freqüència, puguem conéixer (o recordar) aquesta joia, per a la què simplement s'esgoten les paraules. Si el coneixeu, el Misteri d'Elx, probablement ja sabeu el que vull dir; si no, creieu-me que és imprescindible veure'l, al menys una vegada. Deixar-se dur per la màgia de la mangrana i l'araceli, per l'ambient únic (i càlid, molt càlid) de la Basílica i, sobretot, per la música (impressionants els cants monòdics de la Verge o de l'àngel, o les emotives polifonies del Ternari --probablement, el meu preferit-- o la Judiada...) i comprendre i compartir, per una estona, l'orgull d'aquells que ens han servat aquest Patrimoni únic, excepcional, nostre. Com escriu Alfons Llorens al fulletó que es lliura als assistents (quants d'ells ho llegiran?), "El Misteri, festa cívica, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida --la llengua dels valencians--, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reproduïx íntegra el seu àmbit. És segell dels nostres orígens i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'un poble, de la resistència del poble, de tot un poble enfront de la despersonalització imposada".


M'he posat a escriure açò, ara, perquè plou. El Misteri és la Mare de Déu d'Agost, i a qui fa ara les festes majors --que, a més d'Elx, és mig País-- no li deuen fer gens de gràcia les tronades. Però aquesta pluja és una bona notícia per a la legió de micòfils i micòfags --altrament dits esclatasanguers-- que prol·lifera per aquestes muntanyes. És, segons antiga i arrelada creença, el moment oportú per que aquestes primeres aigües, després del dur i eixut juliol, sembren les serres per a poder recollir-los quan siga l'hora: quaranta dies després, sempre i quan es complisquen tota la resta de condicions (que torne a ploure quan toque, ni molt ni poc; que el vent no seque la serra, que les nits refresquen quan toca...) tan variables i complicades que converteixen l'adveniment de fongs i bolets en un altre misteri. Sé de gent que està celebrant aquestes tronades com si li anara la collita de l'any amb elles, i de qui --com cada any-- assenyala en el calendari els dies i els llocs on cauen, per tal de poder-se programar adequadament les eixides allà per la primera setmana de l'octubre. Jo, que sóc també de la colla dels tocats del bolet, ja vaig fent els meus càlculs, i ja veurem com va. Però pel moment, ací em teniu, tancat a casa veient com plou i rellampega, i més content que un ginjol imaginant que, potser, aquest serà un bon any d'esclata-sangs... o de morenes, o de fredolics; la qüestió és no tornar de buit (o, com diuen ací, no fer pala).


I una nota final: voler ser irònic, en aquest País, és arriscat, perquè sovint la realitat supera a la ficció. Ho dic per allò dels bous, pel que jo mateix deia i pel que diuen ells. I mentre, amb veus que semblen vingudes des del fons de la nostra història, el cor dels jueus canta:

Aquesta gran novetat
nos procura deshonor;
anem tots a pas cuitat,
no comportem tal error.
Però no passarà res: de seguida ho veuran clar, i es convertiran a la vertadera fe.

4 comentaris:

  1. Aquest any passat em tocà anar a per bolets, per una assignatura (micologia) i la veritat que m'ho passí d'allò més bé: eixos de la cistella, sé segur que els he agarrat, però ara no sabria dir quins són.
    El cas és que vaig fer col·lecció... i que lletjos queden després de l'estufa!!


    Quan començà el curs, una profe no parava de dir-nos la bona collita que ne faríem, i la cosa no anà tant bé com pintava... A vore si este any...

    Coralet

    ResponElimina
  2. La veritat és que, com a "sembrada", per aquestes muntanyes ha estat bastant fluixeta; caldrà anar mirant per la Marina i la Safor. La cistella és de fa un parell d'anys, són fredolics (Tricholoma terreum), ben agraits per abundants, sabrosos i perquè per aquestes terres poca gent els busca.
    En fi, com tu dius, a vore que tal va presentant-se la temporada...

    ResponElimina
  3. M'has d'explicar això de l'arròs amb crosta, o costra, no sé ben bé com se'n diu, sóc una gran amant de l'arròs i aquest no el sé fer!

    Una abraçada, m'ha agradat el post del Misteri!!!!

    ResponElimina
  4. Gràcies, Zel! L'arròs no és molt difícil de fer (és un típic arròs eixut amb cassola, com l'arròs al forn; he vist a la xarxa unes quantes receptes similars a la què jo conec) però amb el detall de la crosta (la meua amfitriona elxana deia "costra"), què és on està el misteri i la gràcia. Segons m'explicaren, el secret està en afegir els ous batuts al moment just, quan l'arròs estiga prou cuit però que li quede brou com per que es queden al capdamunt. Ara, t'he de dir que jo no sempre l'encerte... Bona sort!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...