"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 4 d’agost del 2010

Retorns

Dimecres. Emotiu retrobament amb els papers –els de hui i els d’ahir—, al qual s’afegeix la satisfacció de veure pràcticament consumada una mudança de despatx, poc més que una transterminància, què ens ha tingut ocupats els últims dies empaquetant, traslladant i tornant a desempaquetar. Tornar a omplir armaris, abocar de nou tots els estris a la calaixera, restaurar connexions i familiaritzar-se –ben prompte—amb un nou entorn és més fàcil ara: cal resoldre encara uns quants assumptes urgents i prioritaris abans de marxar i no hi ha temps per encantar-se amb detalls sense importància. Les parets, ja les omplirem el setembre.

En arribar a casa, un altre retrobament esperat i entranyable: les primeres bresquilles agostenques de Gorga que menge aquesta temporada. Orgull fruiter de Seta i Travadell, reina indiscutible --segons opinió personal però raonablement fundada—de la selecta branca dels presseguers i afins. Un prodigi de turgència i suavitat, de carn ferma i color provocatiu; prudentment sucosa, dolça d’aroma i intensa de sabor, amb un mos consistent, vibrant i productiu... Molt més que una bresquilla: un goig per a tots els sentits, evocador –quan no directament precursor-- d’altres plaers del cos, d’estivals i frugívores reminiscències.



I encara una recomanació més: si passeu un dia al sol, no oblideu posar-vos barret. Altrament, al dia següent, els efectes de la insolació –a la vista està—poden ser imprevisibles.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

4 comentaris:

  1. Vent d Cabylia4 d’agost del 2010, a les 20:35

    Calla, calla, que m'ha entrat una gana... Me n'he anat a per una bresquilla i tot (però no és el mateix, clar!). :D

    ResponElimina
  2. Carme5 d’agost del 2010, a les 12:16

    I quina fruita de l'estiu no es suggerent! Que em dieu del meló d'Alger. El meló d'Alger, per a mí, de menuda, era senyal inequívoca de temps de calor, d'indolència, de banys entre rises i de migdiades inacabables. Però els melons no eren com ara, eren més menuts i d'un verd més fosc, i mai els veies oberts fins que no els encetaves amb el gròs ganivet, tots esperant l'esclafit de color roig, un roig únic, d'estiu mediterrani, i que per molt que busquessim mai trobaves igual a la caixa de colorins Alpino.

    ResponElimina
  3. Anònim5 d’agost del 2010, a les 15:18

    :)
    He recordat, llegint-te, la cançó de Feliu Ventura que diu que els llavis d'una xica eren com la pell de la bresquilla.

    Coralet

    ResponElimina
  4. AlfredRussel6 d’agost del 2010, a les 8:24

    Ahi està el problema, Vicent: que la veus per fora, tota bonica, i dius: aquesta, però en fotre-lo mos no és igual. Com la vida mateixa.

    Tota la raó amb el meló d'Alger, Maria del Carme: a Alcoi, a més, li diem meló d'aigua, que encara queda més estival. M'has fet vindre molts records amb el teu comentari (alguns especialment patètics: en menjar-nos les tallades, feiem carreres a vore a qui li regallaven abans les llavors per la panxa fins el banyador; sort que la mar ho renta tot, cos i ànima).

    ...que arriba ara per Sant Joan, Coralet. ;)

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)