Até breve

M'agrada que em desperte el soroll de la pluja. Especialment a l'estiu. Potser per això no em sap molt mal haver de canviar els plans previstos quan és per aquesta causa, tot i que he de reconéixer que hui m'haguera fet goig una escapadeta a la mar, que la tinc una mica abandonada últimament. L'alternativa, mentre les tronades s'anaven succeïnt aquest matí sobre les muntanyes, ha estat baquetejar un poc la guitarra elèctrica --un altre amor desatés, aquest estiu; potser ja van sent-ne massa-- amb especial entrega a riffs i solos d'algunes cançons de Mark Knopfler ("Telegraph Road", "You and Your Friend", "In the Gallery") què, sent raonablement accessibles per gent, com jo, d'escàs virtuosisme, fan bon paper per a entretindre's una estoneta i soltar un poc els dits.


Dits, per cert, dels què prèviament ha calgut extirpar unes quantes i molestes punxes, perquè a aquestes altures encara no he aconseguit eixir un dia a la muntanya sense acabar tenint unes paraules amb algun esbarzer, argelaga o mata espinosa similar. Serà l'obsessió per tocar. I això que ahir, a la Serrella, hi havia quasi més pedra que verd: el recorregut, tan recomanable com tots els que poden fer-se per aquesta muntanya, des de Quatretondeta al Pla de la Casa, amb imprescindibles parades a les fonts Roja i de l'Espinal, variant al barranc del Moro i escapada final --accessòria però aconsellable-- cap als Frares. No m'estendré en descripcions detallades, innecessàries per tractar-se d'una senda ben coneguda i perquè d'aquests bellíssims paisatges ha escrit molta gent i amb molta més traça. Però val a dir que, entre els meus amors muntanyers --abundants i diversos; sóc persona de fidelitats justetes-- Serrella ocupa un lloc rellevant. I que quan m'abelleix perdre'm sense anar molt lluny, cosa que passa amb notable freqüència, m'agrada vagarejar per aquestes agulles impressionants, a l'ombra de les quals sempre pot trobar-se, a més d'alguna herba notable o sorprenent, una saludable dosi de serenitat. I en el Pla de la Casa contar les estrelles una nit de primavera.




La qüestió: demà, finalment, marxe de viatge. Un poc inquiet pel peculiar aeroport de Funchal --com més avions agafe, i n'agafe bastants, més valore tindre els peus a terra-- i pels efectes que hagen tingut a l'illa els últims incendis. Però marxe, amb gust, i abandone al continent xarxes, ordinadors i, òbviament, aquestes planes. Espere que ens veurem, de nou, a la tornada, allà pel setembre. I me'n deixe, mentre, una de les que més temps m'ha ocupat aquest matí. You know I'm talking about you and me, lady writer on the TV. Saúde!