"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 19 d’agost de 2010

Até breve

M'agrada que em desperte el soroll de la pluja. Especialment a l'estiu. Potser per això no em sap molt mal haver de canviar els plans previstos quan és per aquesta causa, tot i que he de reconéixer que hui m'haguera fet goig una escapadeta a la mar, que la tinc una mica abandonada últimament. L'alternativa, mentre les tronades s'anaven succeïnt aquest matí sobre les muntanyes, ha estat baquetejar un poc la guitarra elèctrica --un altre amor desatés, aquest estiu; potser ja van sent-ne massa-- amb especial entrega a riffs i solos d'algunes cançons de Mark Knopfler ("Telegraph Road", "You and Your Friend", "In the Gallery") què, sent raonablement accessibles per gent, com jo, d'escàs virtuosisme, fan bon paper per a entretindre's una estoneta i soltar un poc els dits.


Dits, per cert, dels què prèviament ha calgut extirpar unes quantes i molestes punxes, perquè a aquestes altures encara no he aconseguit eixir un dia a la muntanya sense acabar tenint unes paraules amb algun esbarzer, argelaga o mata espinosa similar. Serà l'obsessió per tocar. I això que ahir, a la Serrella, hi havia quasi més pedra que verd: el recorregut, tan recomanable com tots els que poden fer-se per aquesta muntanya, des de Quatretondeta al Pla de la Casa, amb imprescindibles parades a les fonts Roja i de l'Espinal, variant al barranc del Moro i escapada final --accessòria però aconsellable-- cap als Frares. No m'estendré en descripcions detallades, innecessàries per tractar-se d'una senda ben coneguda i perquè d'aquests bellíssims paisatges ha escrit molta gent i amb molta més traça. Però val a dir que, entre els meus amors muntanyers --abundants i diversos; sóc persona de fidelitats justetes-- Serrella ocupa un lloc rellevant. I que quan m'abelleix perdre'm sense anar molt lluny, cosa que passa amb notable freqüència, m'agrada vagarejar per aquestes agulles impressionants, a l'ombra de les quals sempre pot trobar-se, a més d'alguna herba notable o sorprenent, una saludable dosi de serenitat. I en el Pla de la Casa contar les estrelles una nit de primavera.




La qüestió: demà, finalment, marxe de viatge. Un poc inquiet pel peculiar aeroport de Funchal --com més avions agafe, i n'agafe bastants, més valore tindre els peus a terra-- i pels efectes que hagen tingut a l'illa els últims incendis. Però marxe, amb gust, i abandone al continent xarxes, ordinadors i, òbviament, aquestes planes. Espere que ens veurem, de nou, a la tornada, allà pel setembre. I me'n deixe, mentre, una de les que més temps m'ha ocupat aquest matí. You know I'm talking about you and me, lady writer on the TV. Saúde!

5 comentaris:

  1. La música i la natura són dos molt bones formes de comunicar-te amb tu mateix, pense. Bon voyage. I la Scarlett que no sé a què espera…

    ResponElimina
  2. Bones vacances!!
    Coralet

    ResponElimina
  3. Home, gràcies pel vincle, conéixer el país valencià és una assignatura pendent...espero poder-ho fer algun dia, hi tinc amics i amigues i no em surt mai el moment o els dies per venir, casumlolla... Bones vacances!

    ResponElimina
  4. Moltíssimes gràcies! Ens veiem el setembre (i ja sabeu que a Alcoi teniu casa)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...