Desnivells acumulats

Quan es tracta d'anar a la serra, tinc dues manies a les què em costa resistir-me: no apurar l'aproximació amb cotxe (no em sap greu caminar un poc més, i m'agrada també allò que Mountain Wilderness anomena "engrandir les muntanyes") i ajustar-me als horaris que prèviament, i no sempre de forma tan prudent com deuria, m'he autoimposat. Aplicar totes dues a una travessia --la de la Serrella-- un poc més llarga i exigent que les habituals eixides de proximitat que solen ocupar-me els caps de setmana, pot complicar-la un poc, però també afegeix un punt d'al·licient que no s'ha de rebutjar.

De no ser per les meues manies, potser m'hauria pogut estalviar una part del camí que, en poc més d'una hora i després de superar quatre-cents metres de pujada, separa Quatretondeta de la font i el barranc de la Canal (el primer dels dos estrets d'igual nom que limiten la serra per llevant i ponent). La caminada, en tot cas, paga la pena: primer entre ametlers i oliverars, després per una senda ben traçada pel vessant de la muntanya que, a partir de la Canal, s'enfila entre roquers i runars cap al Morro de la Serella. Des d'ací, resseguint sempre la carena de la serra i oferint unes vistes magnífiques sobre la vall, el senderol va guanyant altura fins assolir la primera de les fites de la caminada: els 1.359 metres del Recingle Alt i la seua característica caseta de vigilància. Des d'ell, ben a prop i pràcticament carenejant, la segona cota remarcable del dia (la Penya de l'Hedra, de 1.351 metres) i una breu pausa per reposar forçes i fer una pensada sobre una altra mania, no sempre fàcilment explicable, que ens du a voler fer tants cims com siga possible...

Encarar-se al Pla de la Casa, tercer pic de la jornada i cim culminant de la serra amb els seus 1.387 metres, exigeix mamprendre un ràpid descens fins a la Font Roja de Serrella (1.150 m) i, des d'ella, anar recuperant altitud cap al Coll de Borrell abans d'afrontar de nou una exigent pujada cap al que sense dubte representa el més muntanyer de tots els cims de la serra. Certament, l'ascensió al Pla de la Casa paga sobradament la pena, i no de bades constitueix una de les caminades més conegudes i freqüentades de totes les que poden fer-se per aquesta serra. Des de l'amable i herbosa planícia que dóna nom a la contrada, deixant als peus el seu característic pou de neu, el cim ofereix unes vistes espectaculars sobre la pròpia Serrella i la resta de les serralades dels voltants; però hui no és bon dia per demorar-se en excés en la contemplació d'uns paisatges que ho mereixen sobradament, perquè si bé el Pla permet copsar fàcilment tot el camí fet fins ara, també mostra, cara a llevant, que encara queda un bon tram per completar la ruta.

En començar el descens des del Pla de la Casa, la caminada s'encara probablement al seu tram més exigent, però també el més interessant i espectacular: primer, una nova i empinada baixada entre pedregars cap a la capçalera del barranc del Moro i el Portet de Fageca, que separa el Comtat de la Vall de Guadalest; tot seguit, altra vegada cara amunt per les Covatelles, travessant runars i pedregars, per guanyar de nou, i amb el sol ja fent-se notar, la carena de la serra. Des d'ella, una ràpida marrada per tocar el següent pic previst --les manies, ja sabeu: ara, el Regall, de 1.322 metres-- i de tornada al trajecte principal i amb la vista posada ja en un rellotge que avança més apressa del que s'esperava, un nou ascens, en aquest cas relativament suau i resseguint sempre la corda de la muntanya, fins a la cinquena i última de les fites cimeres del dia i de la serra: els gens menyspreables 1.360 metres de la pedregalosa i sempre suggeridora Mallada del Llop, i les seues impagables perspectives sobre la Vall de Gualadest i el seguit de crestalls que, a través de la Xortà i la Bèrnia, semblen voler prolongar el cos de la Serrella fins a la mateixa mar.

Només queda, per culminar la caminada, iniciar un còmode i estimulant descens pel segon barranc de la Canal del dia, el de Beniardà: un recorregut bellíssim als peus de les penyes imponents dels Aspres de Famorca, esguitat de pous de neu i molt transitat pels aficionats a la muntanya. A aquestes altures, però, el sol i el rellotge comencen a apretar, i el què en moltes ocasions anteriors ha estat una plàcida passejada admirant els canviants paisatges de l'estret i les parets que el delimiten, obliga ara a forçar una mica el pas. Especialment, perquè en abandonar la Canal pel paratge dels Racons, resten encara alguns quilòmetres de recorregut --la majoria, per pista forestal-- fins arribar finalment a Castell de Castells i poder atendre a l'última de les manies ressenyables del dia: aprofitar sempre que es puga les innegables propietats hidratants d'una cervesa fresca. O de més d'una, si l'ocasió ho requereix.

Tot plegat, set hores justes de caminada --i més de mil sis-cents metres de desnivells acumulats, positiu i negatiu-- en una de les travessies més interessants i atractives que poden fer-se pel conjunt muntanyenc del migjorn valencià. Amb una idea que caldrà madurar: completar-la, carenejant cap a llevant en dues o tres jornades, fins abocar-se al mar pel Morro de Toix. I un últim i inesperat regal, en anar a recollir de nou el cotxe a Quatretondeta: els Frares, il·luminats pel sol del capvespre primaveral. Per cert: a Castell de Castells vaig arribar amb la llengua fora i els peus un poc espatlats; però només me'n vaig passar un quart d'hora de l'horari previst. Que ja se sap que les manies no les curen els metges...