"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 24 de juny del 2012

Herbes de Sant Joan



És sobradament coneguda l'ancestral vinculació entre la festa del solstici d'estiu i les virtuts remeieres --reals o suposades-- de les plantes. Com recorda Joan Amades, "Hom creu que la virtut de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcies i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i des d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant, avui, per ésser el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut". El mateix Amades dedica vint pàgines del seu "Costumari" a les creences, ritus i costums relacionats amb les virtuts dels vegetals i la nit de Sant Joan, la qual cosa dóna idea de la riquíssima cultura popular associada a aquest àmbit.




A més d'altres espècies directament vinculades als rituals de la nit més curta de l'any --com la miraculosa falguera que hauria d'haver florit màgicament aquesta nit, la ruda que fa fugir les bruixes, o la sanadora berbena, que probablement va acabar donant nom als balls que precedien la seua recol·lecció-- hi ha més de vint espècies diferents que són conegudes, en algun lloc dels nostres Països, com a herbes de Sant Joan o santjoaneres, des de la camamirla amarga fins el lligabosc, passant per la sempreviva borda o la centaura. Però l'herba o flor de Sant Joan per excel·lència és, sense dubte, el també anomenat hipèric o pericó, de fama medicinal tan justa com reconeguda, i que es recull en aquestes dates per a preparar el conegudíssim oli de pericó.

Ahir, aprofitant la frescoreta del capvespre i atès el meu inexplicable desinterés per la sort de la selecció espanyola de futbol, vaig eixir a fer una volteta pels vessants mariolencs que em peguen a prop de casa. Tractant-se d'un dia tan assenyalat, no em va sorprendre trobar, de seguida, les daurades flors del pericó, ni tampoc les pinyes de Sant Joan, que aci anomenem també carxofetes, i en les virtuts antihemorroïdals de les quals vaig perdre un poc la fe quan em van explicar que hi havia prou amb dur-les a la butxaca. Però el vegetal santjoaner que més em vaig alegrar de trobar va ser una esplèndida figuera, ben carregadeta de bacores --un poc verdes encara, però gustoses. Que ja ho diu la dita que he sentit des de xicotet: bona vista vejam, bacores per Sant Joan...


8 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies, cantireta! L'ombra d'una figuera és d'allò més agradable en apretar la calor, tot i la mala fama que té dormir sota les seues branques

      Elimina
  2. Sí, sí... "a Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures", que es diu quan es vol donar a entendre que cada cosa al seu temps, o que ja vindrà, ja, el moment desitjat. M'has fet ganeta de bacores!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "A Sant Joan, bacores, i a Sant Pere les millores"... No havia mai pensat en el sentit que li dones a la dita, Loles, però ben mirat ja podria ser. I res, a collir-ne que ja estan bones ;)

      Elimina
  3. Que bonic, anar al compàs de la natura! Sempre que algú escriu sobre les virtuts que s'atribueixen a les herbes santjoaneres, recorde una novel·la que es diu Noverint universi (el títol enrevessat no fa honor a l'encant de la història i al caràcter planer dels personatges), de Joan Andrés Sorribes, que va publicar Tàndem fa uns anys. El coneixes?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin gran llibre, el "Noverint"! Moltíssimes gràcies per recordar-me'l, Maria Josep! el vaig llegir fa uns anys i em va impressionar moltíssim, per la història, per l'escenari i pel llenguatge. Me'l pose en la llista de les (re)lectures imprescindibles per a l'estiu. Salut!

      Elimina
  4. Molt interessant, si és que hauríem de fer cas a la natura sempre!!

    Molt bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho pense, lluna. Sense renunciar als avantatges de la nostra "civilitzada" forma de vida i sense caure en bucolismes, però no hauriem de renunciar a seguir d'alguna forma el pols de la natura... Hi ha molta saviesa acumulada, després de mil·lenis d'adaptació i convivència, com per prescindir-ne sense més: és arrogant --i, probablement, suïcida. Moltes gràcies!

      Elimina