"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 10 de gener de 2013

Aqui no hay playa



Acabe de rellegir "Amnistia a la destrucción", el document --no cal dir que molt recomanable-- que va publicar fa unes setmanes Greenpeace, i en el qual es vincula la reforma de la Llei de Costes amb els interessos de destacats empresaris i polítics. I ho he fet arran de la notícia, que vaig conéixer ahir, segons la qual Maria Dolores de Cospedal (un dels noms que apareixen en l'esmentat informe, tot i que siga un poc de passada i a causa sobretot dels negocis del seu marit, Ignacio López del Hierro) ha anunciat que demandarà a Greenpeace, alhora que s'ha dirigit a alguns dels periòdics que van publicar informacions relacionades amb el tema, amenaçant-los també amb mesures legals per vulnerar el seu "dret a l'honor". Bé, en realitat --i aquest és un primer aspecte certament cridaner-- caldria dir que no ha estat Cospedal qui ha pres aquestes mesures, perquè sembla que qui interposarà la demanda (i s'ha dirigit als mitjans en qüestió) ha estat el Gabinet Jurídic de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. Deu ser que, amb el(s) sou(s) que guanya l'honorable parella, no els arriba per a pagar-se un advocat, i han de recórrer a utilitzar mitjans públics per a fer-ho. La crisi colpeja dur.

De totes formes, allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat el poderós argument que, segons s'ha publicat,  demostraria les mentides i la mala fe de Greenpeace: en la nota de premsa que ha emés al respecte la Junta de Comunidades, es diu que "resulta obvio que la presidenta de una Comunidad Autónoma que carece de costa no puede tener interés alguno en el desarrollo normativo de una ley que se refiere al litoral español". Obvi és poc: és, simplement, inapel·lable. Imagine que, tot i que en primera instància Greenpeace ha reiterat la seua posició, acabarà reflexionant i acceptant que, front a un raonament tan rotund com elegant, no té possibilitat de defensa davant cap tribunal seriós i imparcial. De fet, les insinuacions de l'entitat ecologista són tan absurdes com acusar els bisbes, que no es casen, de voler intervindre en una cosa que els afecta tan poc com la regulació del divorci, o esperar que un home (diguem-li així) puga tindre cap interés en reformar una llei que es refereix a l'avortament, atès que manca de la capacitat de parir. Seria tan ridícul, fins i tot, com dubtar de la paraula d'un (demo)cristià, que sempre diuen la veritat i assumeixen la seua responsabilitat passe el que passe i caiga qui caiga. Vaya vaya. 



Imatge d'EFE en el Mundo. Anava a posar aquesta altra,
però reconec que m'ha fet no-sé-què...


8 comentaris:

  1. Em punxen i no em treuen sang amb aquest argument tan meravellós. Ni els laments de vergonya, als cavallers, de Jaume I ja són vàlids amb aquesta gent, doncs de vergonya, poca, per no dir gens.

    El nom de la senyora Cospedal sembla que darrerament ens apareix en molts casos més aviat tèrbols. Això sí, després ella surt tan repentinada davant les càmeres i va donant lliçons de moralitat i coherència.

    Sempre xerra qui més ha de callar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni en tenen, de vergonya, ni la coneixen, porquet. Han assumit de tal forma la seua total impunitat, que se'n foten de tot i de tots sense cap pudor. I en aquesta senyora, a més, coincideixen el fons i la forma: cada volta que l'escolte pontificar em deixa sense paraules el seu cinisme.

      Però mira, ja els deu eixir a compte no callar, pel que es veu...

      Elimina
  2. Certament aquesta senyora i els seus companys de partit no es fiquen mai en assumptes que no els impliquen directament. No han recollit mai, per tota Andalusia i Castella, milers de signatures contra l'Estatut català.

    De vegades sí que tenen algun interès en l'afer, com quan s'ha de fer una Estació d'AVE a Guadalajara i hi ha una companya de partit que, pel bé de la nació i sense exigir més que una modesta compensació econòmica, cedeix unes quantes hectàrees de terreny (que està una mica lluny de la ciutat però una mica d'exercici cada matí fins a l'estació no farà mal a ningú i,en tot cas, l'AVE tampoc és que vagi tan ple).

    Per tot això, a mi no em cal llegir cap informe per saber que aquest partit sempre fa el millor per al país. Si van edificar una mica al costat de la platja no devia ser pels accidentals maletins mig plens de bitllets que els constructors poguessin oblidar a una seu del partit o a casa d'un conseller d'urbanisme. Estic segur que va ser perquè els ciutadans s'acostessin a aquest bé de Déu que és el nostre litoral. Que de vegades som mandrosos i si no ens posen facilitat, ens quedem a casa i no gaudim de la natura exuberant. A veure si n'aprenen aquests de Greenpeace, que només critiquen i no fan res per promoure l'amor a la natura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són exemples pertinents, Sergi. I coincidim totalment: tot el que fan --i el que no fan-- és sempre per l'interés general i pel nostre bé. I si som tant curts i ignorants com per no veure-ho, és el nostre problema i ens mereixem tot el que ens passe.

      I dels ecologistes radicals ja ni en parlem: a saber quins són els seus interessos ocults... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Molt bo el teu post. Entre Soraya i Malestares de Cospedal, anem aviats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jesús! Ja ho pots ben dir: menuda parella de dos. I el que ens queda encara per veure, em tem... Salut!

      Elimina
  4. Ho has explicat tan bé que -tret que hi ha més maletins dels que pensem, sempre pel bé del País, és clar!- ja no cal afegir cap comentari més.

    Aferradetes de divendres i uns somriures!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maletins? Vols dir? Serà que mirar sempre pel bé del País comporta unes despeses, i ja se sap... Gràcies, lluna, i una abraçada! (i el somriure, que no ens falte mai caiga el que caiga ;)

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...