"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 6 de gener del 2013

Epifania


Enguany, probablement com a part d'una intel·ligent operació de màrqueting editorial en la qual també han participat un bou i una burra, els han volgut fer procedir d'una incerta --i escassament oriental-- Tartessos. De la mateixa manera que cinc-cents anys abans, en temps del Papa Roderic de Borja, les necessitats globalitzadores de l'Església --els "interessos ecumènics", en diu Alfons Llorenç-- van consolidar l'antiga tradició que els identificava amb Europa, Àsia i Àfrica ("quod a filiis Noe seminarium sumpsit") i que, tot i el lloable i primerenc intent de Grão Vasco a la Catedral de Viseu, va sobreviure a la imprevista aparició d'Amèrica com a part a incorporar a  l'Ecclesia Universalis. Una altra antiga tradició, datada almenys en el segle VI, els havia batejat com a Melcior, Gaspar i Baltasar (altres tradicions cristianes els anomenen de formes ben distintes), però és probable que, en aquests temps renaixentistes, aquests noms no fóren encara d'ús popular i general.


Adoraçao dos Reis Magos, de Grao Vasco (1506), en la qual apareix un quart rei
(antecessor d'Artaban?)  que representa un indi Tupinambà del Brasil. 

I encara abans d'això, els havien construït una catedral a Colònia per tal d'albergar les seues relíquies --els esquelets i les corones--, arribades des de Saba al Sacre Imperi Romanogermànic, via Constantinoble i Milà, gràcies a la intervenció de Frederic el Barba-roja. Relíquies, per cert, que no haurien pogut ser identificades com a tals per la seua descobridora, la santa emperadriu Helena, sense la tasca prèvia d'Orígenes, que va ser el primer en fixar el seu nombre en tres, i de Tertul·lià, que considerava provat que no es tractava de mags, com sembla indicar l'única font evangèlica que en parla (l'evangeli de Mateu) sinó de reis coronats. Tot el qual, per cert, s'esdevenia mentre la primitiva església oriental maldava per assimilar a la nova i vertadera fe els sagrats ritus solsticials del renaixement del Sol-Horus que els sacerdots alexandrins anomenaven Epifaneia, quan la divinitat es mostra: entre hui i demà, els cristians armenisortodoxes o coptes celebren el Nadal; els occidentals, que havien fet seu el romà Dia Natalis Solis Invictus, van acabar trobant en els reis mags --símbol oportú de la "manifestació de Jesús als pagans"-- una forma elegant de no duplicar celebracions.


Els tres mags representats com a sacerdots de Mitra en un mosaic del segle VI
de la Basílica de Sant Apol·linar el  Nou de Ravenna.

Des de Pèrsia, Babilònia o Egipte fins a Tartessos --pel moment--, el camí que han recorregut els Reis Mags ha estat, sense dubte, llarg i complicat, i cadascú l'haurà d'entendre i interpretar com millor crega. Quant a mi, que ja fa temps que vaig renunciar a veritats revelades i inqüestionables en la mateixa mesura que em fascina la capacitat humana per construir mites i símbols, l'únic important és que, un any més, aquest camí ha acabat com havia de fer-ho: amb els patges pujant per una escala cap a un balcó ple de xiquets sorpresos i expectants. Per cert: m'encantaria saber que haurien pensat Orígenes i Tertul·lià si hagueren estat anit en Alcoi.








13 comentaris:

  1. Siga com siga (jo també sóc una descreguda) la cavalcada d'Alcoi és preciosa i ben original. Ahir la vaig veure a la tele (la retransmetien en directe) i em sembla mereixedora del seu renom (per cert, van comentar que a Alcoi no és que el rei negre siga Gaspar sinó que col·loquen Baltasar al centre , entre els altres dos).

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema és polèmic, novesflors: aquesta --Baltasar negre però en mig-- és la postura diguem-ne "oficial", però hi ha qui defensa amb vehemència que la tradició alcoiana és un Gaspar negre, i fins i tot ho recolza en els evangelis apòcrifs. Serà per discutir...

      Està lleig que ho diga, però també a mi m'agrada molt la cavalcada d'Alcoi: senzilla, però plena de detalls --encara m'emociona veure els patges amb les escales-- i, sobretot, dirigida a qui toca: els més menuts.

      Elimina
  2. resumint: ni eren reis, ni eren mags ni se sap d'on collons venien si es que venien d'algun lloc i varen arribar a un altre. O no!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni més ni menys, Francesc. Des del meu punt de vista, i amb tot el respecte a qui crega el contrari, una llegenda --preciosa, si es vol-- nascuda a recer d'una altra llegenda sobr ela qual s'ha bastit una poderosa religió. Resulta curiós, en tot cas, comprovar tot el que s'ha dit i escrit, des de fa segles, tractant de donar-los versemblança històrica (una cosa pareguda amb el que passa amb l'estrella de Betlem).

      Elimina
  3. vingueren d¡on vingueren i fossin qui fossin s'ha esdevingut un ritus iniciàtic per als infants ( impactant el moment en que intueixes i després confirmes que els reis mags no són mags ni són reis, són pares i mares i tietes i avis), un bonic engany col·lectiu per fer creure en la màgia ....i és bonic mentre dura....

    ResponElimina
  4. … jo crec que és bonic sempre, perquè els grans també necessitem la màgia.

    ResponElimina
  5. Jo també crec que, d'una forma o d'una altra, la màgia dura sempre, tot i que va canviant la forma de viure-la. Les meues filles ja són majors, però una part del ritual encara es manté si fa no fa com quan eren xicotetes: anar a veure la Cavalcada junts, la forma d'amagar (i descobrir) els regals... I és cert, com diu Elfreelang, que el moment en què tens la confirmació de tot plegat --de vegades, bastant temps després de la primera intuïció-- no s'oblida.

    Crec que, com a humans, necessitem la màgia, i per això hem creat, des de sempre, històries, llegendes i mites --de vegades bellíssims-- que tractaven d'explicar allò que no enteníem, o que simplement ens ajudaven a sentir-nos millor. Creure que només és això, o bé que hi ha alguna cosa més al seu darrera, no deixa de ser una qüestió de fe... Gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  6. Caram, un post per llegir-lo i rellegir-lo, i aprendre moltíssim. Són fenomenals els orígens de moltes de les tradicions vigents encara avui en dia.

    Un post fantàstic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, porquet! Sovint, seguir com han anat construint-se, modificant-se i adaptant-se a cada època i situació no solament no treu gens del seu encant, sinó que --des del meu punt de vista-- les fa encara més fascinants. Salut!

      Elimina
  7. Els mites són preciosos i màgics, però encara ens encisen més quan descobrim els seus origens i evolució, perquè guanyen una riquesa plena de matissos que ens lliga a la història del món. Llàstima que hi haja qui prenga aquests mites com a dogmes i ens els vulguen fer empassar com a veritats divines, o el que és pitjor, com a certeses científiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La fe mou muntanyes, Loles, i està bé que siga així sempre que no es tracte de llançar la muntanya contra qui no hi creu...

      Tendisc a pensar que, en l'origen de la major part dels mites, hi pot haver algun fet real (o "històric") transformat després en llegenda. Però és cridaner, quant a això, com pot canviar el to i el caràcter de la discussió segons es parle de la historicitat de certs textos "sagrats" o, posem per cas, de la Ilíada.

      Elimina
  8. I com sempre, vinc aquí i aprenc coses noves, i com dic jo, ja puc anar a dormir tranquil·la :) Tot i que millor que els nins i nines ho sàpiguen d'aquí a uns anys per no trencar la seva il·lusió, i ens deixin gaudir de la seva innocència, no et sembla?

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho veig així, lluna. Són, en tot cas, etapes diferents: quan les meues filles eren petites ho vivien d'aquella forma especialment màgica; però ara em fa l'efecte que ho gaudeixen tant o més. I a més, ajuden a mantindre la il·lusió dels seus cosins i cosines més petits ;) Gràcies i una abraçada!

      Elimina