"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 2 de gener del 2013

Sol d'hivern




Encara no sé si ho he d'atribuir a les bruixes, escarotades per la proximitat de Sant Silvestre, o bé a una obsolescència programada igualment malèfica però admirablement precisa. El cas és que, coincidint amb el canvi d'any, el meu cotxe va decidir, de forma sobtada i unilateral, que la meua entrada en el 2013 seria com a vianant. Per sort, sembla que l'avaria no és greu, i atès que encara no havia de tornar a la faena, les conseqüències de la momentània desmotorització s'han limitat, en la pràctica, a fer-me canviar els meus plans per a hui: si, com ve sent tradicional, vaig tancar l'any pujant al Montcabrer amb una bona colla d'amics i muntanyers de tota la comarca, m'havia plantejat començar el nou, una vegada penats els moderats però significatius excessos de la nit de cap d'any, en alguna altra muntanya de la rodalia, preferentment --no sabria dir per què-- amb vistes a la mar. Potser un altre dia, si al cotxe li va bé.

No és fàcil, però, deixar passar aquests dies d'aire tranquil i sol radiant; a més, tot i que no sóc persona propensa a balanços ni a propòsits, tampoc no va malament aprofitar aquestes dates per replantejar-se algunes coses i concretar-ne d'altres, i ja se sap que caminar sempre ajuda a esclarir i esclarir-se. L'opció, ateses les circumstàncies, ha estat improvisar una curta passejada per la rodalia del poble, sense cap més pretensió que deixar anar una estona les cames i el cap. Però ha estat suficient amb arribar al primer bancal per trobar el sorprenent espectacle de les margarides cobrint de blanc els oliverars acabats de collir: avivades per les pluges de la tardor, milions de llavors --es tracta, a diferència d'altres espècies properes, d'una planta anual-- han germinat per completar el seu cicle de vida en aquest moment en que moltes altres plantes esperen l'arribada de l'encara llunyana primavera. I ha estat tornant cap a casa, que m'he adonat que tot i que no he vist hui el mar, no l'he trobat gens a faltar. I el cotxe, tampoc.





No ha donat, la curta passejada, com per a aclarir massa les idees; però si hi ha una determinació que he decidit seguir aplicant-me estrictament durant l'any que comença, és la de no deixar que les foscors --que n'hi hauran, i moltes-- acaben fent-nos oblidar la llum i les clarors. I de clarors m'ha semblat veure'n algunes, i ben remarcables, a costat i costat de la mar i del canvi d'any: molta gent, a Mallorca, alçant la veu pel país i la llengua; una nova ràdio, també a les Illes, promoguda per la societat civil. I una nova proposta informativa digital a la que desitgem, no cal dir-ho, molta sort i llarga vida: benvinguda La Veu del País Valencià.




10 comentaris:

  1. Quin camp de margarides tan preciós.
    Sí, que no ens prenguen la llum i ja anirem fent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que entre les flors i el dia assolellat, costava creure que tot just acabem de començar gener. Hui, en canvi, ja sembla més hivern: aquest matí fins i tot he vist algunes volves de neu a la muntanya...

      No ens ho posaran fàcil, perquè a cada llum nostra ens voldran tornar a cobrir amb la seua foscor. Però anirem fent, sense dubte.

      Elimina
  2. M'agrada llegir i veure margarides d'hivern a casa teva i també llegir aquestes clarors que ens expliques, donen ànims per anar construint...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Mai està de més recordar que hi ha flors que gosen desafiar al ple de l'hivern, ni que per mal dades que vagen les coses sempre hi ha, també, qui s'arrisca a contradir la nit. Seguirem construint.

      Elimina
  3. Molt bones notícies al País Valencià i a les Illes (calla que aquí deu ser la influència de la meva augusta presència... ;P).

    M'encanta i celebro també que gaudissis dels darrers dies de l'any trescant per la muntanya (i aparcant el cotxe de forma forçada... espero que no sigui cara la reparació), tal i com els muntanyencs sempre procurem fer. Jo vaig fer diverses escapades, al Comanegra de la Garrotxa, descobrint nous corriols pràcticament oblidats, al cim del Matagalls, tot un clàssic, però aquest cop per zones pràcticament verges, descobrint nous camins i avellaners centenaris, i, finalment, al Tossal de Paiasso, a cavall de la Vall Fosca i la Vall de Boï. Grampons, piolet... i el paradís per acabar l'any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota pedra fa paret, porquet. I encara que allà saben bona cosa de fer murades, segur que la teua també s'ha d'haver notat ;)

      Per sort, allò del cotxe ha estat poca cosa. Com sempre, llisc les teues escapades i m'agafen unes ganes immenses d'anar cap al nord, i no sols a Pirineus: vaig fer una ullada a la ruta del Matagalls que vas posar al wikiloc, i les imatges em van semblar simplement impressionants. Jo m'he mogut molt per la comarca aquests dies, i m'ha anat bé recuperar caminades conegudes però a les quals que feia molt de temps que no tornava. Però també ha anat bé la part social: ja saps que un dels avantatges de fer muntanya amb amics és que encara no has baixat d'una, i ja estàs fent plans per a la següent. Si tot va bé, en un parell de setmanes al Moncayo --a treure la pols als grampons, que ja toca-- i un poc més avant al Mulhacén i l'Aneto. Per projectes que no quede... Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Sembla que la primavera dels països catalans és a tocar, i ja es veuen brots verds on abans només hi havia desert. Que no ens aturin les avaries. Molt bon any!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que arrelen amb força, Joan; és probable que l'hivern encara siga llarg i dur, però aquests brots --i els que segur que vindran a partir d'ells-- el faran més passador. I la primavera, vulguen o no, és inevitable. Salut i bon any!

      Elimina
  5. Realment no sé si es certe l´influència del Porquet, però que sembla que donem passes, que anem canviant de mica en mica i jo em sento satisfeta que sigui així, i que no ens hem d´aturar.
    Treball de tots i sort per deixar enrera la foscor d´alguns dies que encara vindran.

    Salut i bon any!
    Aferadetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avancem, lluna, estic segur; pas a pas, potser molt més lentament del que voldríem, però avancem. I a més, fent front a unes circumstàncies (diguem-li així) que fan tot el possible per impedir-ho. Vindran dies foscos, però els deixarem també enrere. Bon any i una abraçada!

      Elimina