"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 14 de febrer del 2014

Viure sense blog


No ho havia previst així, i per tant no ha estat una decisió conscient ni premeditada; però trec comptes i, entre unes coses i altres, han passat quasi tres setmanes senceres sense treure el cap pel blog, en el què si no recorde malament ha estat el període més llarg d'inactivitat blogaire –incloent-hi, fins i tot, les vacances d'estiu-- en els quatre anys de vida de la línia. “Unes coses i altres” han estat, essencialment, una temporada especialment atrafegada en la faena, que ha mantingut ocupat el meu cervell oligoneuronal més enllà de la seua capacitat normal, i les successives reestructuracions horàries derivades de les responsabilitats familiars i de l'evolució –no sempre previsible-- de les circumstàncies que les condicionen. Sense tant de romanç: falta de temps. O, potser amb més propietat: falta de ganes de dedicar-li, al blog, el poc temps lliure de què he pogut disposar aquestes últimes setmanes.

Perquè aquest tercer factor (diguem-li, per entendre'ns, la peresa) ha tingut també una rellevància innegable en aquest temps en què, per primera volta des de feia quatre anys, he viscut sense blog. Peresa, tot s'ha de dir, no tant d'escriure –cosa que no he deixat de fer, per bé que sobre altres suports i amb altres finalitats-- com de fer-ho sobre certes coses: haver de defensar contínuament el que un considera obvietats (des de la catalanitat essencial del valencià a la necessitat de conservar els pocs espais litorals que han sobreviscut a la desfeta, tot passant per la barbaritat de posar en perill la nostra mar i tot el que representa des dels punts de vista cultural, ambiental i fins i tot econòmic) acaba sent molt pesat. Sobretot, quan hom constata, per enèsima vegada, que en aquest País això de qüestionar obvietats no és solament cosa de rucs relinquits, illetrats inguaribles i polítics corruptes, ignorants i traïdors: ara i ací, la defensa entusiasta de la irracionalitat i l'estultícia representa un fenomen transversal que abasta des de la barra del bar de baix de casa fins al despatx de l'Honorable Senyor President del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, a qui Deu guarde per molts anys i a qui Santa Llúcia li conserve, també molts anys, la vista.

Digueu-me innocent, doncs; però torne al blog, després d'aquest inesperat però reconfortant parèntesi, amb el propòsit irrenunciable de seguir, diguem-ho així, defensant obvietats. Com ara, posem per cas, que siga la ciència qui s'ocupe de definir allò que cau dins de l'àmbit exclusivament científic; que els polítics no anteposen els seus interessos personals, partidistes o corporatius als de la societat a la qual se suposa que representen i serveixen; que qui diu defensar una llengua tinga almenys la dignitat de fer-la servir de forma habitual i mínimament solvent; o que el dret a gaudir d'un paisatge estimable i un medi ambient saludable no siga vist com un luxe prescindible o una mania de quatre ecologistes excèntrics, sinó com una necessitat vital per al nostre futur i el dels nostres fills. Si, segur que de tant en tant tornaré a cansar-me de dir tot això que vosaltres ja sabeu i que, de fet, defenseu en primera línia de batalla. Llavors, si em pot la peresa, potser parlaré de plantes i caragols, d'alguna muntanya pujada o per pujar, o d'una eixida a pescar, des de Xàbia, amb gent de la qual hi ha molt a aprendre; i en haver descansat, i mentre faça falta, tornarem a les obvietats. Fins que arribarà el dia en que podrem dedicar-nos a altra cosa --a avançar, per exemple-- perquè les coses òbvies seran, simplement, òbvies. O, si ho preferiu, òbvies





Les infames embranzides de Fabra i els seus sequaços contra el català no són les úniques 'ponentades' que hem de suportar darrerament en aquesta terra: dies i dies de ventades i aquest migdia, a València, vint-i-huit graus. A mi, que sóc persona d'ordre, no m'apanya gens aquest oratge impropi i desbaratat, i ja sabeu que el vent, sobretot el de ponent, em treu de polleguera; però ja que pel moment no s'hi pot fer res --i a més, sembla que prompte tornarà el fred-- tractarem d'aprofitar-ho. Bon cap de setmana!





16 comentaris:

  1. Respostes
    1. Endavant, Amadeu! Magnífica la iniciativa que heu encetat en Xàbia contra les prospeccions; tan de bo acabe imposant-se el sentit comú front als interessos d'uns pocs. I moltes gràcies, de nou, per la vostra acollida al Cap Prim Segon, i per tot el que vaig poder aprendre aquell dia. Una abraçada i fins prompte!

      Elimina
  2. Doncs mira, com diria ma mare, "sàpies i entengues" que m'has tingut preocupada... ;) Ara veig que has recarregat piles, i que has estat ocupat en coses enriquidores, així és que... el teu retorn ens alegra. Em guarde l'entrada per a mirar-la amb atenció en algun moment tranquil del cap de setmana. Que per a això han d'estar els caps de setmana, per a saber-hi construir algun moment tranquil. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la frase de ta mare, expressiva i aclaridora, perquè una cosa és saber i una altra diferent entendre ;) Em sap greu, però, haver pegat a fugir sense avisar, tot i que reconec que aquesta pausa --no premeditada-- m'ha anat bé per pensar una mica i carregar piles. I m'agrada també la idea de "construir-se" els moments tranquils; potser massa sovint esperem que ens caiguen de cel, quan realment cal bastir-los... Jo ara en tinc pendent construir-me'n algun, que tinc el teu blog un poc descuidat. Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Buuuufff! aquest títol m'havia semblat un projecte de viure sense blog. Me n'alegro que no sigui així. Se't troba a faltar quan no hi ets...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que llisc el títol m'adone que tens raó, Carme: dit així, queda com a mínim ambigu... Ja veus, però, que la idea és seguir mentre el cos aguante, encara que de tant en tant vaja bé "viure sense blog", ni que siga unes setmanes, per agafar un poc d'aire: també des d'aquest costat se us ha trobat molt a faltar, i no ho dic per dir... Moltíssimes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. i jo que me n'alegro vull dir que al igual que la Carme havia temut que no fos un adéu, al capdavall formes part del meu paisatge blocaire....celebro la teva brillant tornada, ens cal i molt que segueixis defensant obvietats....
    bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree :) M'agrada molt la imatge de "paisatge blogaire", eixe entorn en el que em sent còmode i pel que m'agrada passejar quan tinc un moment, encara que no em prodigue massa en comentaris... I quant a les obvietats, ja vindran temps millors, no en tinc cap dubte. Una abraçada i endavant!

      Elimina
  5. Hola Alfred! Fa molt que no passava pel teu estimat bloc i encara més que no escrivia res. M'alegra que no abandones tot açò (i que continues en la teua defensa d'obvietats. Una abraçada i bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cinderella! M'alegre molt de veure't per ací, de veres! Ja saps que sempre eres benvinguda en esta casa: entre totes les coses que algun dia hauré d'agrair-li a aquesta aventura bloguera, hi ha aquesta mena d'afinitats virtuals que, tot i això, crec que acaben sent reals... a la seua manera. Una abraçada i moltes gràcies! (i endavant amb la poesia)

      Elimina
  6. Respostes
    1. Gràcies, Màrius! Per ací estarem, entre plantetes i paisatges, una temporadeta més: amb gent com vosaltres llegint la línia, ja en puc estar ben content... Salut i una abraçada

      Elimina
  7. Com tu espere aquest dia en què ens podrem ocupar d'altres coses que defensar el que és obvi i, per tant, la nostra lluita serà menys cansada i més útil.

    Contenta de que siguis aquí.
    Aferradetes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt content també de veure't per ací, lluna :) Ara em queda posar-me al corrent també fent una repassada als blocs amics, que la pausa ha estat integral...

      Ho pense sovint, això: si en lloc d'haver d'esmerçar tant d'esforç en no retrocedir --en defensar obvietats-- poguerem dedicar-lo a avançar, seriem imparables... Algun dia, segur. Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  8. No oblidem tampoc esta altra obvientat: cada paraula que es diu, es llig, se sent o s'escriu en valencià és una codolada contra la idiòcia d'eixa gentola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada eixa obvietat, pitxiri. Si el que volen és que no la fem servir, fem-ho, encara, amb més força: tota pedra --i tot cudol-- fa paret. Salut i moltes gràcies!

      Elimina