"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 15 de maig del 2017

Verd naixent


Només han passat nou mesos, i els rastres del pas del foc són encara massa evidents, especialment en els indrets més pedregosos i empinats o allí on els costers, aparentment descarnats, contrasten amb els retalls de vegetació que van escapar de l'incendi. Però fins i tot en aquests llocs, una mirada més pròxima i atenta descobreix, pertot arreu, els senyals esperançadors d'una recuperació que a penes acaba de començar però que, afavorida per les pluges dels últims mesos, s'escampa amb força per tota la muntanya, i que es mostra en el rebrot tenaç de la bosquina o en els pradells, ara florits, en els què sovintegen espècies endèmiques com l'excepcional herba santa o la singular corretjola blava. Caldrà temps, encara, per a que cresquen tots els rebrots i germinen totes les llavors; caldrà, quan siga oportú i necessari, posar en joc coneixements, mitjans i voluntats per evitar errades passades i contribuir, en la mesura que estiga en les nostres mans, a que el resultat siga el més divers, sòlid i durador possible. Però el camí ja ha començat, i el verd que ara renaix tornarà a dominar, una volta més, el bellíssim paisatge de la Granadella; tan de bo que siguem capaços de fer que siga per molt de temps.




Magnífica passejada, ahir, per les serres de Xàbia amb els companys de l'IROX (gràcies!), amb sensacions contradictòries: fa mal, encara, sentir la petjada del foc recent en una terra que m'estime especialment, però no deixarà mai de sorprendre'm la tenacitat de la vegetació mediterrània i la seua capacitat per a recuperar-se després de les pertorbacions, fins i tot en les situacions més extremes. Ja ho he dit, més amunt: farà falta temps, i segons on no poca faena, però el camí està començat. El verd tornarà a vèncer...



4 comentaris:

  1. El verd sempre empeny amb força. M'he trobat moltes vegades en aquesta situació que dius, perquè freqüento un poble (Vilopriu) que crec que bat el rècord en incendis per any. I dins al tristesa és un plaer veure com les alzines rebroten de la soca més recremada i els matolls omplen de verd la desolació en poquet temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre que veig aquestes coses --i escric sobre elles; ja veus que també ara hi ha alguna referència-- em ve al cap el poema de l'amiga Maria Josep Escrivà, que ja he posat alguna altra volta al blog, i que estic segur que em perdonarà que li manlleve de nou perquè no hi ha millors paraules per dir-ho:

      Creix el temps com creix el verd.
      Sega el verd el foc que passa,
      igual que, en la nit, el gel
      silenciós també passa.

      Però creix cendra del foc
      i la sega el camí cert.
      Tant cert com que, enllà del foc,
      sempre, sempre venç el verd.

      Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. La naturalesa, a la llarga, i a vegades a la curta, tot ho regenera.
    Esperem que també sàpiga regenerar el canvi climàtic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura és regeneració permanent, xavier. El problema el tenim nosaltres: el planeta seguirà, amb canvi climàtic o sense, però potser la nostra espècie ja no estarà per a veure-ho. En tot cas, com diu (i escriu) un amic, encara no és tard... Salut i moltes gràcies!

      Elimina