Al pas

Habitualment, quan trie una muntanya per a caminar-la el cap de setmana, ho solc fer perquè hi espere trobar o retrobar alguna cosa --animal, vegetal o paisatge, quasi sempre-- que, per la raó que siga, m'interessa o m'abelleix. Altres vegades, en canvi, d'allò que es tracta és simplement de caminar, perquè ja ho he dit altres vegades: poques coses em descansen més el cap que cansar les cames, i ara com ara tinc una necessitat notable de totes dues coses. Però fins i tot llavors, quan es tracta només de caminar, quasi sempre per serres properes, conegudes i mil voltes recorregudes, sempre hi ha alguna cosa imprevista --paisatge, planta o animal-- que ens eix al pas sense buscar-ho; i no va malament, perquè el simple fet de reparar-ne sol ser senyal de que les boires del cap han començat, també aquesta volta, a esbandir-se. Ni que siga només una mica.

Mariola, la Font Roja o Benicadell --muntanyes "de proximitat", totes elles-- solen ser destinacions preferents quan es tracta d'aclarir-me el cap. Hui, finalment, m'he decidit pel Carrascar, i no puc dir que, pel que fa a aclarides i desemboiraments, m'haja anat malament; demà veurem, en tot cas... Les fotos, d'algunes de les coses que, ja de tornada, han anat eixint al pas: l'espectacular florida del timó de roca amarg, un curiós neuròpter que a falta d'opinió millor fundada determine com a Libelloides cunii, sempre interessant de veure, i una titeta d'estiu que m'ha acompanyat durant una bona estona pel camí.