"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 5 de juliol de 2018

Rauc, va dir ella



Tot i que sembla que amb menys freqüència que abans, la presència de granotes en els estanys i les fonts dels nostres parcs i jardins no és en absolut extraordinària, i per això no m'ha sorprès massa que, des de fa un parell de setmanes, un eixerit i comunicatiu exemplar haja decidit incorporar-se a la petita comunitat de plantes i animals que habita la minúscula basseta de la font del pati. La qual cosa no vol dir, però, que hi haja en el fet alguns aspectes que em resulten, com a mínim, curiosos. Per exemple, la procedència del nou veí i el recorregut que ha hagut de fer fins arribar-hi, perquè des del punt d'aigua més pròxim a casa, des del qual inferisc que podria haver vingut, l'animalet ha hagut fer una excursió considerable per terrenys eixuts, oberts i asfaltats, incloent-hi la travessada, sempre compromesa, d'una carretera local però significativament transitada. Com m'intriga, també, com s'ho haurà fet per a entrar al pati des de fora: descartada per improbable --almenys a mi m'ho sembla, a falta de criteri d'expert-- l'opció que haja pogut enfilar-se o botar el mur d'un parell de metres d'alçària que l'envolta, només queda la possibilitat que s'hi haja esmunyit per l'estret badall que deixa per baix la porta que dóna a la carretera; cosa, en tot cas, que tampoc li degué resultar senzilla per la minsa obertura disponible, justeta fins i tot per a una granota de mida discreta, i que m'ha fet pensar també en si l'impuls per a prendre aquesta última i definitiva decisió va ser una mera casualitat, o si d'alguna forma els seus sentits amfibis l'havien ja alertat de la presència, a l'altra banda, d'un hàbitat aquàtic disponible i potencialment adequat.

Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...





Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.




8 comentaris:

  1. Una granota sense cap consideració pel descans dels veïns!
    A vegades les sento de lluny i se'm fa agradable, però suposo que un "rauc" massa estrident i a prop deu desvetllar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que entre el camió del fem de València i el raucar de les granotes del pati (he hagut d'actualitzar el post, ara tinc la parelleta) no hi ha color, Carme. Però si, hi ha moments que són més aviat molestes fins el punt de despertar-te; tret d'això, però, reconec que m'encanten, i ja vindrà l'hivern i les finestres tancades... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Les podem besar? O serien capaces de denunciar-nos per assetjament sexual. No mantinc cap esperança per identificar alguns batracis amb membres de la reialesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pànic em fa que, en besar-les, se'm borbonitzaren màgicament, així que crec que em quedaré amb el dubte per si de cas. Si fóra al contrari, en canvi (besar un rei i que es fes granota, o gripau, tan se val), quan de mal de cap ens hauriem estalviat... Content de veure't de nou, Alau, gràcies, salut!

      Elimina
  3. Parla amb ella, jo crec que ho comprendrà i us deixarà dormir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es tanquen en banda, JP. Diuen no sé què de la Constitució (la seua, supose) que les empara i que no es pot tocar, i d'ahi no les traus. Ara, tan bon punt m'entere de quan dormen les granotes, que tremolen... salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. M'has fet pensar en un cop, fa molts anys, que el meu altre gat va enfilar-se al capdamunt d'un armari prou alt que a sobre tenia tot de maletes i bosses. No hi havia res prop de l'armari que disminuís l'alçada que hi havia del terra a la superfície, propera al sostre. I me'l vaig trobar allà en tornar de la feina. Encara ara no entenc com redimonis s'hi va poder enfilar. Això sí, el vaig haver de baixar jo, no ho devia tenir tan clar per baixar.

    La vida és guanya lloc de maneres insospitades, així que les granotes hauran arribat de la manera que menys t'esperis. Ja veig que estàs distret amb tota la fauna de casa, i més ara que la convivència entre espècies sembla haver-se revolucionat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una de les meues gates fa coses semblants a la que contes, XeXu. Al pincipi, encara tractava d'entendre-la (d'entendre-les, perquè cadascuna de les tres que tenim ara té les seues pròpies manies), però ara ja fa temps que he decidit que la psicologia felina és massa complicada per a mi...

      Ja veus, se m'ha posat l'ecosistema d'allò més entretingut... Però quant a les granotes errants, seguisc tenint el dubte de si, una vegada abandonen el lloc d'origen, la seua dispersió és erràtica o bé tenen alguna forma de detectar a priori localitzacions aptes per a viure. En tot cas, benvinguda siga (i que dure, amb permís de les gates). Salut i moltes gràcies!

      Elimina