A caramull (notes d’estiu II)

No podem dir que ens agafara per sorpresa, perquè el cim d’Yr Wyddfa (Snowdon, en el seu nom en anglès) és conegut, entre altres coses, per ser la muntanya més visitada no solament de Gran Bretanya sinó de tota Europa. Punt culminant, amb 1.085 metres d’altitud, del Parc Nacional d’Eryri i de tot el territori gal·lès, sis-centes mil persones l'ascendeixen cada any, la majoria concentrades en els caps de setmana dels mesos de juny, juliol i agost. Ja fa temps, per això, que es parla dels impactes provocats per la saturació de visitants a l’emblemàtic pic, en el qual conflueixen uns paisatges extraordinaris i la facilitat per accedir-hi, tant a través de diversos senders de bona traça com fins i tot mitjançant un històric ferrocarril que discorre des del poble de Llanberis fins pràcticament el mateix cim. I malgrat haver llegit sobre tot això, i fins i tot comptant que en el nostre cas vam encarar la pujada a la muntanya un dissabte (dia més concorregut, segons les estadístiques) i després d’un parell de dies d’oratge especialment rigorós, he de dir que el que vam trobar va superar de llarg allò que ens hauríem pogut imaginar: a mesura que ens acostàvem al cim, allí on la llegenda situa la tomba del gegant Rhita Gawr, abatut en heroica lluita pel mític rei Artús, anàvem confluint amb una autèntica multitud, un riu continu de persones --moltes d'elles precàriament equipades-- pujant i baixant entre la boira, mentre una altra gentada esperava pacientment el seu torn per fer-se una foto al capdamunt de la muntanya.  

Encara que en aquell moment no li vam fer molt de cas, potser el primer senyal del que ens esperava a la muntanya el vam tindre en arribar a l’aparcament de Pen-y-Pass, a 359 m d’altitud. Des d'ací comencen els senders denominats Miners i PyG, dos dels traçats més populars per accedir al cim, i cap a les nou del matí ja no hi quedava cap lloc per aparcar. Encara que molta gent opta, en aquestes circumstàncies i a pesar de la prohibició expressa, per deixar el vehicle en algun apartador de l’estreta carretera, nosaltres vam atendre les indicacions de l’amable personal del parc nacional, que ens va dirigir a un altre aparcament situat a uns quants quilòmetres, al nucli de Nant Peris. Des d'allà, cada pocs minuts ixen autobusos “sherpa” que transporten els excursionistes fins a Pen-y-Pass, on també arriben altres línies procedents de Llanberis, Betws-y-Coed i el mític Pen-y-Gwryd, on Hillary i Tenzing s'hi allotjaren mentre es preparaven per a la seua expedició a l'Everest. Un curt viatge d'autobús ens va retornar doncs al punt d’inici de la nostra caminada, que vam optar per començar pel sender PyG per semblar-nos que, en ser més empinat i muntanyenc, estaria menys concorregut que el dels Miners. 

Des del principi de la pàgina: l'elegant perfil de l'Yr Wyddfa, amb el seu cim cobert de boira, vist des del llac Llyn Glaslyn; gent al cim de la muntanya; cartell amb informació sobre els senders a Pen-y-Pass; la vall de Nant Peris, amb Llanberis al fons i la muntanya de Glyderau a la dreta; Crib Goch i la seua aresta; tram empedrat del traçat del sender PyG; el llac Llyn Llydaw vist des del coll de Bwlch y Moch; i el sender camí de la confluència amb el dels Miners. 

En efecte, la primera part de l’ascensió per aquest sender, sense poder qualificar-se ni de bon tros com a solitària, resulta relativament tranquil·la, sobretot per contrast amb allò que anàvem a trobar-nos una estona més tard. Després d’una primera i abrupta pujada, el camí escalonat avança vorejant la vertiginosa aresta de Crib Goch fins el coll de Bwlch y Moch, que es tradueix com a "Pas dels porcs" i que potser té alguna relacíó amb l'origen del nom del sender pel qual seguim avançant. En arribar al coll, el canvi de vessant permet veure per primera volta els llacs de Llyn Llydaw i Llyn Glaslyn i la línia de cims --oculta en aquell moment per una espesa boira-- que culmina en l’Yr Wyddfa. Fins ara hem compartit camí amb alguns grups de caminants, però prompte ens adonem que pel sender dels Miners, que veiem en la distància vorejant el llac i pel qual hem previst fer la baixada, avança una filera continua de gent amb la qual confluirem un poc més avant, quan tots dos camins s’ajunten. A partir d'aquest punt el traçat, escalonat però exigent pel pendent pronunciat i els rierols que el travessen constantment, fa una empinada ziga-zaga (en gal·lès, igam ogam) fins la carena de la serra, a la qual arriba pel coll anomenat Bwlch Glas, on la nostra ruta conflueix amb dos senders més: el denominat Snowdon Ranger Path, i el que camí puja des de Llanberis, en un tram comú ample i còmode que transcorre en paral·lel a la via del ferrocarril; a aquestes alçades, l’afluència de gent ja fa estona que ha superat el nivell d'animada processó per passar al de romeria multitudinària. 

Confluència dels camins dels Miners i PyG; ziga-zaga de pujada a la carena; tram superior del camí a prop del cim; el ferrocarril, la seua estació i la cafeteria junt al cim; i primeres vistes de la baixada.

En aquestes circumstàncies, amb la boira que ens privava de les vistes --llàstima que no servira per amagar també el soroll-- i havent renunciat a fer cua dalt del cim, no vam allargar massa l'estada: alguna foto des de baix al pollegó cobert de gent, una ullada a l’estació del ferrocarril (i a la cafeteria annexa, totalment a vessar pel que es veia a través dels finestrals), i començàrem sense pressa la baixada. El sender dels Miners, pel qual vam decidir tancar la ruta, és molt més còmode i planer a partir del llac Graslyn, però abans d'arribar-hi cal completar l'empinada (i a estones esvarosa) baixada des de Bwlch Glas. El pedregós camí demana, a més d’un calcer adequat, prendre-se’l amb calma i un poc de precaució: no van ser poques les relliscades que vam veure de baixada, i davant nostre mateix algú es va emportar a casa un bon trau al front, i tan de bo que no passara d’això. A partir de l’estany, a la vora del qual vam dinar, el camí esdevé un agradable passeig, amb vistes esplèndides sobre l’espectacular paisatge i les restes d’antigues explotacions mineres que donen nom al sender. Una curta espera a Pen-y-Pass, i el “bus-sherpa” ens va retornar fins el lloc on havíem deixat el cotxe, un poc en xoc encara per la caterva de gent a la què no estem acostumats, però també amb el convenciment de què l’experiència va pagar sobradament la pena. I al remat, cal acceptar que aquell dia nosaltres vam ser, amb tots els matisos que vulgueu, una part més de la romeria. 

Vistes del camí de baixada; ruïnes d'un molí triturador vora el Llyn Llydaw; vistes del llac, la segona amb l'aresta del Craig Fach de fons; zoom del cim d'Yr Wyddfa des del llac (si, són personetes); estany de Llyn Teyrn, el més baix dels tres del recorregut; i el Pen-y-Pass, inici i final de la caminada.  

La gentada que ens vam trobar a l’Yr Wyddfa contrasta cridanerament amb la pràcticament completa solitud amb la què vam encarar, uns dies abans, la pujada al Cader Idris, un cim de 893 m. d'altitud a l’extrem sud del parc nacional. La muntanya, situada a prop del pintoresc poble de Dolgellau, alberga a desgrat de la seua altitud uns preciosos paisatges glaciars amb circs, estanys i morrenes. És cert que, a banda de quedar molt més apartat, per tractar de fer el cim vam triar inicialment el denominat Fox Path --un camí poc transitat i bastant complicat que al remat vam canviar, diria que encertadament, per un altre més senzill-- i que l’oratge, que amenaçava pluja i vent i que va complir finalment amb les previsions, tampoc acompanyava molt per a eixir a caminar: jo mateix em vaig haver de quedar a uns pocs metres del cim perquè la pluja (i sobretot, el vent) em van deixar amb les ulleres totalment inutilitzades. Va ser, en tot cas, una magnifica jornada, encara que les botes van tardar bastant en tornar a estar del tot eixutes. I Rafa i Jordi, una volta més, uns companys de viatge insuperables; gràcies, per tot, i fins la pròxima.

El nom i el territori

Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest mateix nom (o, simplement, com a Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’Era (o Ereta) dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.

L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma:
el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud 

Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és
d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla)

Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab ibn. És el cas de Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa  com a possibles noms Ibin-al-labbûn o Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.

La Rambla del Vinalopó aigües amunt
de l'Era dels Moros

Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a Cavanilles, qui en les seues Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu de la Fuente del Chopo, de Villena o de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de Joan Soler) que porten el seu nom. 

El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes
 del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. 

Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!

Salvatges (notes d’estiu I)

Autèntic símbol de les Canàries i omnipresent com a planta cultivada a les illes, pot sorprendre un poc saber que la presència d’exemplars naturals (salvatges, si voleu) de drago a l'arxipèlag és en realitat un tret més aviat excepcional. De fet, a hores d’ara només es consideren com a silvestres unes poques poblacions que creixen a les zones més abruptes de Tenerife, on les dades disponibles limiten la presència de l’espècie a un nombre total d’individus que oscil·la segons les fonts entre els set-cents i els mil quatre-cents; a Gran Canària, on Dracaena draco convivia fins fa poc amb D. tamaranae, l’altra espècie canària de drago recentment descrita i extremadament rara, l’únic exemplar considerat silvestre va desaparèixer el 2009 i es dona per tant com a extinta, mentre que la seua presència actual a El Hierro, La Palma i la Gomera --d’on hi ha constància de topònims i cites antigues de l’espècie, però no es compta pel moment amb cap evidència arqueològica o paleontològica al respecte-- s’interpreta com a resultat del seu cultiu des de molt antic com a planta farratgera, medicinal o ornamental.

De dalt a baix: el famós drago monumental d'Icod de los Vinos i un de jove al mateix jardí;
dos exemplars remarcables cultivats al Puerto de la Cruz i la Orotava; i una petita població plantada fa uns anys per l'ajuntament d'Hermigua (la Gomera)
per consolidar un talús degradat, amb detall d'uns dels exemplars.

En visitar a finals de l’any passat els dragos de l’Antiatles vaig reparar en que, en realitat, tots els dragos canaris que havia tingut ocasió de veure corresponien als exemplars cultivats (o, com a molt, subespontanis) que sovintegen a Tenerife, on a banda d’alguns peus monumentals ben coneguts i de merescuda reputació, l’espècie s’utilitza intensivament tant en l’àmbit urbà com en el rural, cosa gens estranya si es té en compte la seua bellesa, la facilitat per al seu cultiu i el seu caràcter indubtablement emblemàtic. El cas és que, aprofitant la nostra breu estada a l’illa camí de la Gomera, ens vam plantejar la possibilitat d’anar a veure alguna de les poblacions de drago considerades com a salvatges, i que es concentren en tres nuclis principals: Anaga, Teno i Adeje. Al remat, i una vegada analitzades les diferents opcions, vam escollir la darrera per vindre'ns més a mà per agafar després el ferri cap a la Gomera, i perquè bona part dels arbres censats en aquesta àrea del sud-oest de Tenerife --al voltant de cent seixanta-- estan inclosos en la Reserva Natural Especial del Barranco del Infierno, un espai natural protegit de 1.850 ha l’accés al qual es troba regulat, amb una limitació diària del nombre de visitants que només poden desplaçar-se pel sender habilitat i que a més a més han de pagar un preu (significatiu) per accedir-hi.

Diferents vistes del recorregut pel Barranco del Infierno d'Adeje. En aquesta pàgina podeu trobar
 una descripció més detallada dels trets naturals de la zona. 

La veritat és que no cal comptar amb una especial sensibilitat naturalística per reconèixer que el barranc, a desgrat del seu caràcter indissimuladament turístic, mereix sobradament una visita: en anar obrint-se pas muntanya amunt entre les antigues colades volcàniques, el congost dona lloc a un paisatge realment imponent, sobretot quan cap al tram final del recorregut habilitat s’encaixa entre espectaculars parets verticals que, per altra banda i atenent a la seua inestabilitat (i a alguns accidents que van tindre lloc fa uns anys, pel que ens contaven), són la raó de que la visita calga fer-la amb un casc que és facilitat al punt de recepció. És precisament a aquesta zona final, molt a prop de la cascada que culmina el preciós trajecte, on l’amable personal que atén als visitants ens va indicar --de forma indubtablement precisa, atenent al resultat-- on creixen els dragos que, en última instància, van ser la raó de la nostra visita: un parell d’exemplars dispersos sobre els penya-segats del marge est, però un bon grup d’arbres, d’edats i grandàries diverses, arrapats als penyals i les cingleres que emmarquen el congost per la seua vora oest. Una situació, vaig pensar, molt pareguda a la que vam tindre ocasió de veure a l’estret d’Umarhuz amb els dragos ajgal que hi creixen, i que és molt probable que calga atribuir, en última instància i en tots dos casos, a la pressió ancestral dels humans i els seus ramats, que ha acabat confinant els arbres allà on es trobaven relativament fora del seu abast. I posats a comparar, i salvant totes les distàncies, he de reconèixer que poder veure els dragos del Barranco del Infierno també em va arribar a emocionar un poc; coses de botànic sentimental, supose.

Veure dragos cultivats pertot arreu quan hom viatja per Canàries pot provocar una impressió enganyosa pel que fa a l’autèntic estat de conservació de l’espècie, que com s’ha apuntat més amunt només compta en el millor dels casos amb uns pocs centenars d’efectius --menys de la meitat dels quals, en edat de produir llavor-- que creixen de forma natural en uns pocs emplaçaments aïllats i inaccessibles. Per aquesta raó, atenent a la seua àrea de distribució restringida, la severa fragmentació que afecta a les seues poblacions i la disminució constant en la qualitat i àrea del seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que fins fa poc la catalogava a la seua Llista Roja com una espècie vulnerable, ha elevat des de fa uns anys el grau d'amenaça per passar a considerar-la en perill. Tan de bo que les mesures que estan duent-se a terme per a garantir la seua preservació acaben donant resultat: veure dragos als jardins no està malament, però allà on realment han d'estar és al seu hàbitat natural com a peça fonamental d'uns ecosistemes únics i extraordinaris. O, si preferiu dir-ho d'altra forma: els dragos, millor lliures i salvatges.